COM S’ESBRAVA LA MALA LLET
Club editor – Barcelona
119 pàgines octaveta
Antònia Carrè i Pons va néixer a Terrassa l’any 1960. Es una filòloga medievalista i escriptora catalana, coneguda com a experta en l’obra Espill de l’autor medieval Jaume Roig. Es va doctorar en filologia catalana per la Universitat de Barcelona el 1992. Col·labora amb la secció cultural d’El Punt Avui i va col·laborar amb el diari Ara.
Obra
- I què faràs ara, Clara (2001)
- Abecedari ignot (2005), poesia
- Jo també vull ser funcionari (2010), sàtira
- Rellotges en temps de pluja (2014)
- És l’amor que mou el cel i les estrelles (2015), una novel·la històrica que parla de les peripècies del manuscrit únic de l’Espill de Jaume Roig
- L’aspiradora de Ramon Llull (2016)
- Com s’esbrava la mala llet (2018)
- El llibre d’Elionor (2022)
(Fins aquí és de Viquipèdia)
Confesso que vaig triar aquest llibre d’ Antònia Carré-Pons pel seu títol. No em pensava que només era un esquer. Consta de vuit contes amb la temàtica permanent de la vellesa en la seva etapa depenent. Personatges de residència geriàtrica, Alzheimer, avis amb caràcter, fills o néts massa bons. Després d’haver llegit la ressenya de Viquipèdia m’ha quedat el dubte de si l’he llegit massa de pressa, si no he sabut apreciar els valors ocults que segur que deu tenir. En fi, que es un llibre molt curt que es pot llegir en un parell de dies sense córrer gaire. Us prometo que provaré de llegir-li altres llibres per constatar que la culpa és meva. I llavors us ho diré.
A la contraportada hi diu: “Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies ni avis ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot es gira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases…..”
Aquests avis, que serem tots, pequen d’un egoisme que deu ser l’instint de supervivència que s’arrapa allà on pot, sigui a l’esquena dels fills, o a les cuidadores de les residències. I els fills (o més aviat les filles) que no són tots, suporten aquesta creu de camí al seu calvari. Ai la vellesa! I pensar que tots hi arribarem, si pot ser.
Aleix Font, 29 de juliol de 2024.
