AMÉLIE NOTHOMB
Amélie Nothomb és l’escriptora genial, la dels pensaments universals que tothom hauria de llegir. Amb paraules precises acostuma a descriure la idea que vol exposar fins aconseguir que somriguis de plaer amb la lectura. Cada any publica un llibre i i no cal llegir-los per l’ordre de publicació perquè són autònoms l’un de l’altre. Si tinguessis la mala sort d’ensopegar amb un de fluix, no defalleixis perquè els altres et faran gaudir.
Amélie Nothomb, segons Viquipèdia, és el pseudònim de Fabienne Claire Nothomb. Va néixer a Kobe, Japó el 9 de juliol de 1966 degut a que el seu pare era ambaixador de Bèlgica. És una escriptora belga en llengua francesa que té l’hàbit de publicar com a mínim un llibre cada any.
El seu primer llibre és Higiene de l’assassí del 1992 i publicat en català el 1998.
Els altres llibres traduïts al català són:
Higiene de l’assassí 1992 – publicat en català el 1998
Estupor i tremolors del 1999 – publicat en català el 2000
Metafísica dels tubs del 2000 – publicat en català el 2001
Cosmètica de l’enemic del 2001 – publicat en català el 2003
Antichrista del 2003 – publicat en català el 2005
Biografia de la fam del 2004 – publicat en català el 2006
Àcid sulfúric del 2005 – publicat en català el 2007
Diari de l’oreneta del 2006 – publicat en català el 2008
Ni d’Eva ni d’Adam del 2007 – publicat en català el 2009
A les meves ordres del 2008 – publicat en català el 2010
El viatge d’hivern del 2009 – publicat en català el 2011
Una forma de vida del 2010 – publicat en català el 2012
Barbablava del 2012 – publicat en català el 2019
Pétronille del 2014 – publicat en català el 2016
El crim del comte Neville del 2015 – publicat en català el 2017
En Riquet del plomall del 2016 – publicat en català el 2018
Pica’t al cor del 2017 – publicat en català el 2019
Els noms epicens del 2018 – publicat en català el 2020
D’ Amélie Nothomb, fins ara n’he llegit els llibres que he anat marcant en negreta a la relació anterior i tots ells m’han captivat fins al punt de caure en el pecat no llegir-los massa de pressa, d’assaborir-los com quan menges un solitari rovelló a la brasa o de quan flaires una aroma antiga. En tots ells he notat aquella sospita, el bell tresor, que hi ha molt més d’allò que hi diu, i que més enllà del relat hi ha un missatge secret, una llum que decora el paisatge feta de sensacions de bellesa. Si l’hagués de recomanar als meus amics, els diria que si pensen com jo, si aprecien com jo l’ofrena, el pensament i l’esforç que hi aporta l’artista, és a dir, si tenen els meus gustos, els llegeixin sense pensar-ho gens, perquè segur que hi passaran una bona estona.
&&&&&&&&&&&&&&&&&
HIGIENE DE L’ASSASSÍ
Amélie Nothomb
Traducció de Jordi Puntí
Columna
162 pàgines
En Prétextat Tach és un escriptor premi Nobel al que, als seus vuitanta-quatre anys, li han diagnosticat una malaltia exòtica i incurable: li queden dos mesos de vida, la data de la mort és inapel·lable. Davant d’aquest fet els periodistes fan cua per aconseguir-li una entrevista, però els escollits són escassos i tots ells surten desolats i avergonyits pel mal tracte rebut.
En això que la tercera persona a entrevistar-lo és una dona, la persona més indigne pel misogin premi Nobel, però que té una qualitat: és l’única persona, potser en tot el món, que ha llegit totes les obres publicades pel misàntrop escriptor. No cal dir que d’un autor que fa bandera de ser el menys llegit de la Història i que com a màxim hi deu haver un parell de persones en tot l’univers que hagin pogut acabar com a màxim un parell de llibres seus, aquesta dona és un ésser extraordinari.
La periodista repassa la llista mental de tots els llibres i en acabar-la fa notar que en falta un, un llibre fonamental, que és la clau de l’existència passada i futura de Prétextat Tach i que l’equiu escriptor refusa comentar. Però ella insisteix fins al punt que tot surt a la vista i esbotza les resistències de l’insigne escriptor. Ara és ella l’altiva i ell el miserable, i això no deixa de ser sorprenent.
Però us seré sincer: no m’ha agradat gens. No li he trobat la gràcia, no hi he vist ni camins ni dreceres i en acabat he pensat: Què m’està dient? M’ha sorprès tant que una de les meves autores preferides hagi escrit una cosa com aquest que he buscat per internet algun comentari que em fes veure els atributs secrets, però ha sigut en va, arreu feien referència a la trajectòria de l’autora i l’únic que ha gosat fer un comentari d’aquesta higiene de l’assassí tant sols hi deia que els diàlegs eren brillants, semblants als autors hollywoodians. En fi, que perquè no consti una mala imatge de la il·lustre escriptora us diré de cor, aquest no el llegiu.
Aleix Font, 21 de juny de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&
ESTUPOR I TREMOLORS
AMÉLIE NOTHOMB
Traducció Antoni Dalmau
Columna
108 pàgines
El senyor Haneda era el superior del senyor Omochi, que era el superior del senyor Saito, que era el superior de la senyoreta Mori, que era la meva superior. I jo, jo no era la superior de ningú……. El 8 de gener de 1990, l’ascensor em va escopir a l’última planta de l’edifici Yomimoto. Una gran empresa japonesa.
L’Amélie, amb gran il·lusió, va entrar a treballar a una gran empresa japonesa, i des del primer dia no va deixar d’escalar els graons de l’escalafó, però a l’inrevés. I no és que fos una incompetent, sinó que no estava preparada per la mentalitat corporativa de les empreses japoneses. Al protocol de respecte a l’emperador hi diu que al seu davant s’hi ha de mostrar estupor i tremolor, i pel que sembla, això val també per tots els escalafons ascendents de les empreses. Així doncs, mai has de qüestionar les seves decisions, mai has d’objectar, mai has d’innovar, i evidentment, mai has de desobeir. Però, tothom ho sap, la mentalitat occidental no estarà mai a l’alçada de la subtilesa de la mentalitat nipona.
Durant l’any de durada del seu contracte laboral, Amélie podrà apreciar la delicadesa dels superiors, i se n’adonarà de l’eficiència del sistema d’obediència cega. Només que contra tot pronòstic dels que manen, Amélie sí que es va espavilar fora de l’empresa i va ser apreciada on podia oferir la seva imaginació.
Un llibre molt recomanable, com tots els que he anat llegint d’Amélie Nothomb. El libre és curiós i és divertit, és curt, no només per les cent pàgines que té, sinó per la mida reduïda de les seves pàgines. Si hi poses una mica d’afició se t’acaba en un dia. I si el vols paladejar cal anar en compte i no voler córrer gaire, doncs tindries el risc de quedar-te sense llibre.
Aleix Font, 30 d’abril de 2021.
&&&&&&&&&&&&&&&&&
METAFÍSICA DELS TUBS
Amélie Nothomb
Columna
131 pàgines
Amélie Nothomb ens explica la història d’una nena fins als tres anys, narrada en pròpia persona. Primer es pensen que és una verdura, després es pensen que és un tub, i als dos anys, just amb les seves primeres paraules, se n’adonen que és una nena. I a part del que pensin els seus pares, ella sap que és una persona excepcional, que és Déu. I sap parlar totes les paraules, però no les diu perquè no s’espantin els demés. I sap parlar amb molts idiomes, a més del francès també parla perfectament el japonès, però no ho diu perquè no s’esverin. I sap llegir perfectament, sobretot La Bíblia, però no ho diu tampoc perquè no s’atabalin.
Amélie Nothomb, ja ho he dit en altres comentaris, és una escriptora excepcional amb un domini de les paraules i de les frases que li permet expressar tot allò que vol. Sap anar al moll de l’os, sap ser divertida quan ho vol, sap sorprendre, sap ser coherent i si cal incoherent. En aquests llibre que comença d’una manera preocupant, de seguida encamina un relat divertit i sorprenent. Ja em direu, si no, com es pot entendre una biografia dels primers tres anys de vida d’una persona. Una biografia que no deixa de ser sorprenent si no és que hi ha alguna cosa de la pròpia autora. Així doncs, mig en broma i amb molta fantasia, Amélie Nothomb potser ens està explicant la seva pròpia vida extreta de records remots i d’impressions que li han quedat gravades.
Us posaré unes definicions ben aclaridores. Per exemple, quan parla dels jardins en general, diu: Quan Déu necessita un lloc per simbolitzar la felicitat terrenal, no opta per l’illa deserta, ni per la platja de sorra fina, ni pel camp de blat madur, ni per la pastura verdejant; tria el jardí.
I de la sort de ser japonesa: Jo era japonesa. A dos anys i mig, a la província de Kansai, ser japonesa consistia a viure en el cor mateix de la bellesa i de l’adoració.
I de la seva fascinació per tot el que l’envoltava ..Jo era el centre geomètric d’un cercle d’esplendor que no parava d’aixamplar-se.
Vet aquí el que hi trobareu, un conte, una fantasia, una proposta de definició d’uns anys desconeguts de la pròpia existència. Se’n pot dir poesia d’un relat rodó? Vés a saber.
Aleix Font, 23 de febrer de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&
COSMÈTICA DE L’ENEMIC
AMÉLIE NOTHOMB
Traducció d’Antoni Dalmau
91 pàgines
L’Amélie Nothomb mai no parla de les coses que diuen els seus llibres, sempre hi ha un rerefons, un més enllà de les paraules i de les històries. A primera vista diria que avui ens ha fet un llibre “de quota”, és a dir, d’aquells que havia d’escriure per obligació i que potser l’ha escollit entre totes les provatures que diu que té i que sovint no publica, o sigui, que té l’aparença d’un rave d’aquells que te’ls acabes per força de voluntat. Però quan el vas paint te n’adones que avui ha emprès una tasca feixuga que costa d’explicar amb frases directes. Com t’ho faries per enfrontar-te a la pròpia consciència sense que sonés a justificació? Cal donar-hi la volta i presentar el relat d’una manera que només amb art és possible fer-ho, i Amélie Nothomb ho aconsegueix.
Com que Amélie és una dona culta i refinada, té coses bones i algunes de molt bones. Per exemple l’etimologia del mot Cosmètica. Diu ella: La cosmètica, ignorant, és la ciència de l’ordre universal, la moral suprema que determina el món. No és pas culpa meva que els esteticistes hagin recuperat per a la seva feina aquesta paraula tan admirable… I amb això ens orienta cap a un ordre necessari del que no ens podem pas evadir, tard o d’hora la cosmètica s’imposa i a vegades el preu pot ser molt car.
La trama és la següent, Jérôme Angust està llegint un llibre a la sala d’espera d’un aeroport francès degut al retard del seu vol fins a Barcelona. De sobte un individu, Textor Texel l’interromp amb un discurs insolent sobre l’ètica personal, molt per sobre dels condicionants socials, on la violació i fins l’assassinat (d’ Issabelle) són permissibles. Naturalment Jérôme s’escandalitza, però en el fons dels somnis i els pensaments íntims no hi ha tanta distància amb allò que tant ens ofèn. La diferència entre un diàleg i una introspecció és aquesta, la bogeria.
Aquest és un llibre que potser costa de llegir, depèn de com te’l miris. Però si t’hi endinses i entres als camins profunds del pensament, podria ser que llavors t’agradés molt. No per tornar-lo a llegir, però sí per pensar-hi i repensar-hi en aquells moments d’abans que arribi la son i notis que tens ganes de somriure.
Aleix Font, 15 de febrer de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&
ANTICHRISTA
AMÉLIE NOTHOMB
Traducció Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta
Empúries Anagrama
109 pàgines
La Blanche té 16 anys, pocs amics i no gaire empenta. La seva vida és buida i poc viscuda; no té idees pròpies i ni tan sols està segura de si té ànima. Però un dia coneix la Christa, la noia més popular de la classe, i la seva vida canvia radicalment: finalment té una amiga amb qui compartir-ho tot, sortir a les nits i parlar durant hores. La Christa és una noia fantàstica, i així ho creuen també els pares de la Blanche, que fins i tot la conviden a instal·lar-se a casa seva entre setmana. Però les esperances són sovint enganyoses, i la Christa té una cara oculta. El que sembla d’entrada una amistat positiva que alegrarà la vida a la solitària Blanche s’acaba convertint en un malson ple de jocs perversos i manipulacions. Aquesta és la sinopsi que hi ha a la contraportada del llibre i que explica perfectament la trama del llibre. El que farà la Blanche davant d’aquesta papereta i com reaccionaran els pares d’ella o els de la Christa, són coses que haureu de llegir vosaltres. El que sí que haureu observat és el títol del llibre, perquè una cosa és el significat de Christa i una altra de ben diferent és el d’Antichrista.
Com sempre, Amélie ens presenta un tema escrit de manera planera i docta, ens ofereix una tipologia i una reacció normalment difícil d’adoptar. Però ens ho explica com un conte, com si mai no pogués passar en el viure de cada dia. Lectors de l’Amélie, tingueu-ho sempre present: mai no escriu només per escriure, sempre hi ha un rerefons al seu relat.
Naturalment també us el recomano. En una cadena de contes, totes les denes són importants. Ni que sigui per la pròpia autoestima. O pel necessari pensament que aquest també l’has llegit.
Aleix Font, 3 de maig de 2021.
&&&&&&&&&&&&&&&&&
BIOGRAFIA DE LA FAM
AMÉLIE NOTHOMB
Traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta
Empúries Anagrama
143 pàgines
La fam no és gana sinó un desig de sorpresa, de voler més, d’aprendre i conèixer, de saber. I continua al cap d’unes quantes pàgines. “La fam sóc jo”
Aquest llibre de l’Amélie Nothomb és la continuació biogràfica de Metafísica dels Tubs. Així doncs, si aquell acabava a l’edat dels tres anys, aquest comença als quatre i acaba a estrebades quan en té quasi trenta. Entremig passarà per Pequín, Nova York, Bangladesh, Birmània, i Brussel·les amb un reguitzell de records més o menys amplis segons l’experiència que tingués d’alguns llocs. Això sí, amanit de sal i pebre de tendresa i meravella que són els ingredients de l’emoció i de la bellesa. A mi m’ha fet riure i m’ha emocionat, i a cada capítol m’ha emocionat la qualitat i fondària de pensament.
L’Amélie li fa una confidència a una alumna acabada d’arribar al Liceu francès de Nova York: “Saps? Sóc belga” La Marie va donar-me aleshores una bella prova d’amor; contenint la veu , va declarar: “No l’hi diré a ningú” I demostrant el seu domini de les paraules continua: Els miralls de plaer són les novel·les. I també ..estava assistint a un espectacle, subjugada pel prestigi de la bellesa
Per què m’ho fas això, Amélie, d’escriure tan bé, de ser tan brillant. Primer vaig pensar que era per un gran coneixement de les paraules, però no són les paraules, certament, perquè jo et llegeixo en català. Són els conceptes, precisos, directes al moll de l’expressió, de la idea i dels sentiments.
Aleix Font, 5 de març de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&
ÀCID SULFÚRIC
AMÉLIE NOTHOMB
Traducció de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie
Emúries Anagrama
140 pàgines
En un futur distòpic una cadena de televisió emet un reality show que trenca tots els sostres d’audiència. Es tracta d’oferir en directe la vida i els patiments d’un camp de concentració nazi, i per això han segrestat a l’atzar, en unes ràtzies urbanes, la gent necessària per omplir el camp de presoners: precisament Concentració es diu el programa. També han reclutat mitjançant els càstings acurats, joves ignorants per fer de kapos que tindran poder sobre la vida i la mort dels presoners. I dins del recinte adequat, envoltat de filferrades i farcit de càmeres que ho veuen tot, retransmeten la duresa de vida que patiran els pobres figurants que han tingut la dissort de fer d’actors. Violència física i psicològica, treballs esgotadors, fam, i els més fluixos, vells, infants, malalts i febles, assassinats. No cal dir que els espectadors embogeixen amb l’espectacle fins al punt que tothom hi estableix una dependència de drogoaddicció.
Dins d’aquest àmbit no tant aliè a la vida actual (en quan a programes i audiències), Amélie Nothomb vesteix una amalgama de sentiments davant la humiliació i el terror. Uns hi responen amb més o menys dignitat, d’altres ho justifiquen tot, i d’altres fan el possible per acomodar-se a la supervivència. Més enllà de la misèria de la història, és un monument a la dignitat humana i a les reaccions de l’instint de vital en els moments més difícils. I impensadament, com un flor en el desert, el revifament del propi jo, de l’instint de la bellesa com a mitjà de fortalesa per sobreviure.
A la contraportada del llibre diu: …Àcid sulfúric és una violenta sàtira de les tendències televisives degradants, la ignomínia i la denúncia moralitzant, una història que serveix com a crítica d’un món brutal i cru, d’hipocresia benpensant, un món en el qual fins i tot la denúncia del sistema pertany al sistema…
Llibre meravellós com tots els d’Amélie Nothomb.
Aleix Font, 3 de març de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&
DIARI DE L’ORENETA
Amelie Nothomb
Traducció de Ferran Ràfols
Empúries i Anagrama
93 pàgines
L’Urbain ha perdut els sentits, ni troba gust en el menjar, ni gaudeix en olorar, ni troba bonic allò que veu, ni en el tacte hi trobà el què; potser només en la música de Radiohead escoltada en forma circular hi entreveia una mica d’allò que havia estat sublim. Fins que, vet aquí, l’atzar el va portar a trobar un ofici realment enriquidor. I poc a poc la meravella i els somnis es van anar intuint al fons de la consciència.
La gent no se’n fa càrrec, però quan s’esdevé el detonant (en aquest cas el diari de l’Oreneta) el goig és tan sublim que tot és possible, des de canviar de nom, ara Innocent, fins a entregar la pròpia vida si calgués. Perquè la bellesa interior és l’absoluta meravella. I això tot s’ho val.
Pel meu gust no és el millor llibre d’Amélie Nothomb; però qui ho sap, per a ella potser sí que és el millor. Qüestió de gustos, qüestió de coneixements.
Aleix Font, 18 de juny de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&
NI D’EVA NI D’ADAM
Amélie Nothomb
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Empúries Anagrama
188 pàgines
Amèlie retorna al Japó per aprendre millor la que fou la llengua de la seva infantesa, doncs tal com explica el seu llibre ella hi va viure fins a l’edat dels sis anys; també té la intenció d’aprendre el significat dels ideogrames, concepte incomprensible als parlants d’idiomes europeus i que ve a ser com una escriptura sense lletres consistent en dibuixos que signifiquin una idea, així doncs una mena de A encerclada per un quadrat seria la ideograma xinesa d’una persona empresonada, ja que la A és com la silueta del perfil d’una persona.
Un cop al Japó intenta guanyar alguns yens exercint de professora de francès i obté un èxit relatiu ja que explícitament només un sol alumne respon al seu oferiment. Així doncs, Rinri esdevé el seu alumne, alhora que també exerceix de guia que li mostrarà els racons i les costums d’aquest país tan diferent i sorprenent. No ho sé si l’atracció que produeixen les dones orientals a alguns homes occidentals és recíproca al contrari, però el fet és malgrat els contradictoris comportaments entre mestre i alumne acaben creant un vincle, si més no, de conveniència o de facilitat.
Escrit en clau d’humor, un humor mesurat, irònic, educat a vegades, esclatant d’altres, ens va parlant de comportaments xocants tant en un sentit com en l’altre que són incomprensibles segons el costat de la cultura del que t’ho hagis de mirar: si per a nosaltres és d’educació tenir una bona conversa a taula, per a ells és educat no parlar mentre es menja, si per a nosaltres és lògic i indiscutible que les noies portin faldilles si fa calor, per a ells és inaudit que una noia ensenyi les cames si són blanques. I ens parlarà de les relacions familiars, de la mida de les vivendes, de la veneració als avis, de la pressió constant i eterna sobre les persones en edat escolar i en l’etapa laboral. I l’ascensió al Fuji, i la illa de Sado.
Sospito que el nom té a veure en que la culpa (si és que existeix) o la gràcia, no és d’ella ni d’ell, perquè la vida va com va i, sobretot, com ha d’anar, en ella, l’escriptora, hi sospito sempre intencions encavallades sobre el text, i sovint tinc el goig o la sospita de trobar la realitat del què està parlant. També fa gràcia veure com enllaça el relat amb el de llibres anteriors, Estupor i tremolors (que surt a les acaballes d’aquest relat), una mica de Metafísica dels tubs, i també Biografia de la fam, totes elles relacionades amb la seva estada al Japó. En fi, un altre llibre genial, si genial també vol dir que el llegeixis amb avidesa i no trobis el moment de plegar. Si genial vol dir l’us precís de les paraules escaients. Si genial és trobar comentaris fàcils per a relats difícils. Si genial vol dir aquella sensació de felicitat, de plenitud, de sentir-te una mica millor després d’haver-lo llegit i, per què no, malgrat que s’hagi acabat.
Aleix Font, 24 de juny de 2021.
&&&&&&&&&&&&&&&&&
A LES MEVES ORDRES
AMÉLIE NOTHOMB
Traducció Ferran Ràfols Gesa
Empúries Anagrama
118 pàgines
En una trobada, algú li explica a Baptiste Nordave que mai, sobretot mai, no avisi ni a la policia ni als serveis d’urgència si per alguna casualitat un visitant té la mala sort de morir a casa seva, perquè automàticament ell, en Baptiste Nordave, passaria a ser sospitós de la seva mort; sempre cal avisar a taxi i portar-lo a l’hospital. D’aquesta manera, quan l’ingressin i s’adonin que està mort, certificaran la frase habitual de “mort durant el trasllat” i ell, en Baptiste Nordave en quedarà al marge. I l’expert encara hi afegeix “No has llegit mai als diaris la fórmula sempre igual de mort durant el trasllat?, doncs es tracta d’aquest cas.
I vet aquí que l’endemà un desconegut ( Olaf Sildur, suec i adinerat) es presenta a casa seva amb l’excusa de demanar que li deixi trucar per telèfon perquè se li ha espatllat el cotxe i no porta cap telèfon al damunt. Naturalment, tal com acaba de marcar el telèfon cau fulminat per la dalla de la Parca. Baptiste Nordave té l’impuls de trucar un taxi, però s’hi repensa: i si, posats a fer, s’intercanvien les personalitats? D’una banda al difunt el trobarien al cap de força temps i tots creurien que era ell, i ell, en canvi, conduiria el cotxe de luxe de l’Olaf, viuria a la mansió de luxe del difunt, i qui sap quines aventures podria viure.
La història continua amb matisos i sorpreses, però a fi de comptes ens està interpel·lant la consciència: què faries tu davant l’oportunitat d’un canvi radical de vida? què faries si un dia poguessis canviar monotonia per diversitat, pobresa per abundància, avorriment per diversió? Tot i així cal tenir present també que en aquesta vida tot té un preu, sobretot quan anheles coses bones.
Aleix Font, 4 de maig de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&
El viatge d’hivern del 2009
&&&&&&&&&&&&&&&&&
UNA FORMA DE VIDA
Amélie Nothomb
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Empúries Angrama
110 pàgines
Avui Amélie Nothomb ens fa una apologia de les relacions epistolars i ens explica les seves preferències per aquesta mena de coneixences. Diu que té unes dues mil amistats que li escriuen i als que ella contesta regularment. Però vet aquí que entre aquestes n’hi ha una de ben peculiar amb la que s’hi involucra una mica més del que considera saludable.
Cita Amélie Nothomb: Hi ha persones que conec únicament per via epistolar. D’acord, tinc curiositat per veure’ls, però no m´és ni de bon tros indispensable. I conèixer-los en persona no seria innocu. En això, la correspondència s’afegeix a una important qüestió literària: cal arribar-los a conèixer, els escriptors?
Resulta que un dia rep una carta d’un soldat americà destinat de fa anys a Bagdad, Melvin Mapple, en la que li diu que pateix molt i que necessita una mica de comprensió. I l’Amélie li contesta. A partir d’ara anirà rebent uns escrits que la deixaran atònita, el descobriment de l’epidèmia secreta que afecta a infinitat de soldats americans. No pot ser! Això s’ha de saber, els hem d’ajudar. I fa el que ha de fer. Fins que un bon dia Melvin deixa d’escriure: s’haurà mort en combat? Les recerques als companys de regiment i fins i tot a les oficines del ministeri de la guerra americà la conduiran a un altre descobriment encara més sorprenent que el de la pandèmia.
El llibre està estructurat en clau epistolar, carta seva i resposta meva, una altra carta seva i la meva resposta. I entremig els comentaris de l’autora, els pensaments profunds, les paraules precises, precioses, que van al moll de l’os. I poc a poc vas sabent coses de l’autora (que potser no són veritat) que et van situant el personatge principal, l’autora, al centre de l’univers.
Aleix Font. 27 de juny de 2021.
&&&&&&&&&&&&&&&&&
BARBABLAVA
Traducció Ferran Ràfols Gesa
Llibres Anagrama
140 pàgines
Amélie Nothomb, pseudònim de Fabienne Claire Nothomb (Etterbeek, 9 de juliol de 1966), és una escriptora belga en llengua francesa. El fet que el seu pare fos ambaixador de Bèlgica va fer que durant tota la seva infantesa i adolescència visqués en diversos països a banda del seu Japó natal: Xina, Estats Units, Laos, Birmània i Bangladesh. Escriu un llibre cada any des del 1992, però al català només s’han traduït els següents:
Higiene de l’assassí editat en català el 1998, Estupor i tremolors el 2000, Metafísica dels tubs 2001, Cosmètica de l’enemic 2003, Antichrista 2005, Biografia de la fam 2006, Àcid sulfúric 2007, Diari de l’oreneta 2008, Ni d’Eva ni d’Adam 2009, A les meves ordres 2010, El viatge d’hivern 2011, Una forma de vida 2012, Barbablava 2014, Pétronille 2016, El crim del comte Neville 2017, En Riquet del plomall 2018, Pica’t al cor 2019. (Aquesta informació l’he resumit de Viquipèdia, on la seva biografia hi és molt més extensa i sorprenent https://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb).
He de confessar que d’Amelíe Nothomb, fins avui, novembre del 2020, només n’he llegit el llibre Barbablava, llibre que m’ha captivat i que m’he llegit en un sol dia. Aquest llibre és una mena d’adaptació del conte de Perrault del mateix nom, però portat a la vida d’avui en dia on a part de totes les obvietats de la diferència d’època (quatre-cents anys) també hi influeix de manera definitiva l’emancipació de les dones actuals.
La Saturnine Puissant és una dona jove belga que acut a l’oferta publicada a un diari d’una habitació al centre de París per un preu irrisori. Quan hi arriba li cau l’ànima als peus al comprovar que és la darrera d’una llarga fila de dones (tot dones) atretes per l’anunci, i malgrat això opta per quedar-se (ja que hi és). La dona del seu davant li vaticina que ella serà l’escollida, perquè és jove i bonica, i li explica la llegenda que les vuit noies que han viscut a la casa anteriorment han mort, o si més no han desaparegut, a mans del propietari, l’enigmàtic aristòcrata espanyol Don Elemirio Nibal y Mílcar. També li diu que totes les dones de la filera només hi ha anat atretes per l’aura de misteri d’aquest noble, perquè el volen conèixer de la vora i també per meravellar-se de la suntuositat de l’habitació que es posa a lloguer. I és ben cert que és l’escollida, i és ben cert que van desaparèixer les noies, com també és cert que hi consta una terrible clàusula al contracte de lloguer: la prohibició d’entrar a l’habitació fosca sota pena de pagar-ho car. Però malgrat això, Saturnine l’accepta perquè està farta de buscar pisos de lloguer i atreta pel nivell de luxe, per les comoditats i la pompositat d’aquell personatge excèntric que n’és propietari. Després Don Elemirio li confessarà que n’està enamorat i li farà la cort ostentosament. Per saber el final haureu de llegit el llibre, però abans haureu gaudit d’uns diàlegs deliciosos, d’unes frases sorprenents que us aniran conduint cap al final més esperat.
Ja ho veieu, és un llibre senzill, curt i fàcil de llegir. I si ho feu gaudireu d’una història adaptada, d’uns diàlegs divertits i d’uns raonaments coherents. A mi m’ha agradat.
Aleix Font, 8 de novembre de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&
EL CRIM DEL COMTE NEVILLE
AMÉLIE NOTHOMB
Traducció Ferran Ràfols Gesa
Editorial Anagrama
111 pàgines
Avui, Amélie Nothomb ens explica un conte sorprenent parodiant el llibre d’Òscar Wilde El crim de Lord Arthur Savile. En el cas d’Amèlie Nothomb, el comte Naville, per una coincidència que ja llegireu, coincideix amb una vident que li vaticina que en una propera festa que organitzaran al seu castell, ell, el comte, assassinarà una persona. I a partir d’aquesta predicció es capfica de mala manera. Jo no he llegit mai el llibre d’Oscar Wilde i per tant no tinc elements extensos de comparació, però a la pàgina de Quaderns de la Crema he trobat aquesta ressenya que transcric:
Lord Arthur Savile ha decidit casar-se. Tanmateix, un obstacle inesperat i incòmode li endarrereix el projecte: en una festa social, un quiromàntic l’informa que hi ha un assassinat en el seu futur. A partir d’aquest moment, el lector assistirà, entre divertit i incrèdul, als fracassos continuats de les seves temptatives per resoldre aquest enujtós problema abans del casament. Tractat amb una capacitat irònica envejable, El crim de Lord Arthur Savile és, a més d’una comèdia brillant, un alegat enèrgic contra la superstició.
Evidentment la comparació és diàfana en quan a la trama, però el que no sé és si en l’obra original també hi havia idèntiques ramificacions que hi ha en el d’Amélie.
Amélie aprofita la mateixa història d’Oscar Wilde per parlar-nos de la selecta classe aristòcrata, que possiblement coneix prou bé, i ens n’explica unes peculiaritats que sobten als profans. Ens parla d’aquells nobles europeus que van viure l’acabament de les seves fortunes i que van mantenir fins el final l’aparença de riquesa i de confort. Ells, els Neville, s’han de vendre el castell per a poder sobreviure a la misèria, però tot i així organitzen la darrera festa amb tot el luxe que hi pertoca. En un altre època Aucassin Neville, pare del comte actual, un dia va preguntar al seu fill si sabia la diferència entre els nobles i els plebeus: que els plebeus tenen drets i els nobles tenen deures. Naturalment es referia als nobles europeus i no als espanyols.
Aquesta història, tot i estar escrita amb un to d’humor, també és fidel a les tragèdies gregues, on el destí dels homes ve predestinat per subtileses tals com ara la predicció d’una sibila. Pel meu gust no és el millor llibre dels que he llegit d’Amélie Nothomb, però és curt, amè i a semblança de Barbablava també té estones divertides.
Aleix Font, 5 de maig de 2021.
&&&&&&&&&&&&&&&&&
PICA’T AL COR
Traducció Ferran Ràfols Gesa
Llibres Anagrama
150 pàgines
Amélie Nothomb, en els llibres que jo he llegit, té una manera de dir les coses que s’assemblen molt a un conte infantil, però que ja veus, ja saps, que no ho són pas sinó que s’endinsen molt endins dels pensaments, dels sentiments i fins i tot de les esperances i les recances de les persones en general. I per això agraden tant.
Avui ens parla de la Diane, una noia preciosa, intel·ligent, comprensiva, observadora, que pateix el més gran dolor que pot tenir una filla, la falta d’amor de la seva mare, i que ho sap portar amb elegància i enteniment. També ens parla de la Marie, la mare de la Diane i de la Cèlia i de Nicolàs, àvia de Suzanne, esposa de l’Olivier. La Marie va ser la noia més bonica de la seva ciutat i n’estava molt cofoia, tant que quan va néixer la Diane, encara més bonica que ella, en va tenir un gelosia crònica. La gelosia és un sentiment humà d’una força incontrolable, i per tal és disculpable, si més no per la Diane.
També ens parla de l’Olívia, professora universitària, esposa de l’Stanislas, matemàtic d’elit que no parla si no és imprescindible, mare de Mariel, una nena mancada d’amor i d’atenció. L’Olívia és bonica i intel·ligent, amb una altra mena de bellesa, la intel·lectual que fascina la Diane i per això, la Diane, orbita al seu voltant durant l’etapa de l’acabament de la carrera de metgessa cardiòlega.
I parla de la Elisabeth, tan bonica com la Diane, una deessa espledorosa, i com a tal destinades a avenir-se.
I tota aquesta galàxia, amb planetes i satèl·lits enllaçats per la força poderosa d’atracció a cada estel, conformen la bellesa del relat. Cada època comporta la seva dependència, cada centre té la seva pròpia bellesa que ens atrau i ens expulsa segons la conveniència dels sentiments. Si saps comprendre les lleis de l’Univers pots sortir-ne indemne, però si et reclous dins la cuirassa de pors i plors, el preu es desorbitat i provoca una fam inextingible.
Quina cosa tan bonica són els llibres d’aquesta autora, quina joia. Per aconseguir aquesta perfecció només m’imagino una manera, la de fer i desfer, esporgar les branques que fan nosa, no afegir res que no sigui necessari, sempre per millorar. I no dur-lo a la impremta fins que no puguis dir: ara sí, ara està acabat.
Aleix Font, 3 de febrer de 2021
Aquest llibre l’he comentat a la pàgina http://aleixcolonia.com/el-viatge-dhivern-d-amelie-nothomb/
