SEBASTIÀ BENNASAR i LLOVERA
Sebastià Bennasar és un escriptor mallorquí molt prolífic i caracteritzat per unes novel·les amb abundància de cadàvers tal que podríem etiquetar-lo com el Tarantino de l’escriptura. No s’està per comèdies, i si algú pot morir el mata. A mi m’agrada, en general, perquè són històries agradables, divertides, amb acció i sovint reviscolades amb trames insospitades. Són uns llibres que sovint els pots llegir en un parell o tres dies i, com que en té tants, pots aconseguir-ne algun altre per continuar en la matèria (quan jo era jove, sobretot en l’època del servei militar, vaig descobrir un escriptor en llengua castellana, que es deia Marcial Lafuente Estefania, i que cada mes, o potser cada setmana, treia un nou llibre de l’Oest americà que sempre tenien la mateixa temàtica i la mateixa estructura, però tenien un no sé què que quan l’acabaves ja n’anaves a buscar un altre al quiosc més proper, llibre de butxaca i molt barats. Doncs no diré que Sebastià Bennasar sigui igual que aquell però hi té una tirada en el sentit de la lectura àgil, fàcil i les ganes de tornar-hi.
A Viquipèdia diu que va néixer a Palma el 27 d’abril de 1967, que ha treballat de periodista, de traductor i sobretot, naturalment, d’escriptor on ha tocat tots els temes, des de poesia fins a sèrie negra. Entra d’altres activitats coordina tres clubs de lectura a Barcelona. Jo en sóc un fidel seguidor en les de sèrie negra.
De Sebastià Bennasar he llegit els següents llibres:
ON MAI NO CREIX L’HERBA – Crimscat nr.16
L’IMPERI DELS LLEONS – Crimscat nr. 28
HOTEL METROPOLE
Columna
219 pàgines
Aquest és potser un dels llibres més fluixos dels que he llegit d’aquest autor. En essència parla d’una parella que reben un inesperat regal de mans d’una dona gran, jueva, que va viure la persecució nazi durant la guerra, va travessar tot Europa fins arribar a Lisboa per embarcar cap a Amèrica escapant de la persecució personalitzada per part del contraespionatge nazi. Primer és una mica enrevessat perquè no saps si t’estan parlant dels anys quaranta o dels noranta del segle passat, però després t’hi acostumes i ja veus si et parlen en primera o tercera persona. De fet, el llibre parla de la vida d’aquesta dona, dels espies i els contraespies. Però com que ja veus que ha sobreviscut no tems mai per la seva vida i, coneixent l’autor, penses “Bé, aquí morirà tothom excepte aquesta dona”, i de fet l’encertes, només que no saps exactament en quin moment morirà cadascú.
En el delicat moment de recomanar et diria que si tu, lector, fossis com jo, triessis qualsevol altra llibre d’aquest autor. Ara bé, com que la majoria no sou com jo (per exemple us agrada el Ken Follet) doncs qui sap, potser gaudireu de manera sobrehumana seguint les vides i les morts d’espies, els vaixells enfonsats pels submarins, el contraespionatge nazi i els espies americans i anglesos, i del final bonic, perquè sempre agraden els finals bonics als llibres i a les pel·lícules.
Aleix Font. 13 de juliol de 2020.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&
NOCTURN DE SANT FELIP NERI
Editorial Meteora
229 pàgines
Sebastià Bennasar ens ofereix avui una novel·la docta centrada en els records del setge de Sarajevo per part de les tropes sèrbies durant els anys 1992, 93 i 94, l’aspror, l’indefensió, la por, el desesper i també la força, la solidaritat i la resistència. Bòsnia era un país petit i desarmat, de religió i d’ascendència islàmica. Es va trobar assetjada pel serbis, majoritaris a l’antiga Iugoslàvia, que a part de comptar amb la major part de l’exèrcit de l’antic país, també va comptar amb la complicitat de grans països, com Rússia i França (França és un cas curiós dins dels països democràtics, és hereu dels símbols de llibertat i, en canvi, sempre es troba en els conflictes al costat dels més sinistres: a Ruanda amb els assassins hutus, a l’Argentina amb els policies torturadors, a Bòsnia amb els genocides serbis). En el moment del desmembrament de la Federació Iugoslava, els serbis van entendre que per evitar reivindicacions de la minoria cosovar, el millor era exterminar-los, és a dir, pel genocidi.
I Sebastià Bennasar es munta una història per poder explicar aquell setge des del costat de les víctimes. A Barcelona hi viu un músic de carrer, en Franz Bogdanovic, emigrat quan un franctirador serbi els va deixar invàlid; aquest era un violinista extraordinari que havia arribar a primer violí de la Jove Orquestra de Sarajevo. A causa de la voluntat d’un director es va quedar sense feina i decideix tocar al carrer. A Barcelona també hi viu una noia jove i rica, última supervivent d’una nissaga de la noblesa catalana. I vet aquí que a través d’un llibreter, N’Enric, li encarrega escriure un llibre sobre la vida d’aquest músic que cada tarda ve a tocar al davant de casa seva, a la plaça de Sant Felip Neri. I amb alguns detalls més que no cal explicar en un resum, ja ho tenim embastat perquè ens parli del que va significar aquell setge terrorífic.
Avui he trobat un relat més profund (més literari?) on ens parla més de sentiments i pensaments que de sang i violència. Però, és clar, si no hi haguessin dits tallats i l’olor àcida de la sang no seria ben bé d’aquest autor. Pel meu gust s’allarga massa en algunes definicions, però això és un criteri molt subjectiu que segurament no coincidirà amb altres lectors. M’agrada especialment les informacions històriques, la dels darrers soldats regulars republicans que van plantar cara als moros feixistes a Barcelona, o la de la República de Ragusa que va existir durant més anys que el regne català i moltes altres mencions que caldrà llegir al llibre.
Aleix Font. 17 de juliol de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&
EL REI DE LA CERDANYA
de SEBASTIÀ BENNASAR
Capital Books
172 pàgines
Sebastià Bennasar ens novelitza la biografia de Martí Cots Saleta, el Rambo de la Cerdanya, un personatge real que El Punt Avui en va parlar en un article que podria ser el resum del que es parla en aquest llibre. Buscat per la policia de quatre estats, Espanya, Andorra, França i Itàlia, es va passar més temps a les presons que en llibertat
Avui, Sebastià Bennasar, ens ofereix un relat que, sense deixar-lo, fuig una mica del seu estil quotidià. També hi ha sang i trets i un protagonista sense empatia, però tot vist des del punt de vista d’un escriptor català (i per tant mal pagat) que sent la necessitat de relatar la vida i miracles d’un bandoler actual de la Cerdanya que actua en el període comprès entre les acaballes de la pesseta com a moneda habitual i ancestral, i l’euro modern al servei dels grans capitalistes i dels especuladors.
En el llibre hi surt un narrador de la història, l’escriptor mal pagat, que ha sentit parlar d’aquest personatge carismàtic que es mou per la Cerdanya entesa com a país, i per tant sense entendre de ratlles divisòries, de jurisdiccions ni de policies transfronterers, i decideix escriure’n la seva biografia. Però, és clar, com que és un escriptor català, i per tant mal pagat, no disposa ni de temps ni de mitjans per entrevistar a un o altres (vull dir als que estan a un o altre costat de l’escopeta retallada que usa el bandoler), i ho argumenta dient que no cal, perquè ell no escriurà una biografia (encara que parli del seu naixement, de la seva vida, la seva família i els seus veïns) sinó una novel·la, i per tant no li calen dades fefaents sinó que pot anar omplint tots els buits que calguin segons la seva imaginació. I així es cobreix l’esquena (l’escriptor català mal pagat) a l’hora de parlar de proeses i presons, de policies italians, francesos, espanyols o catalans, tant li fa si és una novel·la. Que si va passar l’hivern dormint al ras a les muntanyes pirinenques… sembla impossible, oi?, doncs que no ho veieu que és una novel·la? Que si es treu unes manilles en pocs segons… doncs que no ho veieu que tot és inventat? En fi, que així van les coses pel nostre país, que de tant improvisades al final ja dubtes de tot.
El relat seria més o menys aquest: al país dels cerdans hi ha un personatge, en Martí Cots Saleta, àlies Rambo, també considerat el Rei de la Cerdanya, el darrer bandoler de Catalunya a qui totes les policies del món conegut li van al darrere sense poder-lo abastar a primera instància (ja l’agafen, ja, però no quan ells voldrien sinó quan menys s’ho esperen). Ell té com una dèria que l’obliga a fugir, a ser lliure, i quan el deixen sortir per qualsevol cosa, fuig cap a la Cerdanya. Però no va a pasturar vaques, ni a collir moixernons, ell de seguida té l’impuls de robar un cotxe i després atracar alguna àvia que ha anat al banc a treure diners. També fa un circuit per les antigues caixes catalanes, la del Penedès, la de Manresa, la de Girona, i tots els indrets on hi pugui haver diners: farmàcies, benzineres, magatzems, hotels, en fi, un perla aquest xicot. I segons diu el narrador, hi ha molta gent que l’odia i d’altres que l’admiren (sobretot entre els que no han sigut mai atracats).
Sebastià Bennasar habitualment té un estil cru i amè en el que no tens gaire temps d’avorrir-te (cosa que el fa aconsellable per aquells lectors poc partidaris de la lectura), però aquest llibre d’avui no m’ha acabat d’agradar. Potser perquè parla massa de les circumstàncies del biògraf mal pagat (no serà que s’està excusant ell mateix), potser perquè tira de beta d’arguments de curs d’escriptura, potser perquè n’esperava més del seu estil estripat tan allunyat dels de la mirada correcta, o perquè no m’acaba de cassar amb la Lara ètnica i els festucs del seu pare afganès, ni amb l’assassí de sogres gens penedit, ni amb el capità Molina tan republicà. Sempre hi ha un dia, ja se sap, i si és veritat allò que diu el biògraf mal pagat, que les passen tan magres els escriptors catalans, doncs no hi ha res dir perquè es guanyin la vida amb llibres com aquest.
Aleix Font. 2 de novembre de 2021.
