L’ENCÍS DE LES COSES INÚTILS – 2

pessebre 2020

 

LES COSES INÚTILS O EL VALOR DE SEGUIR ELS TEUS SOMNIS

 

Fa aproximadament dos anys vaig escriure un comentari sobre les coses inútils i ho lligava amb la gran feinada que vaig fer per construir uns mapes i uns programes per memoritzar els estats americans amb les seves capitals. Ara hi torno amb una altre de les grans obres de la meva vida, la construcció d’un pessebre quasi monumental.

coses inútils
Primer de tot vaig fer un mur de porespan. I em va agradar

De coses inútils n’hi ha infinitat al llarg de la vida, coses tan inútils com anar a buscar bolets quan  saps que encara no n’hi ha, o llevar-te d’hora per voler observar una sortida de sol, o enganxar el nas al vidre intentant atrapar el moment en què l’ocellet ve cada vespre a dormir sota el tendal de l’eixida de casa. Però són aquestes coses i d’altres com aquestes les que decantaran la balança el dia que, ja mort, hauré de passar comptes amb la meva consciència. I conscient d’això intento emplenar la meva història de tots aquests records. Com aquells nens que fan tresor de closques de petxines o de pedres de Santa Llúcia.

coses inútils
Després va ser un arc romànic amb la seva escala de pedra picada

El que ara us explicaré va començar amb la Pandèmia del Còvid-19. No, no, va ser molt més abans. Potser ve de quan el pare i la mare muntaven un petit pessebre en algun racó del menjador de casa, quan els meus germans i jo patrullàvem els voltants del poble buscant un pam de molsa. Però no ens remuntarem tan enrere. L’empenta decisiva va ser per la Immaculada de l’any passat, quan a la Fira de Tàrrega un amic de la Farners em va explicar algunes tècniques per a fer un diorama, aquells meravellosos pessebres muntats dins de caixes, darrera d’un vidre, i que imiten de manera sorprenent quadres del Nadal.

coses inútils
I una masia amb cantonera per adaptar-se a la columna

I vet aquí que brutalment ens va caure al damunt el primer confinament per culpa del Còvid, i amb ell aquelles llargues estones que cadascú omplia com podia. A mi em va agafar per aquí, per fer un pessebre de categoria (jo que no he sigut especialment manetes en res) que s’assemblés als diorames sense ser-ho, o sigui, un pessebre clàssic (molsa i escorça) però amb detalls de professional. Vaig consultar idees a internet i majoritàriament em recomanaven un material fàcilment modelable que fins ara no l’havia utilitzat mai, el porespan. On podria aconseguir porespan sense sortir de casa?

coses inútils
El naixement en un corral

Precisament en aquell temps el meu germà Robert treballava de carter i això li donava mobilitat. Vet aquí doncs la primera llum pel meu projecte. Li vaig demanar i ell, sol·lícit com sempre, no va trigar en dur-me unes plaques d’aquest material tan lleuger i tan antipàtic fins llavors.  Vaig començar per la cosa més senzilla, una paret de pedra seca. El resultat va ser tan sorprenent que ja vaig perdre l’oremus, cada vespre frisava perquè ja fos l’endemà i tornar a la tasca constructiva: naixement, camps d’enciams, fonts, un llac, cases, escales, arcs romànics etc. No és que passés totes les hores del dia en això, també el repartia en fusos horaris: exercici, puzle, lectura, sèries de televisió…. però unes hores cada dia anaven engreixant el projecte de Nadal.

coses inútils
La il·lusió que fa superar un repte. Les canyes, per exemple, amb fulles de paper pintades de color verd.

El temps d’estiu va ser de descans. Entre que ja no hi havia confinament, entre que teníem néts a casa, entre que la calor  cria mandra i també perquè els dies passen de pressa, em vaig trobar que ja érem l’octubre i calia lligar caps.  Ara tot em semblava més difícil, sobretot perquè el projecte elèctric no estava gens clar i la tecnologia led era pràcticament desconeguda pels meus assessors més propers. I ja som a novembre. Em trobo amb un mega pessebre complicat de guardar i de manegar, amb coses senzilles que se’m compliquen i coses complicades que de sobte es tornen fàcils. Però veig la llum al final del túnel i tinc la sensació que me’n sortiré.

pessebre 2020
I el terra amb sorra de riu

I ara ve allò de les coses inútils. Un pessebre és una tradició que té més valor si la pots mostrar, a la família, als amics, als veïns i inclús a alguns passavolants. I enguany, amb la Pandèmia del Còvid-19 previsiblement estarem tots confinats. Tindré el millor pessebre de tota la història de la família Font i ningú no el veurà. Només la dona, i jo i aquell ocellet que cada vespre ve a dormir sota el tendal.

pessebre 2020

Però amb el valor incalculable de les coses inútils sadollaré la meva espiritualitat del gran esforç de tot un any, l’any de la Pandèmia, que per a mi serà també l’any en que vaig fer aquell pessebre monumental, possiblement el millor del Baix Llobregat, que no vaig poder ensenyar a ningú, ni  el vaig poder conservar per falta d’espai.

 

Aleix Font – 10 de novembre de 2020

Related posts