JOËL DICKER – L’ENIGMA DE L’HABITACIÓ 622

Portada del llibre

Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó

La Campana

669 pàgines

A la vida, a vegades prens uns compromisos que si fos ara no ho faries perquè són pesats, penosos o ingrats. Per exemple prometre anar a peu fins a dalt de Montserrat si el Barça guanyava la lliga; i mentre vas caminant aquell camí inacabable et vas maleint per l’impuls de l’eufòria descontrolada que et fa prendre compromisos exagerats. Jo em vaig proposar llegir tots els llibres que coneixia del Joël Dicker (El llibre dels Baltimor, La veritat sobre el cas Harry Quebert, L’enigme de l’habitació 622 i El cas d’Alaska Sanders) i us ben asseguro que a hores d’ara estic resant perquè no n’hagi escrit cap més.

Joël Dicker a la solapa del llibre

A L’enigma de l’habitació 622, Joël Dicker ens fa una demostració magistral d’aquella manera d’escriure molt per a no dir res, de plantejar un nus que es va desfent i lligant tot sol fins que dius que ja n’hi ha prou, un exemple penós d’aquelles novel·les antigues de suspens en que l’assassí podia ser qualsevol, inclús el mateix policia, o la dona del bisbe, per dir algú. I això avorreix, us ho ben asseguro.

Currículum de Joël Dicker a la solapa del llibre

Avui, el Joël (suposo que és el mateix autor) amb l’ajuda d’una noia bonica i eixerida, segueixen la cua d’un enigma: resulta que s’estan a un hotel que no té l’habitació 622. Hi ha la 621, la 621-bis i la 623, vet aquí quin dilema. De seguida esbrinen que a la 622 hi va haver un assassinat, motiu pel qual el director de l’hotel, home molt intel·ligent, va decidir eliminar aquest número perquè els clients no detectessin que era una habitació maleïda (quina pepa de director, no us sembla?, que no veia que tothom preguntaria que com és que no hi ha habitació 622?

Sinopsi del llibre a la contraportada

Sigui com sigui,  ja els tens investigant un pas per endavant de la policia més espavilada del continent. Però resulta que el relat s’envesca en un no acabar de tirar enrere i endavant en els anys fins un punt en què no saps si estàs en l’època d’abans de Jesucrist, o bé a ran d’aquells futurs distòpics que tan agraden darrerament. Si el llegiu i us hi perdeu, no us deprimiu perquè més endavant veureu que no valia pas la pena, que tot el que diu tan serveix per una cosa com per la contrària, que si creieu que ja sabeu qui es l’assassí al cap de cinquanta pàgines veureu que és el contrari i que la solució final és independent de qualsevol cosa que pugui passar.

Inici del llibre amb menció dels traductors

Joël Dicker avui s’ha trastocat, suposo, perquè el muntatge que ens planteja és totalment impossible. No hi ha al món persones tan innocents que no puguin detectar suplantacions tan evidents, i hauria de valorar que no hi ha lectors que valorin aquest desgavell que no té altra finalitat que omplir pàgines de lletres que li deuen pagar a tant el quilo (de quilolletres, és clar).

Resumint, un nyap. Ei, segons el meu entendre. També he de reconèixer que si hi ha algú de brillant en aquest llibre són els agents literaris i les agències que l’han promocionat. Aquests sí que són uns veritables artistes.

Aleix Font, 13 de setembre de 2022.

Related posts