LA VIDA NORMAL

Traducció Pere Comellas

Més Libres

264 pàgines quartilla

Dulce Maria Cardoso va néixer a Portugal l’any 1964, al mateix llit on havien nascut la seva mare i la seva àvia. Va passar la seva infància a Angola. El 1975, quan tenia onze anys, la seva família va tornar a Portugal juntament amb mig milió de retornats que tornaven després de la independència de les colònies portugueses. La seva família es va quedar a Lisboa i ella se’n va anar a viure amb els seus avis a un petit llogaret a prop de Mirandela.

Es va graduar a la Facultat de Dret de la Universitat de Lisboa i va treballar com advocada abans de dedicar-se a l’escriptura de forma exclusiva. Ha escrit novel·les i conte. Diu que de moment només s’han traduït dues obres al català:

• Campo de Sangue, Vila Nova de Gaia: Asa, 2002; Camp de Sang, Traducció catalana de Marta Ferré Freitas-Morna i Antoni Picornell Belenguer. Pollença: El Gall Editor, 2006. Gran Premio Acontece de novel·la.
• Eliete-A Vida Normal, Lisboa: Tinta da China, 2018; La vida normal. Traducció catalana de Pere Comellas. Alzira: Bromera, 2020. Fins aquí extret de Viquipèdia.

A la sinopsi del llibre de Dulce Maria Cardoso, a la contraportada, hi diu: “L’Eliete és una dona normal de poc més de quaranta nyas. Aparentment la seva vida no té res d’extraordinari, però hi destaca el desig de viure més intensament i d’entendre les coses i les persones que l’envolten. Les filles no hi són quasi mai, i amb el marit s’hi comunica més per Facebook que quan és a casa. Però de tant en tant passen coses i la rutina es trenca. L’àvia ha caigut i ha perdut el cap, i de sobte l’ombra del dictador Salazar comença a planar per damunt de la família. Mentrestant, l’Eliete decideix explorar els horitzons de Tinder”

Déu ni do, no us sembla, però aquest llibre és molt més que això. En aquest llibre, Dulce Maria Cardoso ens relata una mena d’epopeia que comença com de resquitllada en els somnis de grandesa de l’imperi lusità, quan imitant Espanya n’hi havia que vivien d’antigues proeses. L’àvia, en aquell món de misèria ancestral on als pobles no hi havia quasi res, passant les hores embadalida en la resignació d’una vida sense projectes, vet aquí que li va passar pel davant un príncep blau que li va dir “Noia, has vist mai el mar?”. I ella el va seguir. D’aquest fet, o d’algun altre, en va néixer un xicot que va ser el pare de l’Eliete, la protagonista, la narradora de tota una vida que comença així, quan  l’àvia va seguir el príncep blau, fins a l’edat adulta de les filles de l’Eliete.

Però un dia el pare es va morir i la mare amb les filles, desemparades, van anar a casa els avis en busca d’aixopluc. I en van trobar, però no de la qualitat que n’esperaven, perquè  quan l’àvia li va dir “I com sé jo que el meu fill era el pare de les teves filles” ja va veure que d’amor no en trobaria. Però no hi fa res, en els temps d’escassetat l’important era tenir una teulada i un plat a taula. Per això, i alguna cosa més, quan l’àvia va necessitar ajuda no la va voler acollir a la seva nova casa i va ser l’Eliete,  la néta de l’àvia, la que se la va endur a casa, a viure amb el Jorge, el seu marit, i les dues filles, la Màrcia i la Inés. Portugal, llavors, va ser campiona d’Europa de futbol el 2016 gràcies a un gol de l’Eder. L’àvia, en aquells rampells inesperats de l’Alzheimer va dir “Aquest xicot el tenia a casa fent de jardiner”. I quan va veure una foto de l’antic dictador, Salazar, va dir “Aquest és el pare del meu fill”. I evidentment no era tot veritat, però no tot era mentida.

Resulta que l’Eliete té molta vida dins del seu cervell, té la història antiga protagonitzada per l’àvia, i també té el relat modern de l’euro i de les ajudes que provenen de l’Europa de les subvencions. I les grans tecnologies com el Facebook i, sobretot, el Tinder que facilita el contacte entre homes i dones d’una manera relativament fàcil. Malgrat tot, l’Eliete també comprèn que per copular amb plenitud potser és millor l’antiga manera de fer les relacions.

No em passa gaire sovint que ensopego amb un llibre que em sorprèn i em meravella, llibre que es converteix en un objecte preciós. Una mostra de sentiments i emocions narrada amb claredat, amb fluïdesa, amb bellesa. En fi, feu-me cas i llegiu aquest llibre. Veureu que és un bon consell i confio en que no us decebré.

Aleix Font, 24 de juliol de 2024.