Comanegra
281 pàgines
Abans de començar us faig menció a un altre escrit sobre un llibre de Borja Bagunyà, Els angles morts, que vaig penjar l’octubre de 2021, http://aleixcolonia.com/borja-bagunya/ que us recomanaria que llegíssiu, perquè coincideix molt amb l’opinió del Temps Obert, d’avui.
Només començar el llibre, l’editorial diu “El Cicle Temps Obert, de Manuel de Pedrolo, constava originalment d’onze novel·les, escrites entre el 1963 i el 1969. Eren protagonitzades sempre per un mateix personatge, Daniel Bastida, que alhora era sempre un home diferent…” I es veu que els cicles són exactament això, prendre un personatge que protagonitzarà diverses històries amb rols diferents, segons si la premissa inicial és una o una altra. Vilaweb diu: Comanegra reprèn el projecte faraònic de continuar el llibre de Pedrolo i en publica en digital els nou primers volums. Joaquim Carbó, Núria Cadenes i Borja Bagunya ja han continuat tres de les novel·les · L’any vinent serà el torn de Teresa Colom.
Aquest llibre de Borja Bagunyà inclou dues històries protagonitzades per Daniel Bastida: Sessió de Control, 115 pàgines, en la que ens parla d’això, d’una sessió de control de les que de tant en tant realitzen els psiquiatres per comprovar que s’està anant pel bon camí de teràpia i de protocol. I a Una casa fosca i un flagell, 154 pàgines, en el context d’un viatge a un centre psiquiàtric modèlic francès, Saint Alban, que realitzen una colla d’amics o companys de carrera de Barcelona, van desgranant totes les pors, les obsessions i també les opinions de molts d’aquests companys.
El primer relat, Sessió de Control, he de confessar que m’ha costat i si l’he acabat de llegir és per la fascinació que sento per Borja Bagunyà, pel seu domini de la paraula i per l’adjectivació que utilitza amb molta mestria a través de frases que em semblen perfectes. Resulta que Daniel Bastida, el protagonista del cicle, és ara un psiquiatre al que li fan una sessió de control degut a la naturalesa de l’obsessió del seu pacient, Nicolau, empleat de la companyia telefònica i que pateix una erotomania envers el dictador Francisco Franco. En els laberints del cervell i de les escoles de la psiquiatria m’hi perdia sovint. En aquesta manera d’escriure en la que de cada situació se’n podien derivar d’altres que ben bé no sabia de què anaven, encara m’hi embolicava més. Potser és per això que els crítics de la literatura catalana s’hi queden tan embadalits. En realitat no em puc queixar perquè a la contraportada del llibre, en la petita sinopsi, s’hi explica que “La psicoanàlisi pot ser un infern. Daniel Bastida vol ser analista, i va camí de ser-ho, però la seva vocació trontolla, sotraga, i del sotrac en surten dues novel·les. A Sessió de control, l’home arriba a l’abisme de la professió després de tractar un erotòman que està convençut que Franco l’estima. El Daniel se sent “endut”: per què?… A Una casa fosca i un flagell, forma part d’una colla d’il·luminats per l’antipsiquiatria que organitzen un viatge lisèrgic a Saint Alban, a la recerca del seu guru. Seixantavuitisme en vena. Abans de l’escissió, el Daniel era el mateix individu, però la relació obscura que va mantenir amb la seva germanastra l’acaba partint en dos. Perquè sí, la psicoanàlisi pot ser un infern.” Ho heu entès? Si la contesta és no, és senyal que m’he explicat.
A una casa fosca i un flagell les coses van una mica millor perquè hi passen coses: Es compren una furgoneta atrotinada per arribar a Saint Alban, la pinten, passen la frontera, es prenen pastilles psicodèliques i en paguen les conseqüències. I quan viuen bé, sembla que els agrada i que tot allò que pensaven potser no era tan important com semblava, perquè al final allò que més valor té és viure bé i esmorzar a les hores, ser servits per una minyona obedient i dormir en bon llits, encara que estiguin separats per gèneres.
A una casa fosca i un flagell, Borja Bagunyà afirma que durant l’ocupació nazi, els sanatoris de salut mental es van convertir en centres d’extermini i que a França hi van matar quaranta mil interns. Només el Sanatori de Saint Alban es va salvar del genocidi i és per això que la colla d’amics hi van en viatge de vacances culturals. A internet he trobat que aquest sanatori, durant la invasió i també després, va ser dirigit pel psiquiatre català Francesc Tosquelles exiliat durant la guerra franquista. Diu “Francesc Tosquelles (1912-1994) va ser un psiquiatre republicà exiliat a França al final de la Guerra Civil. Instal·lat a Saint-Alban-sur-Limagnole fins als anys seixanta, va dur a terme una pràctica psiquiàtrica transformadora que va respondre a unes necessitats no només terapèutiques sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la pròpia institució assistencial….” (Tosquelles. Curar las instituciones – La Ciutat Invisible, https://www.invisible.coop)
Per a mi ha sigut un llibre complicat que m’ha deixat amb aquella sensació d’incapacitat per a copsar la riquesa que se m’hi oferia. Si heu llegit altres llibres d’aquest mateix autor i us han agradat, recomano que el llegiu, perquè és ric, és profund i docte. Si no n’heu llegit mai cap romandré neutral en la recomanació, no fos cas que algun dia em trobéssiu pel carrer i em retiréssiu la salutació.
Aleix Font, 10 d’agost de 2024.
