LA BOTIGA DE LA COLÒNIA GÜELL
A la Colònia Güell, després d’anys i panys de caiguda lliure en la degradació del poble, acaben d’obrir una botiga que és l’esperança de tota la població. Han obert un Condis d’aquests que alguns en diuen “Mini”, d’altres “Exprés” però que en realitat es diu Ecomàrket. Ve a ser com un magatzem atapeït on hi ha pràcticament de tot, però no de tota mena, cosa que fa que quasi tots haguem canviat de marques, i si abans compraves Llet Nostra, per exemple, ara hem canviat a llet Ato perquè és l’única que hi ha, i si compraves xocolata Lindt, ara en menjarem de Nestle, ves què hi farem!. Però deixeu-me començar pel començament perquè tothom sàpiga del què estic parlant.
La Colònia Güell havia sigut el poble més modern del Baix Llobregat, el més ric, el més ben servit, el model on s’emmirallaven tots els pàries de la terra quan somiaven en la terra promesa. En uns temps on la gent no menjava cada dia, a la Colònia Güell ja fèiem tres àpats diaris. En un món on l’analfabetisme era la majoria absoluta, a la Colònia Güell teníem escoles per a tota la mainada. En una època en què es treballava de sol a sol, on el treball infantil era admès com la cosa més natural, i on ningú no es jubilava mentre les forces li ho permetien, a la Colònia ja treballàvem només vuit hores cada dia, els infants anaven a escola i els vells es retiraven a una edat fixa. I teníem Ateneu i esbart, equip de futbol i d’atletisme, i escoles i dues biblioteques, i església, i metge, i alguns tenien piano i fins el sabien tocar, i teníem un poeta, i un escriptor famós, i aficionats a la fotografia i…. en fi, que si no fos que també havíem d’anar a treballar, la Colònia Güell seria allò més semblant al Paradís.
Però va venir la guerra espanyola i tot es va espatllar. Poc a poc tot va anar caient fins arribar als nostres dies quan, dia a dia, van anar tancant les botigues, ara una i després una altra, ens van anar prenent els serveis que sempre havíem tingut (correus, l’Ajuntament, la biblioteca popular) i així fins als primers anys d’aquest segle en què va tancar cal Noia (la bodega), la farmàcia, i cal Casas (l’estanc) que era la darrera botiga, a part del forn, que encara quedava d’aquell jardí de vint o trenta botigues que florien al nostre poble (ca la Sorda, cal Noia, l’estanc, tres barberies -cal Chalmeta, cal Camilo i cal Godo-, tres perruqueries, dues carniceries -cal Barreda i cal Blai-, la tenda groga, ca la Mercè, dos forns de pa –el de la plaça i el de la Cooperativa-, ca l’Emília, ca la Feli, la Victòria dels ous, el quiosc de cal Porquet, el del Boloix i el de ca la Maribel, l’Ateneu, la farmàcia, el bar Esport, cal senyor Rafel, la Cooperativa amb botigues de merceria, verdures, oli i petroli, bodega, tocineria…, l’Economat, el Mercat amb diverses parades com ara carn de xai, pollastres, peixateria, i algunes que em dec deixar). Quan finalment va tancar l’estanc ens vam quedar orfes de tot, desemparats, amb aquella sensació de foscor més tenebrosa. Fins que un dia, com una llumeneta al mig de la foscor del bosc…
Fins que un dia de primeries d’agost de l’any passat, com una llumeneta al mig de la foscor del bosc… algú va dir “Saps què m’han dit? Que volen obrir un Condis a la Colònia Güell”. Però ningú no s’ho va creure. No podia ser que una cosa tan bona ens passés després de tanta desgràcia. I al cap d’uns dies un altre ho va tornar a dir “Saps què m’han dit?”. I ara ja era una remor de veus que repetien “Saps què m’han dit?”. N’hi havia que ja ho afirmaven, d’altres deien que sabien qui és que ho estava movent, i n’hi havia que ja sabien fins i tot el lloc: on fins fa poc hi havia hagut la farmàcia.
Ep, que si és així, els de cal Quela segur que ho saben. I els que deien que els ho havien dit, ara deien que sí, que havien parlat amb els de cal Quela i els ho havien confirmat “Sí, que diuen que a finals de mes obriran”. I no van obrir i pel setembre tampoc. Però diu que sí, que obriran, però ara tenen problemes amb l’Ajuntament, que es veu que no volen una botiga en un poble turístic. I d’altres deien que si seria per l’octubre o potser al novembre però tampoc no va ser. I quan ja poca gent hi confiava i només l’Anita anava dient que sí, que aviat obririen, un bon dia de principis de desembre de l’any 2019 quasi clandestinament va obrir portes la botiga de la Colònia Güell , el Condis Exprès o Mini, la botigueta o allò que en vulguis dir, però que en realitat es diu Ecomàrket. Una botiga de veritat altre cop a la Colònia.
Llavors, una mena de pluja de felicitat va inundar els carrers de la Colònia i la gent s’ho deien els uns als altres “Han obert, han obert!”. I veies les iaies i els joves transitant cap a la llum. Uns baixaven amb els carretons ben plens, d’altres només amb una bosseta. Un clima d’harmonia s’havia instal·lat als carrers de la Colònia i tothom diu el mateix: Quina sort, que bé que va! I d’un dia per l’altre havíem canviat els hàbits, ara ja no anàvem un cop al mes a fer la compra immensa a les grans superfícies dels voltants, ara fèiem una ullada al rebost i si ens faltava farina dèiem “Vaig a comprar farina”, i si s’acabava l’oli dèiem “Vaig a comprar oli”, perquè la nova botiga s’havia convertit en el rebost comunitari on sabíem que hi ha de tot.
Però els nous hàbits comportaven noves inquietuds, i quan passàvem pel davant miràvem de reüll per comprovar que sempre hi havia algú comprant. La consigna era “Hi hem d’anar, perquè si no ens la tancaran”. Anar a comprar es va convertir més en una obligació patriòtica que en una necessitat de subsistència. La gent t’aturava pel carrer i t’increpava “Que no vas a comprar? Mira que ens la tancaran!”, com si el fet de no anar a comprar permanentment ens convertís en enemics del nostre poble. I algú ens deia “Saps qui he vist que sortia del Consum de Santa Coloma? Fulano de tal”, i tots ens indignàvem amb aquella còlera santa dels justos contra els traïdors, i quan vèiem el botifler que passava pel carrer canviàvem de vorera per no haver-lo de saludar.
Jo, la veritat, no sóc d’aquests. Jo m’he adaptat amb tota normalitat a les noves comoditats, i si em falta cervesa li dic a la dona “Ara vinc” i torno al cap de poc amb un paquet de sis cerveses, i si preferia mantega de l’Asturiana ara en compro del Cadí. I no he deixat de ser amic de ningú pel fet que l’hagin enxampat comprant al poble del costat. Però…. no sé, me’l miro diferent, com si ell hagués perdut molts punts als campionats de l’ètica, com si els seus acudits ja no em fessin tanta gràcia, com si en l’escala de l’evolució hagués caigut uns quants graons fins a situar-se al mateix nivell dels cucs més miserables. Ei, però tot segueix igual, amb aquella felicitat primaveral dels pobles petits, on els ocellets piulen cada matí, el sol escalfa, l’ombra és acollidora i la gent se saluda pels carrers, la bona gent, naturalment.
Aleix Font, febrer de 2020
