AMÉLIE NOTHOMB
EL VIATGE D’HIVERN
Traducció de Ferran Ràfols Cesa
Empúries Anagrama
95 pàgines
Amélie Nothomb és una gran escriptora en llengua francesa, que és un dels idiomes més importants del món literari, guanyadora del Gran Premi de l’Acadèmia Francesa 1999, proclamada la millor escriptora en llengua francesa menor de quaranta anys, etc. Cada any treu un nou llibre al mercat, un llibre que podríem anomenar “llibret” si ens fixem en el tamany, noranta-cinc pàgines, o menys si només comptem les pàgines escrites, i en mida quartilla. Vull dir, en aquest preludi, que hauríem de sospitar que al darrere del relat hi ha un motiu dens que va més endins del conte senzill que aparenta.
A la contraportada, Delphine Peras, de Lire, diu “Una novel·la desbocada. Una fantasia original que deixa un viu record”, i Françoise Busnel, de L’Express, “Com una dramaturga lluminosa, Amélie Nothomb aporta lleugeresa a un món d’una gravetat terrorífica. La seva nova novel·la és increïble!”. I tot plegat fa la sensació d’unes frases d’estil, d’aquelles que s’escriuen a preu fet i que serveixen per a tot i per a res. De la qual cosa interpreto que, o bé no se l’han llegit, o bé que no l’han entès.
Jo penso que una gran escriptora com Amélie Nothomb, en tot un any ha d’haver escrit molt més que això, penso que deu haver fer un relat d’amor i frustració de dues-centes o cinc-centes pàgines, i en el seu afany de sintetitzar s’ha esforçat per retallar i condensar-ho en aquest relat. curt. Altrament pensaríem que Amélie Nothomb no és tan genial com ens volen vendre els seus editors; i no és així.
Primerament, per què el protagonista tracta de subnormal, de deficient mental una pobre noia autista amb la malaltia de Pneux? No ens estarà dient que l’autèntic deficient és el protagonista? Fixem-nos que ell és un filòleg reciclar a funcionari de medi ambient. I la deficient és la gran escriptora que no escriu sinó que recita els seus llibres. Brillant contradicció, no us sembla?
El protagonista té el nom d’un abjecte criticaire de l’antiga Grècia, Zoïle, conegut per la seva crítica apassionada i mesquina contra Homer (com aquests polítics d’avui en dia que només saben criticar-ho tot). Ell, el protagonista, és un personatge intel·lectualment fracassat que s’enamora d’una noia increïble, bonica en tots els aspectes, físic i social. I ella, Astrolabe, el correspon però amb condicions: no vol renunciar a la seva tasca sacerdotal d’atenció a una noia amb la síndrome autista. Això provoca en l’enamorat una sensació de rebuig que el durà a un acte de revenja. La qual cosa pot semblar extravagant primera vista, però si s’hi pensa bé potser no és tan inusual. A fi de comptes l’amor no està tan allunyat de l’odi, si les circumstàncies ens hi duen. En quant al títol sembla ser que té a veure amb una obra Schubert “perquè no hi ha cap relació entre la música i l’acte”, diu en Zoïle, com volent expressar que no hi ha relació aparent entre l’acte d’assassinar persones (tal com ell preveu fer) amb l’acte d’amor que vol simbolitzar. En aquesta mena de relat circular on comença com acaba, tot està obert a les suposicions. Podria ser un acte real? I per què no?
Si sou amants de les obres d’Amélie Nothomb us aconsello que també llegiu aquest. Té la frescor natural de la seva manera d’escriure i també té aquella olor de gran tragèdia dissimulada en una mena de conte per a infants.
Aleix Font, 20 de juliol de 2022.
