ENTRE SANT PETERS I SANT PAU
Ed. Males Herbes
304 pàgines
Antoni Munné Jordà és bon i prolífic escriptor en llengua catalana del qual ja n’havia llegit dos, Dins el riu, entre els joncs, i Michelíada, tots dos amb el seu què, interessants i absorbents. Segons diu a Viquipèdia, Antoni Munné-Jordà està bastant especialitzat en la temàtica de Ciència Ficció (cosa que és coherent amb Michelíada), tot i que dels tres llibres que he llegit, comptant el d’avui, sembla que també té una predilecció per la “Divisió Azul” dels feixistes espanyols que van anar a Rússia per a complir la seva quota històrica de ridícul. A Dins del riu, entre els joncs, parla d’un català no feixista que s’allista a aquella Divisió de pandereta per poder continuar fent de mestre a la tornada emparat per l’aura redemptora d’aquells fanàtics. La història d’avui vindria a ser, sense ser-ho, una mena de continuació d’aquell llibre anterior.
Entre Sant Peters i Sant Pau ens parla d’on noi del Raval barcelonès, concretament del carrer Sant Pau, que viu la dictadura franquista i els testimonials moviments d’oposició protagonitzats pel jovent voluntarista, amb més ganes que mitjans, amb més il·lusió que visió. Però ell té un gran llast que l’impedeix participar de l’eufòria dels seus companys i el fa navegar prudentment entre dues aigües: el seu pare havia sigut divisionari. Però sense que ell ho arribi a entendre (ni perdonar), el seu pare té una certa consciència i també és un bon home.
El protagonista viurà el final de la infantesa i tota la joventut envoltat de l’eufòria antifranquista i la por constant als policies salvatges que actuaven amb total impunitat. Descobreix la sexualitat, d’aquella manera temorosa i culpable propiciada pel nazional catolicisme, viu la gran infecció de les addiccions d’aquells temps, sobretot el procés destructiu de cocaïna esnifada i, posteriorment, l’heroïna punxada, el cavall, propiciada en gran part per la policia espanyola per desactivar els moviments juvenils, i fet i fet va passant la vida com ens va passar a tu i a mi i milers de joves que nedàvem entre somnis i privacions.
Un bon llibre. Un gran llibre finalista del premi Sant Jordi 1995 que s’hauria de llegir immers en aquell context i també en la terrible contradicció de tenir la lluita al carrer i el règim dins de casa. Us ho dic convençut, no és ciència ficció, això passava encara que costi d’entendre. En aquells anys, alguns dels fills dels assassins no combregaven de les famfarronades dels seus ancestres, no com ara que tants joves es vesteixen d’intolerància espanyolista per exterminar la indefensa Catalunya. Hi va haver un temps en què l’anhel de justícia i de progrés era el paradigma de la joventut.
Aleix Font, 8 de juliol de 2023.
