Traducció d’Imma Falcó
La Campana
451 pàgines
Què us puc dir de Joël Dicker que no sapigueu ja? Segons les crítiques interessades en vendre llibres d’aquest autor, ve a ser el millor escriptor en llengua francesa de l’actualitat. Jo en discrepo, naturalment. D’ell n’he llegit els següents llibres, per ordre de lectura: El llibre dels Baltimore (http://aleixcolonia.com/dicker-els-baltimore/), La veritat sobre el cas Harry Quebert (http://aleixcolonia.com/joel-dicker-la-veritat-sobre/), L’enigma de l’habitació 622 (http://aleixcolonia.com/joel-dicker-lenigma-de-lhabitacio-622/), El cas d’Alaska Sanders (http://aleixcolonia.com/oel-dicker/). O sigui que pràcticament els he llegit tots. I això és dir molt si en totes les crítiques acabo dient que no m’ha acabat de fer el pes. Alguna cosa deuen tenir els escrits de Joël Dicker si persisteixo en llegir-lo cada vegada que ensopego amb algun llibre seu. Potser pensareu que hauria de dir la veritat i admetre que m’han agradat molt.
Joël Dicker té uns detalls que el fan irresistible: El més destacable de tots és que utilitza el “Gir” d’una manera magistral. Conforme vas llegint et vas formant una imatge de la situació i dels personatges. Penses, aquell és el bo i l’altre és el dolent… doncs vigila perquè al cap de quatre pàgines et sorprendrà demostrant que la realitat és exactament la contrària. L’altra cosa que té és una gran imaginació. Et transporta a situacions fantàstiques, vides exòtiques, meravelloses que per elles mateixes ja són captivadores. Un altra trumfo al seu favor és que utilitza la tècnica dels capítols curts. En fi, que si no ets massa exigent en quedaràs fascinat i esperaràs el pròxim llibre amb deler.
Avui ens explica el cas d’un famós atracament a una joieria suïssa en la que ningú no en va sortir perjudicat i podríem dir que tothom beneficiat… excepte els que fan una certa nosa. No us passa que quan llegiu un llibre d’assassinats, molt sovint al començar la trama ja intuïu qui serà la víctima obligatòria? Generalment és l’autoritat massa autoritària, el nòvio massa gelós, l’amic molt impertinent…. no acostuma a fallar. Doncs això, que quan jugues al billar és convenient que hi hagi caramboles.
En el cas d’avui, la policia no pot fallar perquè ho tenen tot al seu favor: una cambra de filmar al dormitori dels sospitosos, escoltes telefòniques que es fiquen de peus a la galleda, i fins i tot una conjunció astral de personatges amb antecedents. I tot i així, tractant-se de Joël Dicker, no et creguis tot el que vegis, perquè els girs són poderosos.
Em faltava dir que el títol no és banal. L’animal salvatge és aquell impuls que molts, o tots, portem a dins i que ens obliga a actuar d’una manera imprevista, inconscient, perillosa. Perquè si no ho fem ens en penedirem durant la resta de la nostra vida.
Per acabar he d’admetre que el llibre d’avui, Un animal salvatge, m’ha agradat. Podria dir que és el llibre perfecte per llegir-lo l’estiu: un llibre per les vacances. Perquè també té una altra cosa al seu favor, que és un llibre llarg, que no us l’acabareu amb quatre dies, que l’assaborireu com quan paladegeu una oliva farcida o una cullerada d’escudella per Nadal i que, podria ser que us en penediu d’haver-lo acabat massa aviat.
Aleix Font, 17 d’agost de 2024.
