ANTONI MUNNÉ-JORDÀ, altre cop.

No sé si hauria de ser obligatori rellegir els llibres que t’han agradat. El que sí que sé  és que sovint és un goig, a més de sorprenent, recrear-te en la lectura i comprovar que hi ha facetes que no havies detectat en la primera lectura. Motivat per una conferència que Antoni Munné-Jordà ens va oferir a l’Ateneu de la Colònia Güell, em fa revenir la fam de rellegir dos dels seus llibres: Dins el riu, entre els joncs i Entre Sant Peters i Sant Pau. Com que el comentari ja el vaig fer en l’anterior vegada, avui només escriuré una pinzellada i us enllaçaré amb la primera crítica, per si hi voleu fer una mirada.

Dins el riu, entre els joncs.

N’eren tres. Al llibre n’eren tres si bé en la vida real en van ser uns quants més. Després de la guerra feixista, a Catalunya van ser més de tres els que es van allistar a la División Azul per a combatre al comunisme allà la llunyana Rússia. Es pensaven que tan sols seria una desfilada victoriosa, però es van trobar un gran exèrcit capaç de lluitar i vèncer fins i tot als nazis alemanys. Desencisats, terroritzats pel fred i pels combats es van adonar que els havien ben ensarronat. A la tornada, els que van poder tornar, alguns com a bons falangistes van  usar i abusar de la seva posició per adquirir privilegis i abusar de veïns i coneguts. D’altres, una possible majoria, van ocultar vergonyosament la seva participació en aquella enganyifa feixista que els van prometre victoriosa i va resultar ridícula. S’havien cregut que lluitarien igual que a Espanya, contra un exèrcit mancat de mitjans i vençut des del primer dia. Allà es van trobar un exèrcit com cal i, naturalment, en van sortir escaldats.

Entre Sant Peters i Sant Pau.

D’aquesta història no en ressaltaré la contradicció angoixant que sent el protagonista de lluitador antifeixista en els incipients moviments de joves rebels i la història casolana d’un pare amb un passat galdós de voluntari a la División Azul. Més aviat m’ha impressionat el passat no gaire llunyà en què el Raval barceloní era encara territori català, amb veïns i veïnes, amics i enemics amb els que et relacionaves parlant en català. També l’habilitat de l’autor d’enllaçar els protagonistes de manera que no saps si l’autor d’aquest llibre és qui és en realitat, o bé és aquella autora que surt en el relat i que furga per escriure històries del Raval.

Aleix Font. 1 de juliol de 2024.

Related posts