CRIMS.CAT – LA NOVA COL·LECCIÓ

Crims.cat

CRIMS.CAT – LA NOVA COL·LECCIÓ DE SUSPENS

Editorial Alrevés

 

Em sap greu descobrir aquesta col·lecció de Crims.cat quan sembla que ja té  trenta-set títols editats, però les coses van com van i a vegades és la casualitat la que ens guia pels camins de la il·lusió i  les preferències. Diu a la presentació que aquesta col·lecció ve a ocupar el buit que va deixar la Seleccions de la Cua de Palla, d’Edicions 62 (tant de bo sigui així), però repassant la llista d’edicions he notat dues coses: Primera, que hi ha escassos, si no cap, autors americans, cosa que ja m’agrada, perquè habitualment prefereixo els jardins europeus que els d’altra banda de l’oceà, els trobo més propers en paisatges i en ambients, però també és bo que n’hi hagi algun d’americà. Segona, que només hi ha una autora femenina, cosa que deu voler dir que, o bé no hi ha dones que escriguin en negre, o que, no crec que sigui el cas, hi hagi una certa descriminació involuntària a l’hora d’escollir autors.

 

Al llibre que acabo de llegir hi ha una relació de 37 llibres editats i veiem que alguns autors es repeteixen, Agustí Vehí, Sebastià Benassar, Josep Torrent, Andreu Martín i Lluís Bosch, cosa que deu voler dir que són els més bons, o els més prolífics o els més fàcils de llegir (ja us ho diré un altre dia). En tot cas detallo la relació per si algú pretén fer el que jo vull fer i llegir tots els que pugui.

1.- Història d’amor, d’Andreu Martín

2.- Torn de nit, d’Agustí Vehí

3.- Crònica dels bons trinxeraires, de Mario Sambujal

4.- Pluja Negra, de Flavio Soriga

5.- Lluny d’aquí, de Jaume Benavente

6.- El país dels crepuscles, de Sebastià Benassar

7.- Un habitual de la comissaria de Dominique Manotti

8.- Remor de serps, d’Agustí Vehí

9.- Aire brut, de Lluís Bosch

10.- El tant per cent, de Rafael Vallbona

11.- L’ètica, de Sebastià Jovani

12.- Dos metres quadrats de sang jove, de Xavier Aliaga

13.- La mirada del cocodril, de Juli Alandes

14.- La sang és més dolça que la mel, de Josep Torrent

15.- La penitència de l’alfil, de Rafa Melero

16.- On mai no hi creix l’herba, de Sebastià Bennassar

17.- Ginesta per als morts, de Agustí Vehí

18.- Besós mar, de Lluís Bosch

19.- La noia que fa vuit mesos que és a la presó, de Josep Torrent

20.- Dits enganxosos, de Rafael Vallbona

21.- Consulting, de François Thomascau

22.- Foc Verd, de Jordi de Manuel

23.- No escatimeu el flit, de Pop Negre

24.- Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana

25.- 996, de Josep Torrent

26.- No n’estiguis tan segur, de Llort

27.- Metròpoli, de Flàvio Soriga

28.- L’imperi dels lleons, de Sebastià Benassar

29.- Tocar el dos no és tan senzill, de Marius Monco

30.- Sang Freda, de Biel Cussò i Ventura

31.- Barcelona, viatge a la perifèria criminal, d’Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar

32.- Males decisions, de Susana Hernàndez

33.- El món no em deu res, de Masimo Caroloto

34.- L’Harem del Tibidabo, d’Andreu Martín

35.- Algú que no hi havia de ser, de Manuel de Pedrolo

36.- Caça major, de Juli Alandes

37.- Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat

 

El director de la col·lecció és Àlex Martín Escribà, i es publica a l’editorial Alrevés. Per si voleu fer-hi una ullada us mostro la pàgina web, clicant a sobre ja us hi enviarà: http://www.crims.cat/

 

 XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

 

Nr.2

TORN DE NIT, d’Agustí Vehí

Crims.cat – Edicions Alrevés

159 pagines

Agusti Vehi Torn de Nit

Aventures del grup de policies municipals del torn de nit a la ciutat empordanesa de Vilaclara, en un idioma a l’estil de Mossèn Ballarín on els carajillos, la vedella amb bolets o les persecucions de cabres són la màxima dosi del suspens casolà. Crec que no és adient encabir aquesta novel·la dins d’una col·lecció de sèrie negra i seria més adient classificar-la dins l’apartat d’humor. Si aquesta història s’hagués escrit als Estats Units, aquí l’haurien traduït amb algun títol similar a “Boja acadèmia de policia nr….” perquè és més un grapat de capítols humorístics que no pas d’intriga policial.

Agusti Vehi Torn de Nit

Aclarit això vull dir que m’ho he passat molt bé llegint-lo, l’he trobat divertit, si bé els seus companys de la Guàrdia Municipal de Figueres encara la hi deuen haver trobat més. El Palomu, el Nicetu, el Marcel·lí, el Codipenal i la Jenifer composen la patrulla del torn de nit que s’aniran trobant amb un seguit de “casos” que resoldran al seu estil d’estar per casa. La contraposició dels estils dels veterans amb els dels nens (i també amb el del caporal) recorda una mica als tebeos d’abans on sempre acabava guanyant la saviesa sapastre davant la tecnologia informàtica.

Agustí Vehí Torn de nit

L’àvia Batmann, l’Assuncion, que amb la seva moto tirapets els roba les flors dels jardins de la vil·la sense que el “cabu” Palomares hi pugui fer res per impedir-ho, la cabra banyista, el bar de la Setena Paraula o l’avi Trinxat són paradigmes d’aquest humor senzill i previsible que va bé per passar una estona (curta perquè si no pares de llegir aviat l’hauràs acabat) d’agradable lectura.

 

Aleix Font. 3 de febrer de 2019

SEBASTIÀ BENNASAR LLOBERA

Sebastià-Bennasar Crims.cat

Sebastià Bennasar i Llobera va néixer a Palma, 27 d’abril de 1976. Es periodista, escriptor, traductor crític literari mallorquí.. Ha estudiat Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i és màster en Història del Món per la mateixa universitat. (extret de Viquipèdia). A Crims.cat ha publicat diversos llibres, dels quals n’he llegit On mai no creix l’herba i l’Imperi dels Lleons. Té un estil… com ho diria? una mica planer (potser “pel·liculero”?), i si fes una comparació amb el món del cinema diria que és el Tarantino de la novel·la negra catalana. Dels dos que he llegit, l’un no em va acabar d’agradar perquè em va sorprendre per massa fàcil, l’altre, els dels lleons, ja m’ha agradat més, encara que adverteixo que és un llibre per llegir-lo i prou, per passar una bona estona i prou, per dir “Apa!” i prou. Però alguna cosa em fa pensar que a la majoria de gent deu agradar i molt.

 

Segons la Viquipèdia, ha publicat poesia, novel·la, assaig etc. Jo només detallo els llibres de novel·la i pel que toca a aquesta pàgina web, els publicats a crims.cat

 

Narrativa curta i novel·la

  • A la sabana no hi ha temps per a la compassió(Inrevés, 2002) Relats breus.
  • El dia de l’alliberament(Documenta, 2006) Relats breus.
  • Els blaus de l’horitzó(El Gall Editor, 2006) Novel·la. Premi Pollença de novel·la
  • L’estret de Torres(Hiperdimensional, 2006) Relats. Premi l’Hiperbòlic.
  • Connie Island(Viena Editors, 2007) Novel·la curta. Premi 25 d’abril Vila de Benissa.
  • Nocturn de Sant Felip Neri(Editorial Meteora, 2013). Novel·la.
  • Petita història del tren de Sóller(Mediterrània, 2013). Literatura infantil. Hi ha traducció al castellà, l’anglès i l’alemany.
  • Badia de Mindelo(Pagès Editors, 2014). Novel·la breu. Premi Joaquim Ruyra, premis Recull de Blanes, 2013.
  • Cants de sirena negra(Saldonar, 2015). Novel·la d’aventures.
  • Un oceà de memòria(El Gall, 2016). Novel·la. Va obtenir un ajut a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes.

Novel·la negra

  • El botxí de la ciutat de Mallorca(Lleonard Muntaner, 2000)
  • Cartes que no lliguen(Hiperdimensional, 2005)
  • Jo no t’espere(El Gall Editor, 2008)
  • Mateu el president(Cossetània, 2009)
  • La mar no sempre tapa(Editorial Moll, 2011) Premi Vila de Lloseta.
  • El país dels crepuscles(Editorial Al Revés, col·lecció Crims.cat. 2013). Hi ha traducció al castellà: El país de los crepúsculos (Alrevés, 2016). També Hi ha una edició mexicana: El sendero de los crepúsculos (Ediciones B, 2017)
  • Les mans del drac(Editorial Llibres del Delicte, 2014)
  • On mai no creix l’herba(Alrevés / cat, 2015)
  • L’imperi dels lleons(Alrevés / Crims.cat, 2017). Hi ha traducció al castellà: El imperio de los leones (Alrevés, 2017). Premi Valencia Negra a la millor novel·la negra en català, 2017.

 

 XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Nr. 16

ON MAI NO CREIX L’HERBA, de Sebastià Bennasar

177 pàgines

Sebastià-Benassar On mai no creix l'herba

Tres històries separades, inconnexes, que només hi són perquè el llibre hauria quedat massa prim, es van intercalant d’una manera massa precipitada i poc creïble. D’una banda un trepa d’atracadors de la Verneda que segons ens explica és la més perfecte del món: si han d’assaltar el lloc més protegit de l’univers, doncs ho fan i ja està (sense comptar que la seva cap és una súper dona que organitza, planifica (en cinc minuts) i cuida dels seus membres fins l’extrem d’invertir una part dels guanys per quan siguin vells.

Sebastià-Bennasar On mai no creix l'herba

També hi ha un assassí d’homes del temps. Ei, cap problema, que si s’ha d’assassinar s’assassina i cap problema, pim pam i ja està. En una altra història hi surt un ramat de feixistes que volen aturar el referèndum independentista, i què millor que segrestar la Moreneta. Ah! I la màfia, i uns policies bons molt inútils, i un policia dolent molt bo.

 

Quan jo era jove hi havia una col·lecció de llibres de l’Oest que signava Marcial Lafuente Estefania; sempre eren iguals: Un pistoler poca cosa però que al final era el millor disparant i matant dolents, uns dolents molt poderosos que al final no podien parar al pistoler; una noia molt bonica i desemparada que al final se n’anava amb el pistoler, i quatre tòpics més. No calia gaire filosofia, només omplir les poc més de cent pàgines i començar-ne un de nou. Aquest d’avui me’ls ha recordat molt. Potser també n’hi ha d’haver de llibres així, no tots han de ser bons, però quan prens un llibre sempre penses que et trobaràs literatura.

Sebastià-Benassar On mai no creix l'herba

I no n’hi ha prou amb la poca qualitat del relat, també hi falten paraules: Ensalada per amanida, boxejar per boxar, venjança per revenja…. un català empobrit, aigualit, sense pebre. Si en les frases hi falta profunditat en les paraules hi falta domini, precisió i tradició.  A l’escrit d’intencions de la col·lecció s’oferien com relleu de l’antiga Seleccions de la Cua de Palla, però no hi arriben, els falta muscle. I em sap molt de greu perquè hi tenia grans esperances.

Aleix Font. 5 de febrer de 2019.

Nr. 21

CONSULTING de François Thomazeau

209 pàgines

Consulting François Thomazeau

En la França del segle XXI una empresa de consultoria està causant furor entre els empresaris amb problemes d’excedents de plantilla, o amb plantilles poc maleables pels interessos de rendibilitat de l’empresa, Consulting. Quan l’empresa requereix el seus serveis, els auditors fan una anàlisi econòmica de les possibilitats del negoci, determinen si sobren gaires empleats i quins són els empleats a desestimar.

Consulting François Thomazeau

Hi ha vegades que el procés no és gens traumàtic i els afectats accepten l’acomiadament a canvi d’indemnitzacions o contraprestacions assequibles per l’empresa. Però hi ha vegades que algunes persones no accepten aquestes decisions, i en aquestes ocasions es  requereix l’actuació dels consultors. Quan això passa, els individus hostils desapareixen de l’escena laboral, sigui per suïcidi, sigui per accident o per causes inexplicables, perquè ja se sap que sense cos no hi ha delicte.

Consulting François Thomazeau

Però en aquest món la perfecció no existeix, i tot s’esgavella quan l’empresa auditada és la pròpia empresa auditora.  Com reaccionarà el consultor que ja no és necessari? I el que encara és pitjor, com reaccionaran els sindicats, o més ben dit, alguns sindicalistes amortitzats per aquells consultors? Sang, segrestos, assassinats com si fossin una activitat professional, amb una fredor quirúrgica, amb la lògica aplastant del “s’havia de fer”.

Consulting François Thomazeau
Traducció de Maria Llopis

Diu que François Thomazeau és un dels pioners del neopolar marsellès, aquella novel·la policíaca amb una manera moderna de parlar d’atrocitats, de considerar als mafiosos com si fossin gent normal, d’acceptar la lògica del matar perquè no et matin, i si t’han de matar, acceptar-ho amb naturalitat perquè, a fi de comptes, el que et vol fer la llesca no fa res més que complir el seu treball. Jean-Claude Izzo és un altre d’aquesta escola, i al seu llibre Soleà ens vam poder meravellar i escandalitzar de la manera d’actuar de la màfia marsellesa.

 XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Nr. 22

JORDI DE MANUEL – FOC VERD

Crims.cat – Alrevés

207 pàgines

Foc verd Jordi de Manuel

A vegades als pobles petits s’hi amaguen tragèdies enormes conegudes per la gent i amagades en el silenci de la por. L’estiu de l’any 2006 a Galícia hi va haver una quantitat desorbitada d’incendis forestals, la majoria provocats, i en aquell entorn, a un poblet, una aldea, on troben calcinat en un petit incendi el cos d’un home jove.

Foc verd Jordi de Manuel

L’inspector de la policia nacional de Barcelona, Marc Sergiot, va a passar uns dies de vacances a la casa que té  Xulio Coirós, també inspector de policia nacional. Poc a poc, Xulio va portant Marc cap un vessant d’investigació d’una mort que va passar vint anys enrere i que la guàrdia civil va tancar com a accidental, però que tota la gent del poble sabien que havia estat un assassinat per una qüestió de l’herència familiar.

Foc verd Jordi de Manuel

A la guàrdia civil no la deixen gaire malament, però tampoc la deixen gaire bé, sobretot si veiem que totes les seves investigacions han resultat fallides, fins i tot en el que ens toca viure, que sembla que el tanquen classificant de bruixa, i bruixeria, l’autora del crim més mediàtic. Ells, en canvi, sense mitjans, sense autoritat, van endinsant-se en el què, en el per què, en el com i també en el quan de tota la història macabra que s’hi descriu.

Foc verd Jordi de Manuel

És un bon llibre, entretingut, amb capítols relativament curts, amb uns relats ben encaixats i molt recomanable per passar una bona estona. Un dels millors que he llegit d’aquesta col·lecció. Ens parla molt més dels paisatges, els costums, de la festa major de San Roque, les característiques humanes i fins i tot el temor a l’autoritat d’aquesta nació celta, que  no pas dels assassinats i de la investigació. Podríem dir que la solució se la troben sense buscar-la. Però no passa res, perquè això també serveix per explicar el per què han passat les coses.

M’ho he passat bé llegint-lo, i quan en trobi un altre d’aquest autor, Jordi de Manuel, el llegiré pensant que serà com aquest.

L’autor

Jordi de Manuel i Barrabín (Barcelona, 1962) és professor de ciències de la naturalesa i escriptor. Compagina la literatura amb la docència i la recerca. És membre de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia.

Obra

Novel·la i narrativa breu per a adults

  • Tres somnis blaus. Columna; premi Valldaura, 2000
  • Disseccions. Proa; premi El lector de l’Odissea, 2001
  • Cels taronges. Columna; premi Ciutat de Mollerussa, 2001
  • Cabells propres. Columna; premi Pere Calders de Literatura Catalana, 2002
  • L’olor de la pluja. La Magrana, 2006
  • Calcs. Mataró. Ajuntament de Mataró, 2005
  • El cant de les dunes. Pagès editors, 2006
  • El raptor de gnoms. La Magrana, 2007
  • Mans lliures. Edicions 62, 2009
  • Orsai, Editorial Meteora, 2012
  • La mort del corredor de fons. Edicions 62, 2012.
  • La decisió de Manperel. Columna, 2013. Premi Pin i Soler de narrativa, 2013.[1]
  • Científics lletraferits(amb Salvador Macip), Ed. Mètode, 2013.
  • 100 situacions extraordinàries a l’aula. Ed. Cossetània, 2014.
  • Foc verd. Ed. Alrevés. 2016
  • Mans negres. Pagès Editors. 2017

 

Relats a antologies

  • L’home que estripava llibres, a Un cop de Sort. Proa, 2003
  • Dos anys de vacances Al recull “Els fills del capità Verne”. Lleida, Pagès editors, 2005
  • El laberint, a Salou 6 pre-textos III. Barcelona, Meteora, 2007
  • Segrest exprés, a Crims.cat, Alrevés, 2010.
  • Nit del segon origen, a Tombes i lletres, Ed. Sidilla, 2010.
  • Crònica breu d’un ésser estàtic, a Científics lletraferits, Ed. Mètode, 2013.
  • Els hostesContes de terror, Lleida. Apostroph, 2017.
  • La trampaa Barcelona, viatge a la perifèria criminal, Barcelona, Alrevés, 2017

Aleix Font –  22 de març de 2019

 XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Nr 24

ELS OSSOS SOTERRATS de SILVESTRE VILAPLANA

Crims.cat

267 pàgines

Silvestre Vilaplana
Portada del llibre

Vintiquatrè llibre de la col·lecció Crims.cat d’una qualitat espectacular. Un llibre que t’atrapa des de bon començament i que va guanyant en intensitat, en malvat i també en esperança. Hauria de ser un dels llibres d’obligada lectura a totes les escoles del país per obrir els ulls a una quotidianitat  esgarrifosa i inadvertida.

Els ossos soterrats és una preciosa història que enllaça uns esgarrifosos fets de revenja feixista després de la guerra, amb els esforços d’un dels grups per la recuperació de la memòria històrica, que topen en tota mena de dificultats per part de les actuals esferes de poder, alcaldes, policies, jutges, grans empresaris, que són els descendents d’aquells salvatges que  assassinaven i violentaven les famílies dels vençuts.

Silvestre Vilaplana
Contraportada del llibre Els ossos soterrats

En la novel·la hi surt la Júlia Ardid que encapçala un grup d’arqueòlegs que volen desenterrar les restes d’un grup de veïns assassinats després de la guerra i colgats en un paratge desconegut. Al poble encara hi ha un avi, Ramon Borrell, que recorda el fet i el lloc on els van enterrar. Però els poders fàctics actuals i amb la col·laboració de grups feixistes, aconseguiran aturar-ho.

Els ossos soterrats

I entre les penalitats de la Júlia per a tirar endavant la recuperació de les restes per poder-les entregar a les famílies dels difunts, s’hi intercala la vida trista i miserable de la vídua d’un dels republicans assassinats. La Júlia té un interès especial en aquesta fossa, perquè d’uns papers antics de la seva àvia té el convenciment que hi ha enterrat el seu avi. I amb molta valentia s’enfrontarà a les forces poderoses que s’han enquistat dins d’aquest règim que es perpetua.

Silvestre Vilaplana
Foto de Silvestre Vilaplana treta d’internet

Aquest llibre va guanyar el Tercer Premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana 2016 convocat per l’editorial Alrevés, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre. El veredicte es va anunciar el gener de 2016 durant el festival Tiana Negra per un jurat format per Àlex Martin Escribà, Anna Maria Villalonga, Lluís Bosc i Sebastià Bennassar.

 

Ès un bon llibre que no dubto que us recomano perquè no dubto que us agradarà. Té tots els ingredients de misteri i d’entrebancs, és amè i és històric d’aquella història d’aquest país nostre que tant ens han amagat.

 

 XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

NR. 26

LLUÍS LLORT – NO N’ESTIGUIS TAN SEGUR

Alrevés – Crims.cat

295 pàgines

 

Llort No n'estiguis tan segur

Portada del llibre No n’estiguis tan segur

El sergent Lluís Fuentes, dels Mossos d’Esquadra, ha d’investigar l’assassinat d’una persona amb un nom inexistent, amb un carnet falsificat. El seu company, l’agent Jaume Planes, localitza al possible autor. Però mentrestant, “des de dalt” han ordenat tancar la investigació. A partir d’ara el relat esclata en una orgia de sang i morts, amb màfies russes, ucraïneses i, el que és pitjor, locals.

Llort - No n'estiguis tan segur

Contraportada del llibre No n’estiguis tan segur

Confesso que el llibre m’ha agradat, fins ara és el que més m’ha agradat dels que he llegit de la col·lecció Crims.cat.  No sé com explicar-ho per no explicar res. Podria dir que és molt bèstia, però creïble, possible. Te n’adones que a vegades perquè guanyin els bons no sempre han de guanyar els bons. En resum, que el recomano i el situaria dins del grup de puntuació alta.

Llort - No n'estiguis tan segur

Lluís Llort a la solapa del llibre No n’estiguis tan segur

De l’autor a Wikipèdia diu  que Lluís Llort Carceller (Barcelona, 1966) és un escriptor i periodista català que ha  ha publicat novel·la i narrativa, per a adults, per a joves i per a nens. Per adults, el seu estil sempre sol tenir pinzellades del gènere negre, a més d’humor, ritme, una llengua fluida i la intenció de fugir de tòpics. En literatura infantil i juvenil, a més d’àlbums il·lustrats independents, ha creat algunes sèries.

Va formar part de l’equip de guionistes de “Moncloa, ¿dígame?” (Tele-5, 2001) i de “Jet lag” (TV3, 2002-2006).

Com a periodista treballa al diari El Punt Avui des del febrer del 1986 en temes de cultura, especialment literatura.

Signa les seves novel·les amb el nom de ploma Llort, i la literatura infantil com a Lewis York.

 

Llort - No n'estiguis tan segur

Foto de l’autor localitzada a internet

Relaciono la seva obra en novel·la

  • 1999 – T ardor (Destino)
  • 2000 – Maleït Montjuïc (Destino)
  • 2001 – Camaleó (Proa)
  • 2004 – Trenta-dos morts i un home cansat(Rosa dels Vents)
  • 2009 – La imperfecció de les bombolles (Arola)
  • 2012 – Si quan et donen per mort un dia tornes[ (La Magrana-RBA)
  • 2014 – Herències col·laterals (La Magrana-RBA)
  • 2014 – La reina de diamants amb Sebastià Bennasar, Salvador Macip i Marc Moreno (Llibres del Delicte)
  • 2015 – Sota l’asfalt (La Magrana-RBA)
  • 2016 – No n’estiguis tan segur (Crism.cat)
  • 2017 – Enllaçar-se i altres embolics (Elpoblet Edicions). Recull de relats

Aleix Font – 11 de març de 2019

 XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Nr 28

L’IMPERI DELS LLEONS de Sebastià Bennasar

Crims.cat

292 pàgines

L'imperi dels lleons

La novel·la comença “Jean Neige tenia una sola missió. Aconseguir la clau que obria la caixa forta de la sucursal del Crédit Lyonnais…  Però conforme vas llegint descobreixes que en tenia moltes més: ser el cap de la màfia Lionesa, ser milionari, ser un home respectable i a la seva manera honorable i moltes coses més.

És una història de màfia, de famílies, d’amistats, de rivalitats, de sang, molta sang. Una història vista des de l’altre costat de la llei on els bons no són ni els policies ni els jutges ni els fiscals. I al final creus entendre que si el més important d’aquesta societat són els diners, doncs agafa’ls. Altrament seràs tota la vida un simple peó.

L'imperi dels lleons crims.cat

També et queda una mena de regust de pensar que tot allò que s’hi diu, qui sap, podria ser veritat. Que la màfia francesa, sigui marsellesa, lionesa o qui sap d’on, la màfia russa, la màfia mexicana, els traficants àrabs, els italians, etc. estan a casa nostra, al darrera les grans constructores que han devastat la Costa Brava, als consells d’administració d’empreses que controlen restaurants, hotels, sales de festes, i fins i tot dels diaris influents, de llibreries, de sales d’art, per no dir en el control de la prostitució, del tràfic de drogues, de la venda d’armes (sovint m’he preguntat com és que només tenen armes els feixistes i les famílies gitanes que es dediquen a la droga i els delinqüents més violents). Ara veiem que arreu hi ha això que en diuen fons d’inversió. Qui sap si en el fons la màfia i els fons no són una mateixa cosa.

L'imperi dels lleons crims cat

Així com en l’anterior llibre, el de la Verneda, no gosava aconsellar, en aquest penso que ho puc fer, perquè que me l’he llegit no m’ha desagradat, que ja és molt. Mira, si t’agraden les pel·lícules de Tarantino penso que t’agradarà aquest llibre, perquè en el fons les coses surten bé i sempre és bo llegir llibres on s’acompleixin les esperances. Penso que si et vas imaginant allò que passa en el llibre com si passés a la pantalla, gaudiràs de la sang i l’orgia de morts. I, què caram! Més en va matar Franco i n’hi ha que el tenen per un sant.

 XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Nr. 34

L’HAREM DEL TIBIDABO d’ANDREU MARTÍN

Alrevés – Crims.cat

355 pàgines

 

Harem Tibidabo Andreu Martín

Al Tibidabo hi havia un Harem…. bé, volia dir un prostíbul, d’aquells de categoria, on la prostitució es considerava com una mena de servei d’utilitat pública. Alt estànding. Luxe oriental. Les…. col·laboradores hi eren tractades amb el màxim respecte, i res no feien si no ho volien fer.  En Mili Santamarta el va heretar quan la seva mare va desaparéixer, però ell no tenia aquell caràcter necessari per imposar a les senyoretes i clients aquella l’obediència cega que comporta la por i l’amenaça (o si més no, això és el que creien la màfia dels somalis). Feia anys s’havia produït l’assassinat de tres noies de l’Harem i, malgrat que tot feia pensar que ho havien fet els Cerimonis, societat secreta barcelonina de culte satànic, mai no es va poder provar. Però, ai las! Ni les noies de l’Harem estaven tan indefenses, ni el Mili era tan beneit com tothom pensava. I així, amb aquella clarividència que proporciona l’autor de la novel·la, el Mili tot sol serà més valuós que tot el cos de Mossos d’Esquadra i fins i tot que tota la policia espanyola .

Harem Tibidabo Andreu Martín

A vegades l’he trobat innecessàriament llarg en descripcions dels personatges, com si al meu cervell no li calgués saber la vida de tots els cosins, oncles, pares i esposes de la família de somalis que un dia van decidir emigrar a Barcelona fugint de les guerres inacabables d’Etiòpia, Somàlia, Sudan, Uganda i també de Ruanda. Però Andreu Martín en sap molt d’escriure i pot convertir una trama innocent en un llibre interessant que, tot i ser impossible i increïble, es fa interessant i amè. M’ho he passat bé llegint-lo i no em fa res recomanar-lo.

Harem Tibidabo Andreu Martín

Andreu Martín és un autor ben preparat, molt documentat i que en els llibres que jo he llegit hi he trobat citacions doctes sobre històries antigues. Aquest llibre en té diverses, tan de la història africana com de la barcelonina. És cert que també podrien ser inventades i que tot plegat no fos més que palla per farcir el coixí de l’entramat. Però jo me’l crec perquè en altres ocasiona ha dit coses absolutament creïbles. En el llibre d’avui parla d’un compositor de tangos que als anys quaranta visitava sovint l’Harem i va compondre la cançó “Santamarta tienen tren pero no tiene tranvia”, i això feia menció a l’àvia del Mili, propietària llavors del prostíbul, que també es deia Santamarta, i el “tren” era com llavors s’anomenava la pìtrera abundosa. I afegia “Si no fuera por las chicas, caramba…” referint-se a les noies de l’Harem. Ves a saber.

Harem Tibidabo Andreu Martín

Habitualment transcric unes línees del currículum de l’autor repescades a Viquipèdia, però d’Andreu Martín ja ho he fet recentment a l’escrit sobre el llibre Societat Negra de la col·lecció La Negra, per la qual cosa us estalviaré tornar-ho a llegir.

 

Aleix Font – 13 d’abril de 2019

Nr. 37

MAGRET I ELS ANARQUISTES, de Francesc Puigpelat

166 pàgines

Magret i els anarquistes

Francesc Puigpelat ens explica una història amena i fàcil de llegir d’un inspector francès, de París, que persegueix el principal delinqüent europeu, El Genovès, i que el porta fins la Barcelona de les acaballes de l’any 1936, quan els anarquistes eren amo i senyors dels carrers de Catalunya. Ell segueix el rastre d’un falsificador originari de les Borges Blanques que milita a les files anarquistes, cosa que el fa intocable per la policia i encara més per un policia gavatxo. No cal dir que si un policia es diu Magret (ai!, quasi com l’altre) i a sobre fuma amb pipa ho té tot molt més fàcil per arribar a la solució de qualsevol enigma. Però això no treu que la troca s’enrevessi fins al punt que algú pugui pensar “Caram, caram, com s’ho farà per desfer els nusos?”

 

Magret i els anarquistes

Pel meu gust hi ha algunes coses millorables (qui sóc jo per criticar un llibre de Francesc Puipelat? Espero que em perdoni l’atreviment), com per exemple les poques pàgines del llibre. Penso que el tema dóna per molt, i que si hi hagués passat el doble d’hores possiblement n’hauria sortit una novel·la d’aquelles de traca i mocador. Reconeixo que hi ha d’haver dedicat el seu temps, però si anéssim en la direcció contrària, o sigui simplificar-ho encara més n’hauria pogut sortir un llibre d’una pàgina o menys. Per exemple “El Magret entra a la sala i pensa “Qui deu ser el lladre?” i mirant fixament la gent del seu voltant treu la pipa i n’assenyala un: Tu ets el lladre. Fi”. En alguns capítols m’ha fet aquesta mateixa sensació.

Magret i els anarquistes

 

M’agrada trobar autors amb riquesa de llenguatge. En aquest llibre he descobert la paraula “Codina” Roca a flor de terra que fa un clap nu de vegetació, i també he vist “Xisca” tot i que nosaltres, al Baix Llobregat, en diem Canyota. I no m’agrada veure-hi algunes dades que ensumo que no són correctes, com ara parlar d’un quadre amb diferents monedes del món, francs francesos, dòlars americans i… rúpies de l’Índia. Sospito que a l’Índia no van emetre moneda fins que van ser independents, o sigui molt més enllà de l’any 36.  O que un policia li faci broma a Magret parlant de la grandeur francesa, quan tothom sap que és una expressió inventada per Degaulle per fer oblidar la vergonya nacional d’haver-se rendit tan aviat als alemanys.

Magret i els anarquistes

Però un cop  dites aquestes petiteses cal parlar de l’autor. A internet he trobat que Francesc Puigpelat i Valls  és un escriptor i periodista català nascut a Balaguer el 25 de novembre de 1959, que es va llicenciar en Filosofia l’any 1982 a la Universitat de Barcelona, que Col·labora habitualment amb el diari Avui i altres mitjans de comunicació escrita i que és membre adherit de la Fundació Catalunya Oberta

Magret i els anarquistes

Obra

 

Narrativa breu

1990 Abracadabra

1990 El moment abans

1993 L’obaga de la nit

1995 El país del fum i altres narracions

1995 La caça i l’amor

1999 L’harmonia secreta: quatre narracions

 

Novel·la

1990 Mademoiselle Bedoll

1993 Els altres

1995 La fletxa d’or

1996 Jocs de corrupció

1999 Apocalipsi blanc

2000 La pistola d’Abdul·là

2001 La màquina de les ànimes

2003 Roger de Flor, el lleó de Constantinoble

2004 L’últim hivern de Ramon Llull

2005 Els llops

2008 La segona mort de Jesús de Natzaret

2010 Faust, el terrorista

2012 El retorn de Macbeth

2016 L’artilleria de Mr. Smith

2016 La nena que es va convertir en mòbil

2017 La ciutat secreta del Toubkal

2018 La pista d’una morta, Premi Gregal de Novel·la.

2018 Magret i els anarquistes, V Premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana.

 

Prosa de viatges

2001 La ruta dels almogàvers

 

Recursos

2010 Com parlar bé en públic

 

Premis

1990 Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, per Madeimoselle Bedoll.

1999 Premi Josep Pla de narrativa, per Apocalipsi blanc.

2002 Premi Pin i Soler de narrativa, per Roger de Flor, el lleó de Constantinoble.

2005 Premi Carlemany de novel·la, per Els llops.

2012 Premi Ciutat d’Alzira de novel·la, per El retorn de Macbeth.

2017 Premi Gregal de novel·la, per La pista d’una morta.

2018 Premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana, per Magret i els anarquistes.

 

 

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

2 Thoughts to “CRIMS.CAT – LA NOVA COL·LECCIÓ”

  1. […] Agustí Vehí-Torn de Nit.- Malifetes, trapelleries de la colla del torn de nit de la policia municipal de Vilaclara (Figueres). Llibre mal encabit dins la col·lecció Crims.cat i que hauria d’estar en alguna classificació humorística. És un llibre divertit a l’estil de Loca Academia de Policia. Interessant per passar una estoneta de manera divertida. […]

  2. […] I aquest estil podríem dir que és antagònic amb el neopolar marsellès (Jean-Claude Izzo, François Thomazeau) on la brutalitat és l’essència del […]

Leave a Comment