VEUS, LA MAR de Víctor Labrado.
Premi Joanot Martorell
Edicions 62
190 pàgines
Víctor Labrado ha entrevistat pescadors de la costa sud del País Valencià i n’ha fet una colla de relats dels homes de mar de la costa valenciana, de La Safor a La Marina Baixa i Alacant. Són unes persones que guarden la memòria de començament del segle XX fins poc més enllà de la meitat d’aquest mateix segle, des de la pesca amb els llaguts, a vela, fins l’entrada dels motors, primer de pocs cavalls i que en el pas dels anys van anar augmentat la seva potència. De la meua edat, quan érem jovenets, molts, la majoria, hem anat a vela, confirma el senyor Miquel.
El senyor Cinto, el senyor Jaume, el Miquelet i el senyor Joan de la Vila (es refereix a La Vila Joiosa), el senyor Pepe i el senyor Maties de Calp, en Joanet de prop d’Altea, el senyor Miquel de Santa Pola. Bàsicament aquests són els personatges que van desgranant records d’una vida de misèria, de guerra, de privacions, de coratge i força, una manera de viure i de parlar que es va perdent si no s’ha perdut ja.
Un idioma ric de l’ofici de la mar, tan ric que molt sovint no l’entenc, però posades en context me’n vaig sortint. Xarcia per xarxa. Pescar al bou era la tècnica d’arrossegament que es feia amb els llaguts i també amb les barques més moderns a motor (A Llançà jo havia sentit a parlar dels bous, com si fossin el nom del vaixell, però ara veig que es referien a la manera de pescar). Fer una bicicleta era signar una lletra de canvi, que t’obligava a tornar uns diners en un dia concret. Explica l’art de la pesca d’almadrava, la manera com conduïen les grans tonyines fins la pesquera.
Diu: El mal és el coll de mar. Quan veus que l’ona s’avança més per dalt que per baix, i trau una cresta de bromera blanca. La cresta creix per tot l’altura i s’avança tant que comença a caure per davant fins que l’ona es plega tota, de dalt per avall, s’enrotlla i esclata en feixos d’aigua.
L’àmbit geogràfic el descriu magistralment en aquest paràgraf: Pescàvem sobretot per la part de les illes Habibes i el cap Figalo (entre Algèria i Tunis). Allí podíem ser dotze o catorze barques. O més. N’hi havia alguna de la Vila. De Dénia n’eren dos. De Gandia, dos més. De Calp, cinc o sis. D’Altea una, o dos. I també un parell de barques d’Almeria, crec que eren.
És una enciclopèdia de noms de peixos. Parlant dels taurons diu: Si els mariners exploren fons nous, al començament ja saben què hi trobaran. Mussola i tota la brutea. Platja bruta vol dir això, massa depredadors. La mussola és la principal, però també parlem de l’agullat, del congre, del rap, de la xata, del cranc. ….Són una plaga, les mussoles. Petit diable entre els que circulen per la mar fonda, el més abundant sense comparació. No té el prestigi del marraix, de la tintorera, que ja no són taurons de butxaca. …La negra és, de bon tros, el més misteriós. I el que fa més por de trobar-se’l viu. Per sort, quan el trauen de la mar ja no fa pols ni remolí. ..Fa esglai de mirar una negra, entravessada a coberta. És un tauró tot negre, lluent, llargarut i agullat, enorme. I si és imposant per la grandària, també ho és, tant o més per la raresa.
És un llibre preciós que aconsello que llegiu els que estimeu la bona literatura, els que aprecieu la riquesa de les paraules antigues: un nom per cada cosa, una paraula per cada sentiment, i per cada eina, i per cada feina i per cada ofici. És un llibre que de ben segur tornaré a llegir.