Henning Mankell va néixer a Estocolm el 3 de febrer de 1948 i va morir a Göteborg el 5 d’octubre de 2015 (Viquipèdia). Estava casat amb Eva Bergman, filla d’Ingmar Bergman. El seu personatge més conegut és l’inspector de policia Kurt Wallander un inspector comprensiu, amb molta humanitat, solitari, quasi a les antípodes dels detectius americans tan llestos i tan súper herois. Quasi sempre investigava un cas del que no en trobava el desllorigador, però poc a poquet s’hi anava apropant fins que a poques pàgines del final es trobava embolicat en una situació de perill extrem que, a prop de l’acabament es podia solucionar.
Henning Mankell és possiblement el precursor d’aquest tsunami de novel·la policíaca nòrdica a la que s’hi ha sumat escriptors de tota Escandinàvia. Alguns pensen que l’espoleta va ser Stieg Larsson amb la seva trilogia que conformava Milènium (Els Homes que no estimaven les dones), i segurament tenen raó. Però abans de l’Stieg Larsson hi va haver l’Henning Mankell amb el seu inspector Kurt Wallander que amb la seva humanitat resolia els espantosos assassinats que martiritzaven la regió d’Escània, mentre anava envellint al ritme dels seus llibres.
Eren uns llibres exquisidament escrits en els que es mesclaven els pensaments sobre la vida, passada i futura, l’enyor per la família, l’amor més o menys convencional per la seva actual amiga i, també, el pas a pas dels processos policíacs per escatir el desenllaç. Em complaïa cada vegada que trobava un llibre nou d’aquesta col·lecció fins que, inexplicablement va expressar la voluntat de no publicar-ne cap més (més tard va comunicar que patia càncer i possiblement va influir en la seva decissió). Mai més no he trobat cap altre llibre de la sèrie negre nòrdica de tanta qualitat com aquells, ni tan sols els de l’Stieg Larsson. Pels que no hagueu llegit cap d’aquests autors us diria que, segons el meu criteri l’Stieg Larsson equivaldria el que en cinema seria una pel·lícula de l’Indiana Jonnes i els Henning Mankell una com Els Ponts de Madison. L’una era frenètica, màgica en els fets que s’hi relaten i previsible en les multituds de solucions extraordinàries. L’altre és reposada, agradable, poètica, com una fina pluja de finals de tardor.
La sèrie de novel·les amb l’inspector Kurt Wallander està composta pels títols següents, en ordre cronològic (entre parèntesis, la traducció catalana, quan hi és, amb l’any de publicació):
Assassins sense rostre, escrit el 1991 i publicat en català el 2011
Els gossos de Riga, 2002 escrit el 1992 i publicat en català el 2002
La lleona blanca, escrit el 1993 i publicat en català el 2003)
L’home que somreia, escrit el 1994 i publicat en català el 2003
La falsa pista, escrit el 1995 i publicat en català el2001
La cinquena dona, escrit el 1996 i publicat en català el 2011
Amb l’alè al clatell, escrit el 1997 i publicat en català el 2004
El tallafoc, escrit el 1998 i publicat en català el 2004
La piràmide, escrit el 1999 i publicat en català el 2004, recull d’històries curtes
Abans de la gelada, escrit el 2002 i publicat en català el 2006, la primera d’una sèrie de tres novel·les protagonitzades per Linda Wallander, filla de l’inspector
Ossos al jardí, escrit el 2004 i publicat en català el 2013
L’home inquiet, escrit el 2009 i publicat en català el 2013
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
ASSASSINS SENSE ROSTRES – INSPECTOR KURT WALLANDER
HENNING MANKELL
Traducció Marta Casas Rubió
Tusquets Editors – L’Ull de vidre
Henning Mankell inicia amb aquest llibre la sèrie dels de l’inspector Kurt Wallander, el policia honrat, bona persona, reflexiu, amb defectes i virtuts com pertoca a les persones humanes. Ja s’ha divorciat de la seva esposa Mona (no n’explica les causes però s’entreveu que és a causa de la seva dedicació exclusiva a les tasques de policia); ja hi surt el distanciament amb la seva filla Linda a la que enyora amb dolor; ja ens parla del seu pare vell, esquerp i solitari, amb inicis de demència, i pintor obsessiu de quadres d’un mateix tema: un paisatge en capvespre on, a vegades hi surt un gall fer i a vegades no. També ens parlarà del seu gran company de professió, en Rydberg, que tant trobarà a faltar en llibres posteriors. També el cap de policia Bjork, i els policies Näslund, Peters, Norén, Svedberg i Martinson. I l’ eficient telefonista Ebba, i el fiscal Per Akeson. En fi, personatges que anirem retrobant en endavant.
També circumscriu el territori del seu ofici, concretament la regió Escània i la ciutat d’Ystad, i sovint el carrer on viu, Mariagatan. Escània és un territori (regió, comarca, o província) situada al sud de Suècia. Escània es comunica cap a ponent amb la capital de Dinamarca, Copenhaghen, que està en una illa comunicada per un pont. A la part central de la riba marítima més al sud hi ha la ciutat d’Ystad. Altres ciutats importants d’aquesta província són Malmö, Helsingborg i Kristianstad. En vaixell i en línea recta cap al sud aniríem a parar a Polònia i Alemanya. Segons els escrits de Henning Mankell, Escània és un territori majoritàriament rural, pla i generalment fred. Suècia és un país més petit que Catalunya en nombre d’habitants (en té 10 milions i els Països Catalans en tenim 14), tot i així no hi ha comparació amb la riquesa, la qualitat democràtica entre aquell país i el nostre. Escània té poc més d’un milió i mig d’habitants i onze mil quilòmetres quadrats.
En aquest llibre inicial, l’inspector Kurt Wallarder ha d’encetar la investigació d’un doble assassinat de dos avis, home i dona, en una granja isolada, caracteritzat per l’excessiva brutalitat que hi ha emprat el o els assassins. El granger ja se’l troben mort, però la mullar encara és a temps de dir les darreres paraules: “estrangers, estrangers”. A partir d’ara seguiran una sèrie de vies més o menys correctes, pressionats sempre per les filtracions a la premsa i per les urgències dels superiors. També s’hauran d’enfrontar a supremacistes contraris a l’afluència incontrolada d’immigrants.
I tot això sense haver de desatendre les necessitats d’un pare intransigent, vell i solitari que no para d’exigir-li temps i companyia. I el desencís de veure’s privat de l’escalf de la família. I la necessitat de sentir-se estimat que, més sovint del necessari supleix amb un excés d’alcohol. I els errors que també cometen la gent de bona voluntat.
Si comences a llegir, estimat lector, per l’ordre de publicació, t’aniràs trobant els personatges i els records de les persones estimades que s’aniran incorporant. Si ho fas de manera aleatòria tampoc no passar res, suposo que tots ho hem fet així. Però posats a aconsellar-te et diria que ho fessis tal com toca, primer pel llibre d’avui i després per aquell de Riga. I no dubto que t’ho passaràs molt bé.
Aleix Font, 12 de març de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
ELS GOSSOS DE RIGA
HENNING MANKELL – Kurt Wallander
Abril de 1992
Traducció Meritxell Salvany Balada 2002
Tusquets Editores S.A.
A la comissaria de policia de Ystad, a Suècia, reben l’avís que aviat trobaran un bot a la deriva amb dos cadàvers dins. L’informant no es vol identificar però ha dit la veritat, l’endemà una senyora que passeja el gos es troba el bot encallat a les roques. Per la climatologia i pels corrents marins, i també per un altre informant que tampoc no es vol identificar, estableixen que el bot prové de Letònia, un país recent independitzat de la Unió Soviètica. I això farà que un policia letó vingui a assessorar i a fer-se cas de la investigació.
El policia letó és un bon home que, moderadament, congenia amb l’inspector suec Kurt Wallander. Però la convivència és breu perquè aviat torna al seu país, i de seguida és assassinat allà. Ara és Wallander qui anirà a Riga per donar un cop de mà a la policia letona, però aviat es trobarà amb un ambient enrarit fet de secrets, malfiances i joc brut. D’una banda hi ha un moviment d’independència que treballa per trencar definitivament els lligams amb Rússia. De l’altra hi ha una policia militaritzada amb clars comportaments soviètics i amb uns privilegis impensats als països democràtics, als que no pensen renunciar. Això no s’ho esperava el nostre policia, i quan li diuen que mitjançant una delació han pogut atrapar l’autor, ell no s’ho empassa. Però no hi pot fer res i ha de retornar al seu país.
Però la dona del policia assassinat li demana ajuda i ell, utilitzant una trama clandestina de resistents independentistes, hi tornarà. I ara la cosa serà totalment diferent, perquè sense cap ajuda, sense el suport dels càrrecs policials, sense ni tant sols poder comptar amb una xarxa de resistència organitzada, la feina és molt difícil, tant que perillarà la seva vida i podria ser que no se’n sortís. Tan complicada és la situació que jo no puc revelar el desenllaç. Caldrà que llegiu el llibre per saber si hi haurà noves aventures d’aquest famós policia suec.
Una cosa sí que us puc assegurar, que la lectura no us serà pesada, ja ho veureu. Llegiu aquesta espectacular història i segurament us passarà com a mi, que em vaig tornar un fervorós seguidor de totes les novel·les de l’autor, fins al dia de la seva mort real.
Aleix Font, 12 de febrer de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
LA LLEONA BLANCA
HENNING MANKELL
Traducció Carolina Moreno
Tusquets Editors
482 pàgines
En aquest llibre, Mankell ha escrit un llibre meravellós en el més pur estil de sèrie negra on la tensió hi és constant. Les anades i tornades, de Suècia a Sud-àfrica, ens van deixant amb l’ai al cor i amb aquell desig d’intervenir, d’avisar uns i altres sobre els perills immediats que els assetgen si no estan prou al cas.
La història transcorre durant els primers anys del mil nou-cents noranta, quan a Sud-àfrica s’estava gestant la transició del règim d’apartheid posant fi a segles de segregació i d’opressió racial. D’una banda, la majoria negra pressionava de manera insuportable per aconseguir la igualtat i la democràcia plena. De l’altre, la minoria blanca, comandada per la influència boer, imaginaven filigranes per a cedir el poder a canvi d’una immunitat que els permetés seguir gaudint dels privilegis socials i econòmics que havien acumulat i, també, la seva impunitat pels abusos de poder comesos fins llavors (no us sona de res això? No hi trobeu una gran afinitat amb el règim feixista espanyol?).
La branca més dura del sector boer no estan del tot d’acord amb l’estratègia governamental i planegen un atemptat contra Nelson Mandela, cosa que provocaria l’ira dels seguidors i la intervenció de la policia i l’exèrcit blanc. I per això envien un sicari a Suècia per rebre entrenament d’un element de l’antiga KGB. Però l’estupidesa d’aquest agent provocarà un desgavell incontrolable (no es pot posar un elefant dins d’una botiga de ceràmica).
Una dona, propietària d’una immobiliària, es perd quan va a valorar una finca i per error entra a preguntar a la casa equivocada. L’exagent del KGB, en l’afany de no deixar caps per lligar no dubta en eliminar aquest possible testimoni. I això provocarà la intervenció del nostre inspector Kurt Wallander. A partir d’aquestes dues premisses, i completament a cegues encetarà una recerca plena d’imprevistos i d’accidents. Les confabulacions dels sinistres entramats de les acaballes del règim de l’apartheid sud-africà espeteguen brutalment a la plàcida regió d’Escània, al sud de Suècia, i el reflexiu inspector Kurt Wallander s’hi veurà abocat a intervenir.
Llibre excepcional en el món de la literatura negra on no només hi intervenen assassins i policies, també ens contextua uns moments transcendentals de la història africana, amb noms i situacions reals ben presents a la memòria dels lectors d’una certa edat. Llibre imprescindible pels seguidors dels èxits d’aquest inspector suec.
Aleix Font, 27 de març de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
LA FALSA PISTA
HENNING MANKELL
Traducció Meritxell Salvany
Tusquets Editors
479 pàgines
En el context dels campionats mundials de futbol l’estiu de 1994 (en els que Suècia hi va fer un bon paper) a Escània s’hi estan produint uns assassinats brutals en els que la policia hi està desconcertada. Estem als volts de Sant Joan en plena disbauxa de revetlla i pràcticament a tocar de les vacances. Per acabar-ho d’adobar, l’antic comissari, Bjorn, ha sigut ascendit i ha marxat de la comissaria d’Ystad, i fa que tot sembli més provisional, més precari. El primer mort no compta perquè és un suïcidi, una noia jove de disset anys que s’ha encès amb uns bidons de gasolina. Els altres són personatges importants de la societat sueca als que han arrencat la cabellera, a l’estil dels indis sioux.
El comissari Kurt Wallander haurà d’assumir el comanament de la investigació i guiat per la seva intuïció davant les proves que va veient, seguirà una pista falsa (o una falsa pista, que ve a ser el mateix), i tan falsa que el lector acabarà tenint la sensació que la policia sueca s’hauria pogut estalviar molt feina si després del primer mort s’haguessin pres unes bones vacances i no haguessin tornat fins que veiessin que només faltaven una vintena de pàgines per acabar el llibre. Però, és clar, com ho havien de saber?
Tot i així en surt un molt bon llibre on, encara que les deduccions els estiguin allunyant de la resolució del cas, el lector anirà veient que els passos són adients amb les proves que s’hi troben. Kurt Wallander és un policia honest i sensible que pateix molt amb allò que es va trobant, i per acabar-ho d’adobar està envoltat d’una vida humana, com tothom, on també hi pesen les obligacions familiars i sentimentals. Com s’ho farà si al final no pot portar el seu pare a Itàlia tal com li havia promès? Què i com li ho dirà a la seva nova companya sentimental que la setmana que s’havien promès per estar junts se’n pot anar en orris? I tot això a dins del cap, i nits de no dormir, i sang, molta sang que també pesa, li crearan una angoixa que ja veurem si no li passarà factura.
És un molt bon llibre, ja ho he dit i ho he de repetir, perquè un cop dit també he d’aconsellar a aquells que no llegeixen gaire que no s’hi embranquin; diria que és un llibre de nivell només assequible als que hi poden passar estones, llargues estones a gaudir de la lectura, d’aquest plaer íntim que et fa desitjar i pensar sobre allò que hi està passant. Perquè també ho he de dir, el lector ben aviat sabrà qui és l’assassí, però no tenim manera d’advertir al nostre inspector perquè prengui el camí correcte. I també, com un nuvolet fosc hi ha aquella por, aquell perill que poden córrer ell i sobretot la seva filla Linda, que té la virtut d’anar a visitar el pare en els moments més crítics.
Als altres, als que teniu temps o sabeu trobar-ne, als que us agrada que la lectura sigui llarga i plena, llegiu-lo, veureu quina manera tan bonica de passar l’estona és llegir un llibre, aquest llibre d’Henning Mankell.
Aleix Font, 2 d’abril de 1921
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
LA CINQUENA DONA
HENNING MANKELL
Labutxaca – Tusquets Editors (Edició de butxaca)
Traduït del suec per Marta Casas
485 pàgines
Aquesta història va sobretot de la gent que es pren la justícia per la seva mà: patrulles veïnals i venjadors solitaris. En la xacra vergonyant dels masclistes maltractadors, qui defensa les víctimes? En moltes morts que no són més que assassinats camuflats d’accidents, qui dedica temps suficient per investigar i condemnar? Quan una dona desapareix sobtadament i se’n perd el rastre per sempre més, no és una senyal clara de mort masclista? Per això quan algú restableix la justícia que no han tingut les víctimes, en el fons ens cau bé. I no hauria de ser així, perquè una persona tota sola té moltes possibilitats d’equivocar-se, encara que no sigui el cas.
Algèria-Suècia. Maig-agost de 1993. Un grup de quatre combatents d’estat islàmic assalten un convent de monges a la localitat d’El Qued, al sue-oest d’Alger, i maten les quatre religioses que hi viuen i que s’havien negat a abandonar Argèlia. Però es troben que inesperadament també hi ha una cinquena dona que passa la nit al convent, i també la maten. Així, un fet passat a milers de quilòmetres serà el desencadenant d’uns assassinats incomprensibles a la pacífica regió d’Escania.
He tingut la mala sort de llegir aquesta apassionant història en un llibre en format butxaca, o sigui amb una lletra massa petita per uns ulls massa vells. Per això a estones se m’ha fet pesat, i també quan veia que seguien pistes equivocades i com la investigació canviava de sentit al ritme dels rampells del nostre estimat inspector Kurt Wallander. Fins i tot l’epíleg de només quinze pàgines l’he trobat excessivament llarg. Potser m’hi sobrava aquella justificació innecessària al meu entendre. Però, és clar, un cop posats a escriure potser ja no ve d’aquí.
Aleix Font, 5 d’agost de 2021.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
AMB L’ALÈ AL CLATELL
HENNING MANKELL
Traduït del suec per Carolina Moreno
Tusquets Editors
518 pàgines
El llibre que avui ens ofereix Henning Mandell és fins ara el millor dels que he llegit de la sèrie de Kurt Wallander. Entremig de les investigacions d’assassinats ens va explicar diverses històries a través dels pensaments i de la vida del protagonista. Hi veiem un esfondrament físic per culpa dels mals hàbits alimentaris i de rutines físiques de Kurt Wallander, i també de la societat tal com l’havien conegut fins ara, fins que al final del relat no saps ben bé quina era en realitat la novena víctima que l’autor ens volia assenyalar, si l’assassí, si el policia o si la societat sueca i occidental en general. . «A quina distància tenim, en realitat, Bosnia? –es pregunta en un moment-. Potser la tenim molt més a prop del que jo em pensava.»
Avui ens parla d’un misteriós assassinat de tres joves que celebraven la nit de Sant Joan (que a Suècia no és al mateix dia que a Catalunya. Allà es celebra el cap de setmana més proper després del solstici d’estiu, o sigui del vint-i-u de juny). Impensadament també assassinen un policia company de Kurt Wallander. I amb això n’hi ha perquè et pugi la mosca al nas. Després, tal com passa en les històries d’Henning Mankell, la situació es va complicant i, tot i que el lector ja sap per on van els trets, patiràs de veure que a vegades no prenen l’opció més correcte. I, com s’ho fa per anar conduint el vaixell cap al port correcte? Doncs pensant, plantejant-se les coses lògiques i també aquelles que fan mal a la vista: Com pot ser que l’assassí sabés tantes coses de les seves víctimes, coses que a vegades no sabia ningú més, llocs secrets, hàbits desconeguts per la resta de la humanitat i que ni tan sols ni els familiars ni els seus millor amics no coneixien. Així, rascant aquí i allà a vegades troben rovellons.
Henning Mankell és un geni, una d’aquelles persones capacitades per escriure amb categoria fins a deixar-nos bocabadats. Ell no fa com el Colombo que només entrar en escena ja sospita del veritable assassí, Henning Mankell vesteix el seu inspector de persona humana i el fa dubtar, el fa errar i a base de treballar molt més del que pot suportar acaba trobant el camí correcte de la feina ben feta. Després, estimat lector, mirant enrere hi acostumes a trobar el preu sempre car de les persones que hi han deixat la vida mentre els policies no han aconseguit aturar el monstre que es dedica a assassinar. Però comprens que era necessari omplir cinc-centes pàgines de relat, perquè altrament hauria fet trampa. I això, ni Hanning Mankell ni Kurt Wallander, ni potser tampoc nosaltres, no ho permetrien mai.
Aquest llibre té 518 pàgines de lletra tirant a petita, i això fa que la lectura duri més del compte. És un d’aquell llibres no aptes per lectors ocasionals perquè al cap de massa dies de llegir podria passar que ja no recordessin cap dels personatges que hi van apareixent. També per la gran extensió del relat hi surten molts noms, la majoria són d’aquells que revenen i que et poden destrossar l’orientació si per aquelles coses n’has perdut la seva adreça. Hi van apareixent, amb diversa periodicitat, més de cinquanta noms, potser més dels que molta gent coneix en la seva vida. Ara bé, si tens temps i ganes de llegir t’ho passaràs molt bé caminant pels carrers d’Ystad de la mà de Kurt Wallander, patiràs les seves angúnies i et sorprendran els seus raonaments, no tots encertats però sempre lògics amb les pistes que té a la mà. És un llibre de categoria d’aquells que et deixen millor quan els has llegit.
Aleix Font, 14 d’abril de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
EL TALLAFOC
HENNING MANKELL
Traducció Carolina Moreno
Tusquets Editors
491 pàgines
Un tallafoc és una zona de bosc neta de brolla que pretén que, en cas d’incendi el foc no passi més enllà. Quan jo era jove també hi havia incendis forestals, però els pagesos de Torrelles sempre els apagaven amb aquesta tècnica del tallafoc- Més tard, els enginyers forestals sortits de les universitats els van prohibir en uns protocols d’obligat compliment, i això va contribuir a que els incendis prenguessin unes dimensions mai conegudes fins llavors. Recordo un antic bomber voluntari dels Solsonès que em recriminava les actuacions dels bombers durant els terribles incendis que van assolar el territori provinents de la Segarra i es lamentava “Ens van prohibir de fer tallafocs”. La paraula tallafoc s’utilitza, metafòricament, sempre que alguna tècnica permet l’expansió d’alguna cosa, normalment maligna. Així, en el cas del llibre d’Henning Mankell ho podem llegir referit a pistes falses que es van sembrant per entorpir el progrés de les investigacions de Kurt Wallander, i també en la falta de defenses, tallafocs, en la informàtica mundial que connecta les grans institucions, sobretot econòmiques, de l’univers.
Just després de la mitjanit, el 6 d’octubre de 1997, un home mor després de treure un comprovant del caixer automàtic. Quasi simultàniament dues noies adolescents assassinen un taxista per robar-li una misèria. Mai no s’havia vist a Ystad una cosa similar. Quan els pregunten, tan la més gran, divuit anys, com la més jove, catorze anys, diuen el mateix: “necessitàvem diners”. I després se succeeixen les morts de manera incomprensible però que van teixint una malla que ho connecta tot amb una lògica segura però alhora incomprensible. Sort que per aquelles coses que a vegades passen inclús a les millors famílies, els dolents es deixen pel camí alguns detalls que permeten a la policia estirar algun fil. En un d’ells hi troben una connexió informàtica que situa Ystad al centre del món. És possible que des d’allà és pugui iniciar una catàstrofe de dimensions còsmiques? És possible que algú que viu a Angola estigui movent els fils a Ystad? Només un noi adolescent els podrà guiar pels enrevessats camins de l’electrònica.
A més a més d’aquesta trama trepidant també s’hi lliguen els problemes personals de Kurt Wallander, el primer dels quals és una senzilla bufetada que li venta a la noia més jove de les que van participar a l’assassinat del taxista. Malauradament un fotògraf d’un diari li ha fet la foto que el compromet, el desacredita i li pot costar la carrera professional. També hi ha la devastadora sensació de solitud. Separat de la seva dona Mona, allunyat de Baiba, la dona que l’havia il·lusionat, amb la seva filla independitzada i amb cap amic amb qui fer una cervesa i poder parlar de tot allò que no és important però que a fi de comptes és el més important per continuar vivint, Kurt Wallander no veu altra opció que escriure a una agència matrimonial per veure si li surt alguna cita.
El final no us l’explicaré però estic segur que tots us l’imagineu. De totes maneres, una vegada resolt el cas, Kurt Wallander es vesteix de solitud i comprèn que no té ningú, ni parella, ni filla, ni amics i ni tant sols els companys de la comissaria de policia. Una frase on parla de la seva professió comparant-la amb els policies del futur, on els coneixements informàtics seran indispensables, també defineix una mica la seva desesperació: “Més tard, en aquest mateix sentit, s’havia vist obligat a acceptar que realment s’havia fer vell. Un gat vell que no podia aprendre nous trucs”.
Aquest llibre es va escriure l’any 1998, quan l’informàtica anava creixent però encara no havia arribat a la dimensió que té en l’actualitat. Certament aquesta història és una mica premonitòria de tot el que està passant avui en dia i que, de ben segur anirà augmentant.
Aleix Font, 24 d’abril de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
LA PIRÀMIDE
HENNING MANKELL
Traduït del suec per Ivette Miravitllas
Tusquets Editors
363 pàgines
Avui Mankell ens ofereix cinc històries del estil habitual: assassinats incomprensibles i indesxifrables que poc a poc, pas a pas acaba solucionant encara que no sempre gràcies a procediments ortodoxos però que amb girs inesperats l’encaren cap a la visió correcta. Però en realitat aquestes històries serveixen per situar el seu currículum policial i també familiar. Aquí hi trobarem els seus inicis a la comissaria de Malmo i la seva evolució professional fins a Ystad. També veurem com coneix Mona, la seva dona, i com aquesta es converteix en la seva ex dona. Desfilaran les diferents coneixences i, sobretot, el seu admirat cap Rydberg. Quan acaben els relats reben la notícia que han trobat una dona gran lligada i amb un mort a terra, cosa que és l’inici de la carrera d’escriptor amb el llibre Assassins sense rostre.
A l’inici del llibre, Henning Mankell manifesta la seva intenció de plasmar la inquietud que sent per la deriva democràtica del seu país, pensa que algun dia la contradicció entre l’estat de dret i la democràcia col·lapsaran i sospita que les llibertats i el benestar de la societat en sortiran perjudicades. També manifesta les demandes que rep perquè expliqui els inicis de l’inspector Kurt Wallander: d’on ve, com ha anat a parar a Ystad, com va arribar a casar-se amb Mona i què va conduir al seu divorci, en fi, que expliqui les coses que al llarg dels llibres hem anat coneixent i donant per fetes. Ell també creu que s’havia d’explicar i per això ha fet aquest llibre, el que en l’ordre natural de la vida hauria hagut de ser el primer i que ha hagut d’intercalar com una falca entremig de la seva obra.
La primera història es titula La punyalada i ens situa a l’any 1969
És el 3 de juny 1969. Un veí de Kurt mort suïcidad, i pel fet d’haver-lo descobert, Hemberg, que ara és el cap de la policia judicial de Malmo, li encarrega de vigilar el pis. Ell fa algunes indagacions i descobreixen un assassinat, una dona que podria estar relacionada amb el veí assassinat. Entremig la seva companya sentimental el deixa i ell va a Copenhaguen per superar el desencís, de tornada es troba una noia que es diu Mona. Ella reacciona malament quan Kurt, habitualment no és puntual. Mentre està furgant pel seu compte, rep una punyalada inesperada per part d’un sospitós que estava mig boig, fet recurrent en alguns dels seus llibres quan incorpora la frase que hi ha un temps per viure i un per morir.
La segona història és L’esquerda del 1975
Nadal de 1975. Fa sis anys que fa de policia. Ja és oficial policia judicial. Encara està a la comissaria de Malmö però ja viu a Ystad, s’ha casat amb Mona i té una filla Linda. Plegant de la feina, la nit de Nadal, Hemberg li encarrega que passi per una botiga on una dona gran, Elma Hagman, ha denunciat que hi ha una persona sospitosa voltant. Kurt no podrà anar a sopar a l’hora. Es troba amb un assassinat i és segrestat per un negre de Sud Àfrica.
La tercera és L’home de la platja i ja estem a l’any 1987
26 d’abril de 1987. A un taxista se li mor el client mentre el portava a lloc. Pensen que és un atac de cor però descobreixen que ha estat enverinat. Kurt ja és el cap de la investigació. Es troben amb un cas incomprensible i tant sols una pista pot ajudar a desembrossar l’enigma: sovint Göran Alexandersson, el mort, anava uns dies de vacances a passejar per una platja. Casualment també hi havia un altre home que tenia la mateixa rutina, però inexplicablement mai s’havien trobat.
La quarta La mort del fotògraf és del 1988 quan el fotògraf d’Ystad, el que ha fotografiat les diverses generacions d’habitants de la ciutat, ha estat brutalment assassinat a mitjanit a la seva botiga. Tothom coneixia al fotògraf, però en realitat ningú no el coneixia, ningú no en sabia res de les estranyes aficions que el duien un parell de nits cada setmana a manipular fotografies de personatges famosos, ningú no coneixia els diversos compartiments secrets de la seva vida, i ningú no hauria sospitat que es tractés d’una cosa tan mesquina com un afer de faldilles.
I per acabar, La piràmide ens porta a l’any 1989, pràcticament a l’actualitat de la carrera literària de Henning Mankell (o més ben dit, de Kurt Wallander). Kurt ja viu al carrer Mariagatan d’Ystad, ja és el cap de les investigacions a la comissaria d’Ystad, el seu cap ja és Björk, l’intendent més preocupat per les relacions polítiques que no pas pel funcionament de la comissaria i pels patiments dels que hi treballen. La Mona és la seva ex dona, Linda s’ha fet gran, el fiscal és Akeson i ja vol canviar de feina. En fi, que ja estem plenament situats en la normalitat de la resta de llibres. L’assumpte policial s’enceta amb l’accident d’una avioneta a la sota d’Escània i tot fa pensar que transportava droga. Al mateix temps Anna i Emília Eberhardsson, dues velletes propietàries d’una popular merceria són assassinades, i un conegut camell també. Aquest llibre té el detall d’acabar dient que un home ha trucat a la comissaria i: “Diu que es diu Nystrom i viu a Lenarp. Diu que una veïna seva està lligada a terra i que algú ha mort” frase que és a l’inici del primer llibre de la saga, Assassins sense rostre.
En fi, que més que els relats de sèrie negra, allò que fa necessària la lectura d’aquest llibre és la fixació de l’àmbit vital del nostre inspector, d’on ve, on fa, com pensa, com segueix pensant, i com va envellint amb coneguts i algunes amistats. O sigui, que si sou seguidors d’aquest policia serà imprescindible la lectura de La piràmide. I si només sou lectors ocasionals, tampoc no us farà cap mal, ans al contrari, també passareu una bona estona tastant l’essència del personatge i l’estil constant de les seves actuacions.
Aleix Font, 21 de juliol de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
HENNING MANKELL
OSSOS AL JARDÍ
Traducció Marta Casas
Tusquets Editors
186 pàgines
26 d’octubre de 2002. Kurt Wallander vol comprar-se una casa als afores de la ciutat, concretament a Loderup, on va viure el seu pare fins que es va morir, però quan visita l’esplèndida finca ensopega amb els ossos d’una mà mig enterrada; després descobriran que més endins hi havia la resta de l’esquelet d’una dona que va morir penjada fa molts anys, i més enllà sota uns grosellers plantats de qualsevol manera, també els d’un home. Sembla ser que tenien uns cinquanta anys quan van morir i tot fa pensar que en fa cinquanta més que estan enterrats. Kurt Wallander ja en tenia ganes de furgar en aquell passat, però és gràcies al ressò mediàtic que li donen carta blanca. Així anirà deambulant per històries antigues que acostumen a morir en vies mortes. Entremig ens parlarà de les relacions personals i familiars, sobretot amb Linda, la seva filla, però també l’enyorança de Mona amb qui encara té esperances de conviure.
En realitat i pel meu gust, és una història fluixa, com si l’hagués escrit sense esma i amb ganes de preparar ja el tancament de la sèrie. De fet és el penúltim llibre de Kurt Wallander i, si no fos perquè al seu darrere encara hi ha L’home inquiet, podria ser ben bé el comiat. Té punts de casualitats impossibles, com ara que sigui ell qui ensopegui amb els ossos de la mà, o que algú li aporti claredat el cistell de possibilitats de la investigació. Comprenc que deu ser difícil aclarir uns assassinats de fa cinquanta anys, i més encara si l’autor del crim ho va emmascarar. Però l’autor, si és de la categoria de Henning Mankell, no s’hauria de valer de caramboles o d’explicacions de darrere hora.
En fi, se li perdona perquè és ell. I sobretot pel detall de l’explicació (justificació?) d’aquesta col·lecció. Ho titula “Postfaci. Com va començar, com va acabar i el que va passar mentrestant” Aquí ens explica el per què d’aquestes històries, també de com va decidir el nom de l’inspector. I després ve la seva primera novel·la i el descobriment de tenir a les mans l’instrument de parlar de temes transcendents i també la possibilitat d’anticipar-se a esdeveniments futurs. Ens parla de l’encert d’escollir per protagonista a un home normal, com la majoria de lectors, amb malalties comuns compartides per tothom, cap súper heroi, al contrari, un home que et podries trobar qualsevol dia pel carrer, amb dubtes i errors, amb esperances i desencisos, i amb aquells encerts que comporten la tenacitat dels bons artesans, lluny dels artistes privilegiats. Aquestes setzes pàgines afegides són per mi la joia que fa brillar aquest llibre, el relat indispensable pels seguidors de Kurt Wallander.
Aleix Font – 26 de juliol de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
L’HOME INQUIET
HENNING MANKELL
Traducció d’Anna Ibàñez
Tusquets Editors
435 pàgines
Henning Mankell avui ens explica una història sorprenent que no us sabria dir si realment parla de l’inspector Kurt Walladner o dels espies que són l’argument del llibre. “Brindaré perquè, malgrat tot, he tingut l’oportunitat d’experimentar l’estranya aventura de néixer, viure i, arribada l’hora, tornar a les tenebres” fa dir a una persona estimada amb aquella sensació global de comiat.
Estem a principis del dos mil i els fets que s’investiguen es remunten a la segona meitat del segle passat quan la guerra freda separava el món en dues ideologies absolutes, el món soviètic amb el món occidental. I Suècia oficialment no volia decantar-se ni cap a un costat ni cap a l’altre, tot i que tant el sistema polític com l’econòmic els situaven clarament del costat americà. En aquells anys van passar uns fets molt greus, el més important de tots va ser l’assassinat d’Olof Palme, primer ministre del país; l’altre van ser uns incidents relacionats amb la violació de les aigües territorials sueques per part, deien, de submarins soviètics.
En l’actualitat, Wallander s’ha anat fent vell amb les xacres pròpies de l’edat i d’una alimentació poc saludable. S’ha reconciliat amb la seva filla Linda i ha superat el trauma del divorci amb la seva dona Mona. Allò que no ha aconseguit oblidar és l’atracció (fascinació) amb Baiba, la lituana de qui es va enamorar en el llibre Els gossos de Riga.
Ara Linda s’ha casat amb Hans, fill d’una família quasi aristocràtica d’Estocolm. El seu pare, Hankan von Enke, va ser capità de submarins i relacionat amb l’estat major de l’armada sueca. La mare era professora de natació de l’equip olímpic suec. El fill, Hans, és especialista en gestió de fons d’inversió. Gent de diners i de relacions selectes. Però, a vegades passen coses inclús en les millors famílies. Un dia desapareix el pare, Hankan, i al cap d’uns dies la mare. I ara sí, ja tenim tema per a la investigació de l’inspector Kurt Wallander, perquè encara que la jurisdicció pertany a la comissaria d’Estocolm, ell, com a familiar directe hi té alguna cosa a dir.
No he comptat les pàgines dedicades a la investigació policial però m’ha fet l’efecte que són molt inferiors a les dedicades a la introspecció, als pensaments profunds, al detall de la simptomatologia de les xacres de l’edat, Alzheimer, diabetis, insomni, irritabilitat i algunes tonteries d’aquelles increïbles per una certa edat i cròniques quan ja has traspassat el llindar de la decadència. M’agraden les històries de l’inspector Kurt Wallander perquè les trobo plenes d’humanitat, perquè a vegades tenen més a veure amb el discurs interior de les persones que no pas amb els fets objectius de la vida. I potser per això, aquest llibre d’avui, també m’ha agradat, encara que no l’hagi trobat especialment lluminós en la investigació criminal pròpiament dita.
Aleix Font, 5 de juliol de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
TEA-BAG
HENING MANKELL
Traducció Carol Gandia
Tusquets Editors
Avui Henning Mankell ens fa una novel·la sobre la immigració al seu país, Suècia, i per extensió a tot el món occidental, i en la persona d’una noia negra de Nigèria (o no se sap d’on) i de dues amigues seves (de la Tea-Bag) ens explica la situació d’inseguretat i de por en que viuen tota aquesta gent, normalment invisibles per nosaltres, d’inseguretat i de por constant.
Comença parlant d’aquesta noia, de la fugida del seu poble a causa de les arbitrarietats dels soldats ebris que fan i desfan a la seva voluntat, i més quan formes part d’una minoria nacional diferent de la que ocupa el poder al seu país (els catalans en sabem alguna cosa d’aquests abusos del poder pel sol fet de ser d’una nacionalitat diferent de la del poder). Ens explica les epopeies impensables per arribar a la riba del mar, últim escull per a trepitjar sòl europeu. I un cop aconseguit (èxit de supervivència si comptem els que no ho han lograt): el camp de concentració, altrament conegut com a camp de refugiats, envoltat de policies insensibles, de gossos ferotges i del refús generalitzat dels privilegiats occidentals.
Ens narra mentalitats incomprensibles que són fonamentals en altres civilitzacions, com ara creure que els teus difunts vetllen per la teva seguretat, o d’amulets estranys que t’aporten seguretat, o d’amigues fidels que mai et deixaran. Un món real i paral·lel a la nostra quotidianitat. I això ho contraposa a la trivialitat d’un poeta suec les preocupacions del qual són els sopars amb la mare, o les inversions del capital, o l’aire refrigerat del seu agent literari.
Acostumat a la sèrie de llibres del seu inspector Kurt Wallander, aquest llibre m’ha semblat fluixet, tot i que es llegeix bé. A vegades fa la impressió d’un conte juvenil, d’aquells d’aventures on tens la impressió que per dures que siguin les proves sempre acaben bé. Però t’adones que el sentit és la conscienciació d’un drama planetari on una gent vivim raonablement bé, i una immensa majoria estan en un pou d’estricta supervivència on les preocupacions són per evitar que t’assassinin, que et raptin, o poder aprendre a escriure o aconseguir un àpat cada dia. Un llibre, ni que sigui de quota, per a complir el precepte del poeta espanyol que deia “Maldigo la poesia del que no toma partido hasta mancharse”.
Aleix Font, 20 d’agost de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
BOTES D’AIGUA SUEQUES, d’Henning Mankell
Tusquets Editors
Traducció de Montserrat Pagès Vila
380 pàgines.
Botes d’aigua sueques no té res a veure amb els llibres de la sèrie de l’inspector Kurt Wallender. Aquí no hi ha detectius ni assassins, tan sols algun que altre incendi que al final, ves què? A qui li importa un incendi més o menys? Allò que sí que és important a la vida de les persones és el fet d’estar-se sol (la sol·litud com una llosa, com una epidèmia a l’arxipèleg on viu el protagonista), o de tenir un amic o una amiga quan ja has fet setanta anys. O una filla que no coneixies i que ara et donarà una néta. I les botes d’aigua sueques com un signe d’identitat d’un món que ja s’acaba.
El protagonista, Frederik Welin, es queda sense casa a causa d’un incendi. Sort que allà al costat hi té una caravana on hi pot viure. Però la policia, que és policia a tot arreu, sospiten que si no hi ha cap més culpable el culpable deu ser ell. Ves per on! Sense casa i amb l’angoixa que el detinguin per piròman. Viu sol a una illa i sort en té que a les altres illes hi viuen persones, tant solitàries com ell, que s’ajuden en allò que poden.
Té una filla que va conèixer no fa gaire i que cada dia s’estima més. Aquesta filla és carterista de professió, treballa al metro de París i sembla ser que es va guanyant la vida. Però aquest ofici té uns riscos entre els quals hi ha que la policia et detingui. I ja em tens el pobre pare viatjant fins la ciutat dels francesos per ajudar a la família.
I una amiga molt més jove que ell també li acompanya. Ai l’amor! Que no perdona ni el cor dels avis. I resulta que ell vol i dol, i ella ni poc ni res. Així doncs, per què hi vas? Enigmes de la vida. Ei, i un amic insubornable que està sempre a punt per donar-li un cop de mà. Un amic tan fidel que no cal ni que li parlis, ni els silencis no es fan estranys. Però ja se sap que a la vida no tot és blanc, no tot és clar, no tot és bo…. o, potser sí que tot és bo.
A mi m’agraden més els llibres de l’inspector Kurd Wallander. Però aquest també m’ha agradat. Potser no tant, però té aquella olor de fusta vella, aquella sensació que tots hi arribarem, si no ens morim abans, a tenir setanta anys i els nostres actes seran més lents, la nostra visió més a ran de terra i els nostres somnis més antics.
Ni que sigui perquè un dia el passeu en companyia d’aquell inspector tan entranyable, feu-me cas.
Aleix Font – 16 de febrer de 2017
