ALAN PARKS – Els morts d’abril

Traducció de Xavier Zambrano

Univers Noir

478 pàgines – quartilla

Aquest llibre dÀlan Parks, és continuació del titulat Bobby March no morirà mai  tot i que la història és ben diferent, però l’entorn íntim de l’inspector McCoy és el mateix i les circumstàncies de com va acabar l’anterior també són coherents, si bé hi ha algunes coses que han passat entremig que han aparegut sobtadament, per exemple el per què el seu gran amic de la infantesa, el mafiós Stevie Cooper va ser  tancat a la presó d’alta seguretat. El comissari, cap de la policia de Glasgow continua sent Hector Murray, pare d’adopció de McCoy. El seu company  Wattie ara ja és inspector i té un fill. La forense Phyllis Gilroy viu amb l’Hector Murray, i etc. vull dir que van sortint els personatges nuclears en mig de l’esclat de bombes. Faré com he fet amb el llibre anterior i per comptes de relatar jo el guirigall de personatges i situacions, copiaré la sinopsi que surt a la contraportada d’aquest llibre:

Sinopsi a la contraportada del llibre d’Alan Parks

Un mariner nord-americà de la base de Holy Loch ha desaparegut. Mentre l’inspector Harry McCoy investiga el cas, una onada d’explosions assetja la ciutat de Glasgow. Aviat es farà evident que el mariner desaparegut podria estar relacionat amb una tèrbola organització, liderada per un fanàtic sanguinari al servei d’una Escòcia molt diferent. Una Escòcia per la qual els seus ciutadans estarien més que disposats a matar.

Mentrestant, Cooper, l’amic d’infantesa de McCoy i un dels senyors del submon criminal de la ciutat, surt de la presó i està convençut que té un traïdor en les seves files. A mesura que els antics amics l’abandonen per convertir-se en enemics, Cooper haurà de lluitar per mantenir la seva posició als carrers de Glasgow. Necessita un cop d’efecte per tornar a ser el que era, i només Harry McCoy, el seu vell amic, el pot ajudar.

Inici del llibre amb menció de la traductora Esther Roig

Els morts d’abril és un també un llibre amè, com ho era l’anterior i com ho deuen ser tots els d’aquest autor. A mi ha agradat com em va agradar l’altre llibre. Només hi trobo el petit defecte de fer sortir massa gent, massa noms que no saps si val la pena retenir a la memòria o oblidar-te’n, amb el risc que al cap de cinquanta pàgines torni a sortir el mateix nom i ja no sàpigues qui és. En fi,  llegiu-lo o si és possible, llegiu-lo després d’haver llegit l’anterior.

Aleix Font, 17 de juny de 2024.

Related posts