FRANCESC PUIGPELAT
HISTÒRIA D’UNA DONA EN UN SEAT 600
Pagès Editors
214 pàgines
Francesc Puigpelat ens explica una història de quaranta anys de diferència. L’any 1975, poc abans de morir el sanguinari Franco, la mare de Damià Mesquida mor en un accident de cotxe que, per una sèrie de circumstàncies, Damià sospita que sigut provocat. Per casualitat ha vist la seva mare al cotxe d’un conegut playboy de Salou que, més tard, se n’assabenta que havia estat el xicot de la seva mare; per unes converses amb sa mare i per unes circumstàncies que llegireu al llibre, Damià sospita del seu pare, i això enterboleix les seves relacions. Al cap de quaranta anys, Damià es troba amb el Seat 600 de l’accident i això remou els seus records.
Però malgrat la temàtica ambiental, aquest llibre no va de policies ni tant sols d’investigadors, sinó d’una mena de filosofia de baixa volada que ens parla de morals burgeses, de mares liberals, de pares covards i d’unes dones de bandera que de seguida s’enamoren del Damià sense que ell tingui cap qualitat per atraure les noies. A mi aquestes novel·les sentimentals d’estil de serià sudamericà no m’acaben d’agradar però entenc que tinguin un públic específic, i per això aclareixo el tema. O sigui que si tu, lector, tens tirada als llibres de sèrie negra, no t’hi engresquis, perquè et pot sentir tan decebut com jo.
Feia temps que no em trobava amb un llibre que m’hagués costat tan llegir, que les pàgines pesessin tant i que tantes vegades m’hagués sentit temptat en deixar-lo a mitges. I al final, quan l’he acabat, no he sentit aquell goig que a vegades sents quan arribes al cim d’una muntanya. I és que ni tant sols la solució de l’enigma no en té res de colpidor. Hha sigut una llàstima que no hagués optat per la solució més senzilla i que ens hagués estalviat la lectura de vint-i-vuit pàgines innecessàries. Quin sentit té no llegir una carta que et pot il·luminar? Quin sentit té llançar al mar la clau d’un calaix d’un despatx ce casa teva? Suposo que és tan evident com la resta del llibre, tan sols omplir una vintena més de pàgines.
De Francesc Puigpelat ja en vaig parlar temps enrere dins la col·lecció Crims.cat en fer el comentari del seu llibre Magret i els anarquistes, i en aquella ocasió ja vaig notar una certa feblesa en el relat. Però veient la gran quantitat de producció i els nombrosos premis que li han concedit, també podria ser que el defectuós fos jo, i que tu, estimat lector, descobrissis detalls que jo he sigut incapaç de veure.
Aleix Font, 17 de març de 2021
