Amsterdam
265 pàgines
Jenn Díaz és una escriptora genial a la que li costa escriure, però quan ho fa s’hi llueix. I dic “llueix” en el sentit esplendorós de la paraula. D’ella n’he llegit, a més d’aquest, els llibre, Mare i filla i Vida famíliar. Desconec si en català té més novel·les o l’altre llibre que surt a internet, Dona i poder. Com i per què feminitzar la política és un llibre d’assaig.
Avui a Els possessius ha fet una mena d’obra d’art. Ens mostra la vida d’una família de manera epistolar, cosa sorprenent pel que a mi respecta perquè és la primera vegada que ho he vist. Com a exemple us diré que als cursos d’escriptura als que he tingut accés ens expliquen que la narració des del punt de vista del narrador, o sigui, el que explica la història, hi ha Narradors Interns, que poden ser des del punt de vista del protagonista, i des del punt de vista del testimoni on hi ha algú que explica els fets i que poden saber més o menys coses de la història. Doncs avui ens trobem amb una nova manera de conèixer la història familiar i la de tots els personatges que configuren la història, la de les cartes que s’adrecen uns als altres. I això té un cert encís, el de tenir el punt de vista de cadascú amb les seves implicacions emocionals.
És un llibre molt recomanable, sobretot si sou amants de novel·les de sentiments. A vegades, tot llegint els secrets de cadascú, et ve la sensació d’estar xafardejant escrits prohibits, com si accedíssim a llurs intimitats, i això provoca un sentiment ambivalent de morbositat i de curiositat. També, en certa manera, vas prenent partit per uns i altres i voldries que fessin les coses de la manera que tu voldries, cosa que, com passa a la vida real, no sempre és possible, encara que a vegades tens alguna sorpresa.
Jenn Diaz és molt bona escriptora, de les millors d’aquest temps segons el meu entendre. Perquè per ser genial no n’hi ha prou amb explicar històries, ni descriure sentiments, també s’ha de ser creatiu i inventar frases que siguin gràfiques per expressar allò que cal, i la Jenn Díaz ho fa sovint. Per exemple, una de moltes, quan una de les protagonistes vol dir que es va fent gran diu: – Quan notes que la vida et trepitja els talons…. Ho veieu, oi, que això no surt als diccionaris? Doncs aquesta manera creativa d’expressar-se és el que m’admira, d’ella i d’algunes altres de les nostres autores contemporànies.
En fi, ja m’ho direu.
Aleix Font, 18 d’agost de 2022