JOËL DICKER
LA VERITAT SOBRE
EL CAS HARRY QUEBERT
Traducció d’Imma Falcó
La Campana
680 pàgines
Joel Dicker és un escriptor en llengua francesa que s’ha especialitzat en un estil que jo en diria americà, és a dir, d’aquells que aplica les tècniques de les escoles d’escriptura i que, en general, dominen el mercat mundial: Inici – Nus – Desenllaç, més algun gir (s’entén per gir aquell moment de la redacció en que l’argument sofreix un sotrac i el que abans feia baixada ara fa pujada). Admeto que dir que això respon a l’escola americana és generalitzar massa, si bé respon a un estil fàcil d’identificar (Amélie Nothomb contraposava aquest estil americà a l’estil europeu de redactar). Joel Dicker és un mestre en aquest estil i el llibre del Quebert és una lliçó magistral de la tècnica del gir.
Resumint moltíssim diré que Joël Dicker, a La veritat sobre el cas Harry Quebert, parla d’un escriptor, Marcus Goldman, que ha d’escriure un segon llibre però s’ha quedat en blanc (la síndrome de la pàgina en blanc) i acut, amb les orelles abaixades, a suplicar l’empara del seu antic professor, en Harry Quebert. Aquest és un misantrop que fa anys que viu sol (més endavant sabrem que en fa més de trenta), l’acull amb els braços oberts i el va guiant pas a pas pels camins de la creació i de la reactivació. En Marcus no té fe, però s’activa el dia en que troben el cos d’una noia de quinze anys desapareguda fa uns trenta anys i que junt amb l’esquelet hi ha la bossa amb el manuscrit de l’obra més brillant d’Harry Quebert amb una dedicatòria de l’autor declarant l’amor a aquesta nena: al moment de la desaparició ell i la nena es portaven massa anys de diferència per a considerar una relació admissible. Com que les proves semblen aclaparadores detenen l’escriptor Quebert amb càrrec d’assassinat.
Tothom repudia l’escriptor d’èxit i fins i tot retiren els llibres de les llibreries “És fastigós que un home adult s’aprofités d’una nena de quinze anys”, tant sols els seu pupil, Marcus, creurà en la seva innocència i emprendrà la croada de rehabilitació. A partir d’ara vindrà un collaret d’històries de persones que van viure aquells anys i anirem veient les diverses relacions encreuades dins l’àmbit ampli d’un estat petit com Nova Hampshire: veïns, noies enamorades, policies locals i estatals, milionaris, editors sense escrúpols etc, tothom passarà per la lupa de Marcus Goldman, anomenat “El Fantàstic” en els seus anys d’estudiant. També hi descobrirem un món fascinant, el de l’edició, que mou milions d’euros (dòlars en aquest cas) i un luxe desconegut al món del llibre de casa nostra.
En aquest llibre, extens com tots els que conec d’aquest autor, cada inici de capítol serveix d’argument per a una lliçó d’escriptura. Els capítols estan numerats de major a menor i, per exemple, en el primer que trobarem, el 31 titulat En els abismes de la memòria hi diu:
– El primer capítol, Marcus, és essencial. Si als lectors no els agrada, no continuarnm llegint el llibre. ¿Com penses començar-lo?
– No ho sé, Harry. ¿Tu creus que ho aconseguiré algun dia?
– ¿El què?
– Escriure un llibre.
– N’estic segur.
I així a cadascun hi ha un consell o un altre que, en el meu cas els llegia àvidament per trobar estils en altres llibres.
És un bon llibre, però és extens i això a vegades desactiva les bones intencions dels lectors. Però les vacances són un bon al·licient. Si teniu temps i mètode segur que acabareu satisfets.
Aleix Font, 22 de juliol de 2022.
