Com podria descriure la poesia actual? per a mi és molt difícil. Abans ho veia més senzill perquè creia que la poesia eren aquells escrit amb uns versos amb un nombre de síl·labes determinat i que explicaven alguna història tendre, encisadora, emocionant, o que descrivien un paisatge amb mestria. Habitualment també acabaven les frases amb terminacions idèntiques cada dos, tres o quatre versos. Exemple, Pere Quart a Corrandes d’Exil·li.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament sense dir res
si la lluna feia el ple
també el feu la nostra pena
on podem observar la “rima” clara entre el primer, segon i cinquè vers, i una de sonora entre el tercer i el quart.
Però poc a poc va anar virant cap un territori més eteri on la predominança era la intenció de l’expressió i no pas la terminació dels versos, però segons la meva manera de veure-ho ho podíem disculpar davant l’epifania del relat. Exemple Plany a quatre veus, de Coloma Lleal, de l’any 1965. Sembla llarg però en realitat no ho és, perquè pràcticament tot són monossílabs.
Plany a Quatre veus
I
Jo que sóc
més aviat
de naturalesa
pacífica
i que voldria
passejar
tranquil·lament
sota la lluna
o bé llegir
pausadament
l’últim poema
sota un fanal
m’he trobat
de mica en mica
submergida
en un món
amb guerres
soldats
burgesos
policies
feixistes
cabdills
en un món
oprimit
empresonat
alienat
en un món
amb fam
misèria
analfabetisme
prostitució
en un món
amb por
però sé
que no puc
fugir-ne
que no vull
fugir-ne
i vull cantar
aquí
he de plorar
aquí
vull estimar
aquí
he de lluitar
aquí
en aquest món
rebel
inquiet
salvatge
en aquest món
variable
renovable
superable
en aquest món
ja que no en tenim
d’altre
II
Hi ha massa
Soldats
al meu poble
conservant
un mode de viure
que ens és estrany
hi ha massa
soldats
al meu poble
encadenanat
a tot aquell
que es mou
amordaçant
a tot aquell
qui parla
hi ha massa
soldats
al meu poble
defensant
un món
que no és
el nostre
Hi ha massa
soldats
al nostre
poble
III
Tenia
unes mans
molt fortes
però
les hi van
lligar
volia llaurar
una terra
nova
amb un poble
nou
però
les hi van
lligar
Tenia
una llengua
clara
però la hi van tallar
Volia dir
paraules noves
a un poble nou
però
la hi van
tallar
Tenia
unes orelles
fines
però
les hi van
tapar
Volia sentir
tantes coses
noves
de tots
els pobles nous
Però
les hi van
tapar
Ara
té només
uns ulls
de mort
una mirada
espantada
Ara diuen
que és feliç
i que ja
no té
problemes
Però
sempre
que somriu
ensenya
la llengua
tallada
IV
Han submergit
la pau
en un pou
fosc
i brut
d’on no surt
ni un lament
ni un cant
Han escampat
la pau pels aires
Com si fos ja pols
de nosaltres
morts
Han desat la pau
al racó
de les paraules buides,
foradades
N’han fet
només
una paraula
com tantes d’altres
N’han fet
tan sols
una paraula
sense sentit.
Coloma Lleal i Galceran
en la que podem veure que allò que en diem rima ha desaparegut per a donar pas a un pensament sublim i íntim que pinta amb bellesa la denúncia a la dictadura. Aquest tipus de poesia em va intrigar perquè fugia dels meus cànons, però m’agradava i ho acceptava amb admiració. Així, El cant del poble de Josep Maria de Segarra, la Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart, o el Res no és mesquí de Salvat Papasseit van passar al primer terme del meu ideal.
Però vet aquí que la vida és dinàmica i l’art s’hi acomoda, de tal manera que, us ho he de confessar: no sé on sóc. Què és la poesia? m’ho pregunto sovint, i no hi trobo resposta. És la rima? admeto que m’atrau. És el relat? m’emociona. O és el que veig constantment en la poesia coetània? Si jo fos un carlí d’aquells dels vells temps afirmaria categòricament que això no és poesia sinó res més que brossa, fullaraca per entabanar. Sovint no trobo forassenyats alguns comentaris que qualifiquen la poesia d’avantguarda d’estrafolària, excèntrica, estrambòtica i sovint pedant.
De totes maneres no em sento emparat per cap coneixement quan transito per aquests comentaris i m’embranco a escatir, què hi ha que la fa atractiva per a tants? M’aferro sovint a l’afirmació de Salvador Espriu quan afirmava que la poesia era escriure amb frases curtes. Naturalment intueixo que no solament era això, també hi calia una deu d’aigua fresca que hidratés aquelles frases curtes, allò que en definitiva donava valor als seus poemes.
Frases curtes…. i què més? Segurament el procés consistia en reduir un gran relat, una història meravellosa fins arribar a l’essència, allò mínim i necessari per expressar tot el doll de sentiments. M’imagino el poeta davant d’un gran, extens i preciós, relat i amb les tisores d’esporgar encetar la tasca d’escurçar: ara tallo per aquí, ara trec aquella frase, ara hi poso una frase que inclogui dues línees llargues, i després de molta estona de destil·lar, tornar a començar fins arribar a l’essència de la seva intenció, a la llum del flash que ens mostra, per un instant, la claror de tota la veritat. Vet aquí la frase curta.
Aquesta teoria podria encaixar en el poema de Mireia Calafell anomenat Diacrític
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
que violent és un accent
quan no fa prou diferència
Aquí jo hi veig un crit d’alliberament feminista vehiculat en la controvèrsia per l’eliminació contracorrent de tants diacrítics que embellien la nostra llengua. Anem bé, penso, en un primer pas de comprensió.
En podria escriure i escriure i no acabaria mai. El cert és que la poesia, igual que la resta de les arts, cavalca el llom del pas del temps i trenca motllos de vidre que ja no es podran recomposar. Sempre quedaran records d’aquells antics móns de bellesa, de rimes i paisatges que sonaven com picarols quan les parlaves. Però si volem entendre la bellesa ens caldrà posar-hi una mica d’esforç per descobrir que el que ens ofereix el poeta després de tantes estones de silencis, de somnis i d’esforç, no sempre és una flor, també ens parla de denúncia, d’esbroncades, de sacsejades per desvetllar-nos de la mandra, del conformisme i del tant me fot. En definitiva, ens vol ressuscitar del cementiri en que ens ha portat tants anys de televisió, de propaganda interessada i de por.
Deixeu-me acabar, perquè sí, amb una poesia d’una dona de casa nostre, inclosa en el full de mà que ens van donar en l’assitència al recital poètic Aroma de Tardor, del passat dia 3 de novembre a l’Ateneu de la Colònia. Llegiu-la més d’una vegada i digueu-vos a vosaltres mateixos si podríeu explicar els vostres somnis amb només quaranta-tres paraules.
SOMNIS
de Pilar Ribera Rius
Refugi del pensament
solitari racó de llum
sovint gust i motor de cada dia.
Balma de claror
esquitxada d’espurnes de vida
on s’hi couen les primeres veus
d’una nit més clara.
Intimitat d’un bell país sense censura
Espai on tot es fa possible.
Aleix Font. 11 de novembre de 2023.
