Univers
568 pàgines – quartilla
Xavier Bosch ens explica la vida de les dones d’una família parisenca des d’avui fins a l’època de la invasió nazi durant la segona guerra mundial. L’àvia Margaux,enamorada d’una mena de resistent a l’ocupació (quin francès no va formar part de la resistència contra els nazis?), la Michelle i el Ferdinand, pares de la protagonista, i finalment la Bàrbarà, darrera dena d’aquesta cadena familiar. Per bastir-ho hi inclou uns germans catalans, el Marcel que té llogada una habitació a la Bàrbarà i el Roger que passa uns dies a l’habitació mentre el germà no hi és.
Amb aquests personatges, Xavier Bosch basteix una trama ben ordenada on tot té el seu què i tot circula al seu lloc i al seu temps. En definitiva, que és un bon argument per a una bona lectura, d’aquelles de passar l’estona sempre que no us prengueu la història al peu de la lletra.
Perquè a mi quan em parlen de la resistència francesa em ve una mena de picor desagradable. En realitat qui pot dir que va conèixer algun resistent francès de veritat? Perquè, desenganyeu-vos, durant l’ocupació alemanya pocs van ser els francesos que van estar amb la resistència. La immensa majoria varen ser neutrals (hem de comprendre que la por és poderosa). Una majoria no tan immensa van ser col·laboracionistes convençuts o delators. I només una minoria absoluta van ser els famosos de la resistència, els que es van jugar la vida i molts la van perdre per combatre al feixisme. Les fonts neutrals de la crònica d’aquells anys diuen que els ferrocarrils francesos van ser el principal transport de jueus captius cap als camps d’extermini nazis, la gendarmeria els principals perseguidors i, naturalment, la població francesa els principals delators. En definitiva, d’on penseu que surten tants partidaris de la ultradreta feixista actual si no és dels descendents d’aquells antics col·laboradors?
Això no treu que la novel·la d’avui no sigui atractiva, ben escrita, ben tramada. I que si només es tracta de llegir, totes les temàtiques són prou bones si estan ben escrites.
Aleix Font, 27 d’agost de 2024.
