POESIA D’AVANTGUARDA
Hi vius o et quedes sense casa.
A mi m’agrada la poesia, o sigui, a mi no m’agrada la poesia. No sé si m’explico. En l’estètica moderna, en que l’art t’ha de fer pensar, m’hi he perdut, us ho asseguro. No m’en en ric pas, només manifesto la meva ignorància i sobretot el meu desconcert. Quan davant d’una pintura que em suggereix un ou ferrat però no ho és, només puc experimentar una sensació d’avorriment i fàstic. Davant una escultura que sembla un roc i es titula “roc” penso que se n‘en foten de nosaltres i que no hi ha dret.
L’art no hauria de ser això, companys, l’art hauria de ser el forn on es cuina bellesa, l’aliment que engreixa els somnis, el camí que ens fa ser molt millors. I si no és així potser ens hauríem de preguntar a qui serveix aquest art que ara en diuen modern? per a què serveix en realitat? és necessària tanta incomprensió o és completament obviable.
Durant molts anys també he pensat que ens faltava educació, però quan la moda ha arribat a la nostra poesia, el darrer reducte del nostre encís, m’he sentit sol i abandonat, desconcertat, absolutament desorientat. Sempre he pensat que era culpa meva, com aquelles noies agredides que tot i patir l’ofensa se’n senten culpables, així mateix jo lamento i dubto, no goso ofendre els capdavanters de la intel·lectualitat creativa, però l’evidència sembla tan gran que potser hauríem de començar a ser sincers: Què diferencia l’art del nyap? Vet aquí el dilema.
Tradicionalment els artistes han traït el seu poble i de ben antic es van vendre a la riquesa. Qui paga mana, diuen. Però ocults en carrers foscos reviscolaven brots tendres de bellesa, eren els poetes fidels encara a la seva gent, i els feien somiar i il·lusionar, els feien pensar en esperances, els confortaven i els excitaven perquè parlaven amb el seu llenguatge i estimaven amb el seu cor. Fins que, vatua l’olla, també van tastar la fruita prohibida dels mots esotèrics, incomprensibles al sentiment humil. ¿Com s’alimenten l’ego els poetes d’avui, quines primaveres nodreixen els seus cervells? No me’n ser avenir, penso repetidament que els poetes de casa ja no són els meus poetes, se n’han anat per camins de fum que els han anat difuminant fins que finalment han desaparegut.
Orfes de poetes ens caldrà esperar que retorni l’encesa paraula que un dia hi va ser i que segur que tornarà. Ens caldrà confiar i esperar. I tastar. I sobretot agrair quan reprengui aquell caliu de les Tombes Flamejants.
M’imagino que si algun dels savis artistes llegeix el que escric pensarà, pobre ignorant, potser que vagi a escola abans d’opinar. I no li ho retrec. Perquè jo expresso el que sento, que són coses que sorprenentment les pensa moltíssima gent. Comparem un poema antic que el recordo més o menys així:
Fes nones menut, la nit ja s’atansa, i l’aigua es fa freda, de fosca i brillant….
I ara posem-ne una d’ara: escup al clot, gargalla ferralla, el crop de crup, galla canalla.
A que la segona fa pensar més que l’altra? doncs això vol dir que és més art, diuen. Però jo m’hi nego, no és cert que sigui artista el que digui més bajanades, i si fa pensar és perquè som mesells.
Llegeixo al llibret “Pare, què fem amb la mare morta” d’Antònia Vicens:
“Si li traguéssim els ulls i els fiquéssim
dins un cossiol Pare
no hauríem
de sotmetre’ns a la nit per contemplar
el cel profund.”
Fa pensar, no trobeu? N’hi ha més, però no vull que penseu tant. Segurament em diran que aquest llibre de poemes s’ha de llegir en la globalitat del conjunt. Però, la veritat, em fa molta mandra. Us imagineu que al final, algun dia, acabés traient-ne l’entrellat i acabés postrat davant de tanta intel·ligència? Prefereixo l’altre estil de fer bellesa. Per exemple Ventura Gassol:
“……..Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra
o Pàtria de les tombes flamejants.”
O aquesta de Cèlia Sànchez-Mústich
“A un extrem de la taula del centre
a la sala del fons d’una casa
a l’interior d’una ciutat perifèrica
d’un país al cor d’un continent marginal,
hi ha un got si cau no cau…..”
I Mester d’amor, de Salvat-Papaseit
“Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.”
Creieu-me si dic el que penso, que l’art no pot ser una escopinada al cervell delerós de bellesa, l’art no ha de ser un fons d’inversió deslligada del tot del poble on vivim. Que si volen guanyar més diners que els guanyin, tothom hi té dret, però que no s’apropiïn de la paraula “bellesa” i que ni tampoc en diguin art. Perquè el poble som tu i jo i no aquells que viuen en l’opulència del màrqueting televisiu, i que ens han abandonat. La població desemparada no ens mereixem unes elits que ens menyspreen i ens tracten de rucs. Som nosaltres els destinataris de les paraules boniques, de les pintures de cels vermells, de les músiques que arriben als cors. I per més que ens parlin de la sort que tenen uns quants per tenir la pintura d’un mitjó brut al menjador de casa seva, no us els cregueu. La veritable sort de la vida és ser capaç de sentir emoció si escolten un poema senzill com aquest fragment de Cançó de Pluja, de Josep Maria de Sagarra:
“No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!”
Aleix Font, 18 de novembre de 2023.
