FUGIR ERA EL MÉS BELL QAUE TENÍEM
Club Editor
215 pàgines – octaveta
Marta Marín-Dòmine va néixer a Barcelona l’any 1959. És una escriptora catalana i canadenca, realitzadora de documentals, responsable d’instal·lacions artístiques, traductora, professora de literatura i cultura peninsular espanyola, així com d’estudis a la Universitat Wilfrid Laurier a Waterloo (Ontario, Canadà). La seva investigació i creació literària giren al voltant dels exilis i la memòria, les herències i l’oblit. Autora de diversos llibres, traductora, ostenta diversos càrrecs. des de setembre de 2021 i fins a l’octubre de 2023 ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona
El 23 de gener de 2019 publica Fugir era el més bell que teníem (Club Editor, 2019), que va obtenir la Menció especial del Gremi de Llibreters de Catalunya, el Premi Ciutat de Barcelona 2019, i el premi Joaquim Amat-Piniella 2020. El mes d’abril del 2020 el mateix llibre va ser guardonat amb el Premi Crítica Serra d’Or, que no es va poder atorgar públicament per raó del confinament ocasionat pel virus Covid-19. El 2023 va guanyar el 43è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana amb la novel·la Diré que m’ho he inventat.
Marta Marín-Dòmine amb Fugir era el més bell que teníem ha fet un llibre preciós sobre una saga familiar (potser la seva) d’exiliats catalans per la seva militància anarquista. De primer l’avi ha de fugir seguint els consells del seu advocat que vaticinava que no sobreviuria a la tercera detenció. Se’n van a viure a Beziers on sembla que passen uns temps meravellosos. En instaurar-se la República tornen a Barcelona i els atrapa la guerra del Franco; altre cop toca l’exili. De la necessitat en van fer virtut fins al punt de dir que enyorava fer maletes i canviar de ciutats i de països. D’aquest sentiment en fa apologia fins al punt que em recorda aquells que abans ens deien que els obrers no tenia pàtria (ei, sempre que es parlés en espanyol, eh?) i que les fronteres eren totes artificials (també fins a un límit, naturalment). Una vegada vaig preguntar a un amic que si creia en Déu i em va contestar que com volia que cregués en Déu si no creia ni el Déu catòlic que era l’únic veritable. Doncs això. Que hi va haver gent que va tornar de l’exili per lluitar pel seu país, per la seva Catalunya que havia estat devastada i que calia refer-la, rescatar les poques brases que quedaven dins de les muntanyes de cendra. D’altres, emparant-se en la seva bonica ideologia van acceptar la desfeta i en van fer llibres i cançons.
Fora de la militància i de l’apologia reconec en aquest llibre de Marta Marin-Dòmine una gran categoria, un llibre bonic, un llibre pensat, d’aquells que et fan gaudir de l’escriptura, de les frases belles, de les paraules exactes. Un llibre d’aquells que no voldries acabar. No fa gaire vaig llegir una frase que deia “Quin mal que has fet a la literatura, Sherlok Holmes” i llegint llibres com Fugir era el més bell que teníem ho constato, jo que sóc tan amant de novel·les de sèrie negra me’n adono que la bona literatura és aquesta d’avui. L’altra et pot interessar fins a quedar-t’hi envescat, però la de Marta Marín-Dòmine et deixa amb aquella alegria de les coses valuoses.
M’ho he passat molt bé llegint-lo i lògicament us l’aconsello.
Aleix Font, 8 de juliol de 2024.
