Matilde Asensi
L’ORIGEN PERDUT
Traducció de Teresa Graells
Editorial Planeta
430 pàgines
No tots els llibres són aptes per a totes les persones. No tots els relats són adequats per a totes les edats (mentals o reals). No totes les històries són recomanables eternament. Si jo hagués llegit aquest llibre fa cinquanta anys podria ser que m’hagués agradat molt i el tingués guardat a la llibreria esperant algun moment adequat (que no arribaria mai) per tornar-me’l a llegir. En la solapa del currículum hi diu que a rel del seu llibre “El último catón” Matilde Asensi va ser confirmada com l’autora de la seva generació amb més èxit de crítica. I això m’espanta.
He comentat moltes vegades que en els llibres traduïts, a vegades pot influir en gran manera la gràcia de l’intermediari. Jo no sé si és aquest el cas d’avui, no m’he llegit la seva versió original i per tant no puc opinar sobre la qualitat original. Podria ser que la novel·la de Matilde Asensi fos un llibre genial que hagués perdut en la traducció, o pot ser que la gran qualificació que li atorguen no és més que una altra frase de màrqueting de la seva agent comercial.
La realitat és que a mi no m’ha emocionat, ni m’ha sorprès, ni m’ha trasbalsat, ni m’ha enganxat. M’ha agradat? En general, com a promig no. Però hi ha estones que penses “calla, que potser anirem bé”. Vull aclarir que el fet que a mi no m’acabi d’agradar no és cap desqualificació. Hi ha molts llibres que causen furor entre el cinquanta-u per cent de la població lectora, i a mi no em diuen res (com ara els best sellers del Ken Follet).
El llibre tracta d’un hacker (no us recorda una mica la sèrie del Mil·lènium?) molt bo molt bo, que es troba davant d’una maledicció dels inques sud-americans, o més ben dit, dels aimares, que són com els inques però encara millors. El seu germà és un arqueòleg que s’ha quedat paraplègic per haver llegit un manuscrit. Ell, el hacker, i els seus amics es llegeixen el manuscrit i en pocs dies en saben més que la catedràtica de la Universitat Autònoma, cosa que deixa molt malament el nivell d’aquesta Universitat.
Com que el hacker ha fet molts diners venent el seu negoci a una empresa americana, està en situació d’iniciar una expedició al Perú i de passada a les selves amazòniques (no us recorda una mica la pel·lícula En busca del arca perdida?). Doncs hi van i, mira, com aquell qui vol la cosa endevinen l’entrada a dins de la piràmide i anant fent, com aquell qui vol la cosa ensopeguen amb una sala plena de plaques d’or amb inscripcions dels creadors del món. I… ja us ho podeu imaginar. Quan algú està de sort totes li ponen (no us sona una mica a l’enciclopèdia suprema dels amants d’aquest gènere que són Les aventures de Tintín?).
Tot i així pot ser recomanable pels amants de la història andina i pels atrets pels lligams amb cultures estel·lars, a fi de comptes pràcticament tothom admet que som pols d’estels. També agradarà als que no rebutgen teories creacionistes, encara que aquí, al llibre, només s’hi apunten sense massa convenciment.
Si hagués d’aconsellar als que pensen com jo, els diria que abans de llegir aquest acabessin els que encara tenen pendents, i quan ja no en tinguin cap més, endavant. No és un llibre avorrit, senzillament, li falta pouar a dins de l’ànima per extreure’n l’aigua fresca que tot ho fa bonic.
Aleix Font – 7 de juny de 2018