Xavier Theros
LA FADA NEGRA
Edicions Destino
442 pàgines
Potser ja n’he parlat altres vegades però no m’importa repetir-ho: ¿quins criteris segueixo per a determinar que em trobo davant de bon llibre, d’un llibre excepcional, o senzillament és un llibre del pilot o que ni tant sols arriba a aquest nivell mínim? Doncs em baso en criteris absolutament subjectius. Primer m’ha d’agradar, o sigui, que l’he de trobar entretingut, interessant i d’una temàtica atractiva; no cal posar paraules de més només per omplir pàgines, però tampoc cal estalviar-ne si la poètica ho demana. Segonament ha d’estar ben escrit (sense faltes d’ortografia ni de sintaxi), que estigui ben documentat (que no facin sortir rellotges de polsera quan estem a l’Edat Mitjana, per exemple, o que no parlin de gossos d’atura en l’època en que hi havia rabadans). I tercer, que l’escriptor tingui aquella espurna creativa que et fa pensar “caram!, aquesta frase no se m’hauria acudit”. I dit això, us parlaré una mica del llibre La fada negra, de Xavier Theros, un llibre que segons la meva quadrícula mental supera el llistó per entrar a la categoria dels bons llibres.
Es tracta d’un llibre de temàtica històrica que transcorre en un període summament desconegut per la immensa majoria de catalans, el de les bullangues de Barcelona durant el segle XIX. En el context que van deixar les guerres carlines ens vam trobar en un escenari inèdit en la història de l’estat espanyol. Un estat horrorosament governat pel catolicisme més carca, on la Inquisició va seguir actuant amb total impunitat, de sobte, per conveniència dels interessos monàrquics van esclatar unes guerres en les que els catòlics es van posar del costat “dels dolents” i els liberals al costat “dels bons”, cosa que vol dir que les conveniències de la successió monàrquica es va enfrontar a la tradició de la llei representada pels carlistes.
Aquestes guerres les van guanyar els liberals i, en conseqüència, les van perdre els carlistes que comptaven amb el suport absolut del clero. Els vencedors no podien deixar intactes les estructures del poder dels capellans, cosa que hauria significat que engresquessin el poble a tornar-se a revoltar, i van fer una llei contra l’Església, coneguda com a Llei de Desamortizació.
Aquesta llei va permetre expropiar moltíssimes propietats de l’Església i vendre-les a burgesos liberals. De sobte van desaparèixer comunitats de monjos, es van enderrocar esglésies situades dins les ciutats i el poder del clero es va reduir fins a extrems inimaginables uns anys abans. Qui ho havia de dir, l’estat espanyol reprimint l’Església!
Però, és clar, a l’estat espanyol no es podia passar d’un règim de supersticions a un estat de llum i de progrés. Entre l’esclavitud, carlins, i la llibertat, liberals, s’hi va colar un partit, el moderat, que aglutinava les forces de l’exèrcit. I aquest va ser l’encarregat que les aigües tornessin al seu lloc. A Catalunya i sobretot a Barcelona això no va agradar. Aquí ens pensàvem que els nous temps ens havien de dur a uns temps de justícia i llibertat, i no estàvem disposats al retorn dels antics hàbits. I així, els besavis barcelonins van revoltar-se en repetides ocasions, mentre que els besavis de l’exèrcit actual es van dedicar a bombardejar repetidament la ciutat de Barcelona. Tal com diu el llibre que comentem, els moderats governaven a Madrid, els republicans es revoltaven a Barcelona, i els carlins vigilaven l’ocasió per si hi podia ficar cullerada. Del setembre al novembre de 1843 van caure sobre la ciutat setze mil projectils d’artilleria. Diferents generals espanyols van dirigir el setge a la ciutat, el més famós dels quals va ser el general Prim.
En aquest contexts de revolta, a la ciutat assetjada s’hi van començar a trobar els cossos sense vida d’infants que havien estat assassinats amb un tall al coll i pràcticament dessagnats. Un vampir havia fet aparició sense que les autoritats hi poguessin fer gaire cosa per aturar-lo. El capità Llampades, amb pocs recursos i sovint amb impediments, emprèn una investigació per esbrinar l’autor, o autora d’aquests fets.
D’entrada podria semblar que un vampir era un ésser totalment aliè a casa nostra i a la nostra mentalitat, però tal com s’explica al llibre, en aquells temps era una pràctica habitual combatre diverses malalties, entre les quals l’anèmia, ingerint sang obtinguda als escorxadors municipals. D’aquí que quan es van prohibir aquestes pràctiques, alguns malalts provessin d’aconseguir-ne pel mitjà que fos.
Tal com ja us deveu imaginar, Barcelona es va rendir, les forces d’ordre van tornar als llocs de poder que per herència i voluntat divina havien d’ocupar, i tots els càrrecs anteriors van ser desposseïts i perseguits. No us explicaré, però, si el capità Llampades va poder detenir al, o la, vampir. El que sí que us diré és que us ho passareu bé llegint el llibre, que a la vegada que seguiu els pensaments del capità Llampades caminareu per una ciutat claustrofòbica, afamada, miserable i a la vegada valenta i altruista, anireu de bracet amb els carbonaris italians o els voluntaris francesos que havien vingut a ajudar als revoltats. Veureu al general Ametller lluitant a Mataró contra el general Prim i resistint a les comarques de Girona. Passejareu per viles allunyades de Barcelona, com ara Gràcia, o la Barceloneta. I us situareu a l’Any de la Picor, o en quan menjar gats o rates era una alternativa suculenta a la desnutrició absoluta.
Llibre recomanable, diria que és un llibre de categoria i, si penseu com jo, estic segur que a partir d’ara, el nom de Xavier Theros serà un dels que buscareu a l’hora d’escollir un llibre.
Aleix Font – 18 de setembre de 2017
