MATAR EL MONSTRE
Editorial Comanegra
Al final de cada llibre d’aquesta col·lecció hi ha un escrit inquietant que m’alerta del bon funcionament de la meva antena. Diu que “Els Ulls dels homes mentiders (per exemple) és el quart número d’una col·lecció de set novel·les que, a més de poder-se llegir individualment, de manera saltejada i en l’ordre que es vulgui, amaguen una llavor prolífica i un procés creatiu insòlit. “L’estiu de l’any 16 (es refereix al 1816), un grup d’autors llegendaris va reunir-se a una mansió de la riba del llac Léman i es van reptar a escriure una història de monstres…”. Aquest no és el germen de la col·lecció “Matar el monstre” sinó que és l’explicació de com va començar a forjar-se la novel·la Frankenstein or The Modern Prometeus de Mary Shelley (publicada el 1818), tot i que hi ha alguns paral·lelismes inquietants. L’estiu d’un altre any 16, dos segles després, set autors i els seus editors es reunien a la fàbrica Lehmann (malgrat la semblança entre els noms, un marc bastant més humil que aquell de la Villa Diodati) per acordar els termes d’una partida literària que culminaria el 2018.
Aquests set autors assumien el repte d’escriure cadascun una novel·la compartint tres condicionants bàsics: cada història seria ambientada, principalment, en un any concret (en detall: 1818 1888,.1929, 1968, 1992, 2004, 2018) fins a tancar un cicle de dos segles; totes havien de compartir la ciutat de Barcelona com a espai protagonista, i totes havien d’incloure, en algun moment de la narració, l’aparició del mateix personatge secundari vivint, en cada cas, una situació concreta que, amb la suma de les set, constituiria una història paral·lela.
Cap dels autors d’aquesta col·lecció estava acostumat a escriure amb traves, i hom pot pensar que la llibertat creativa és el més important a l’hora d’escriure. Així, doncs, la responsabilitat dels editors ha estat formular unes complicacions que catalitzessin la creativitat cap a llocs inesperats, en comptes d’adormir-la, Aquests obstacles han adquirit una forma semblant a la dels canovacci de la Commedia dell’Arte: aquells guions esquemàtics a partir dels quals els actors podien improvisar lliurement. I també calia reunir un grup d’escriptors amb prou qualitats -que entomessin el joc literari com la forma creativa més seriosa- i prou diferents entre si perquè 1a visió de conjunt aportés un valor afegit fonamentat en la riquesa d’estils i de maneres d’afrontar el gènere novel·lístic.
I aquí la llavor prolífica promesa: cap de les novel·les d’aquesta col·lecció depèn de les altres, però totes integren ingredients aparentment aïllats que, en conjunció, generen un nou significat”.
I havent llegit aquest aclariment, aquesta explicació del motiu del llibre, no sé a tu, però a mi m’estan venint moltes ganes de llegir la resta de llibres de la col·lecció Matar al Monstre.
La llista dels set llibres que constituiran la col·lecció és aquesta:
1818 – La primavera pendent d’Ada Castells
1888 – La fugida d’Urània — Susanna Rafart
1929 – Els vulnerables — Julià de Jòdar
1968 – Els ulls dels homes mentiders — Jordi Coca
1992 – Secundaris — Núria Cadenes
2004 – Vindràs amb mi després del diluvi — Mar Bosch
2018 – Angèlica i Rafel — Miquel de Palol
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
ELS VULNERABLES – JULIÀ DE JÒDAR
3r llibre de la col·lecció corresponent a l’any 1929
1929
157 pàgines
Julià de Jòdar ha escrit un llibre dens, espès, enrevessat, carregat de frases en idiomes estrangers, que van situant un temps, un país, uns personatges paradigmàtics: els amos, la patronal en general, la policia, els pistolers, els obrers, l’anarquisme i la misèria. I tot això en el context de l’Exposició Internacional de Barcelona, l’any 1929.
Jo que escric per als que són del meu nivell, és a dir, per aquells que no som ni de bon tros intel·lectuals, he de confessar que a mi no m’ha acabat d’agradar. Massa estrany, massa cites, massa frases estrangeres que em fan pensar en aquells odiats capellanots de quan érem petits i deixaven anar aquelles llatinades que ningú no entenia. No fa gaires anys que als llibres se’ns transcrivia la traducció al català de tot allò que havien escrit en anglès o alemany. Ara que els escriptors que se les volen donar d’importants ens col·loquen frases senceres en anglès, em fan tanta pena que hi ha hagut vegades que he abandonat la lectura només per aquest fet. Penso que si a ell no li importa que jo no ho entengui, a mi no m’importa el que ell em pugui dir. Avui hauria deixat la lectura a les primeres pàgines si no fos que m’he obligat a llegir tota la col·lecció de Mata al Monstre. Però pensava que no hi ha dret que ens colin tantes frases en anglès, alemany, italià o francès sense cap menció a allò que diuen.
Per tal, si he de donar el meu consell als que són com jo, que no hem anat a cap universitat ni hem viatjat per cap escola alemanya ni americana, sincerament, no el llegiu perquè us avorrireu molt. Perquè per dir-nos que a l’any vint-i-nou la dictadura estava a les acaballes, que s’estava a punt d’inaugurar l’Exposició Internacional a Montjuïc, que a les barriades de Barcelona hi havia molta misèria, que el treball a les fàbriques era molt dur, i que la guàrdia civil era tan brutal com ho és ara, penso que no calia encabir en calçador les vides i miracles de tants personatges que potser surten als llibres d’aquells anys.
El llibre és estrambòtic. No és un relat clàssic amb inici, nus i desenllaç. És, com si diguéssim, el projecte en que unes persones pretenen escriure un llibre avui en dia, a l’any 2019, i parlen del què diran, mentre de tant en tant, un d’ells corregeix “no això no ho posis”. I proposen parlar ara d’això, després d’allò i també d’aquella escena del llibre de Frankenstein.
Així doncs no és estrany que tot parlant surti una conversa aquesta: –No et passes una mica, amb tanta soflama obrerista? – Doncs, espera i veuràs com va anar l’1 d’octubre….
O que en la descripció de l’assalt dels policies contra els manifestant de les cases barates es transcrigui l’escena similar de l’u d’octubre: Aquí tenim, doncs, el noi subjectat pel coll i abatut violentament a terra. El vell i la vella empesos i arraconats contra les reixes., L’home ensangonat, amb la camisa esquinçada, després de rebre cops de porra al cap i al rostre. El jove estès a terra amb un ull saltat. La jove envoltada d’un eixam de policies que l’escarneixen i li donen cops de peu mentre ella es rebolca per terra. La dona arrossegada per la boca, La dona arrossegada pels cabells. L’home estès. La dona amb una reguera de sang que s’escola del cap fins a la barbeta.
També he de dir que a vegades he desaconsellat llibres perquè jo els considerava de poca qualitat. Avui és el contrari, avui considero que Els Vulnerables és un llibre de massa qualitat per les meves capacitats de comprensió. I dit això potser hauria de rectificar i dir-vos: si us hi veieu en cor, llegiu-lo, perquè ves a saber si no estareu davant del millor llibre de la vostra vida.
Extrec de Wiquipèdia: Julià de Jòdar nasqué el 1942 a Badalona. El 1973 es llicencià en història moderna i contemporània i féu estudis de teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Fou membre de l’equip de Ricard Salvat. La seva obra més important és L’atzar i les ombres, una trilogia que comprèn les novel·les L’àngel de la segona mort, El trànsit de les fades i El metall impur. El 2009, amb la novel·la Pastoral catalana, una mena d’homenatge a l’escriptor estatunidenc Philip Roth i la seva novel·la American Pastoral, rebé el Premi Carlemany que atorga anualment el govern d’Andorra.[
Ha col·laborat al diari El Punt Avui, a El Singular Digital i, més esporàdicament, a VilaWeb.
L’any 2012 publicà, conjuntament amb el periodista David Fernàndez, el llibre Cop de CUP. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, es presentà com a número set de la circumscripció de Barcelona de la candidatura Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent, esdevenint diputat al Parlament de Catalunya. En el marc de l’acord assolit entre la CUP i Junts pel Sí, Julià de Jòdar va renunciar a l’acta de diputat l’11 de gener de 2016
Novel·les
- L’àngel de la segona mort. Barcelona: Quaderns Crema, 1997. Premi Ciutat de Barcelona 1998.
- El trànsit de les fades. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. Premi de la Crítica 2001.
- L’home que va estimar Natàlia Vidal. Barcelona: Edicions 62, 2002. Premi Prudenci Bertrana 2003.
- El metall impur. Barcelona: Proa, 2005. Premi Sant Jordi 2005. Premi Crítica Serra d’Or de novel·la 2007.
- Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?. Barcelona: Proa, 2008.
- La pastoral catalana. Barcelona: Proa, 2009. Premi Carlemany 2009. Premi Crítica Serra d’Or de novel·la 2011.
- El desertor en el camp de batalla: Barcelona, Proa, 2013.
- Els Vulnerables: Editorial Comanegra, 2018
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
ELS ULLS DELS HOMES MENTIDERS de Jordi Coca
Editorial Comanegra S.L.
4rt llibre de la col·lecció corresponent a l’any 1968
202 pàgines
Jordi Coca ens ofereix un llibre espectacular sobre els anys seixanta a la Barcelona gris i claustrofòbica quan el franquisme perseguia amb mà de ferro totes les intencions democratitzadores impulsades sobretot pels estudiants universitaris. (Podeu anar a la pàgina de Jordi Coca on amplio els comentaris d’aquest autor)
Un xicot de casa bona relata en primera persona les seves il·lusions i les seves pors, l’eufòria d’una joventut que es revoltava contra l’statu quo que els havien imposat i, a la vegada, coneixia de primera mà la brutalitat incontrolada de la policia feixista. Ara llançaven per la finestra d’un cinquè pis un estudiant que estaven interrogant, i l’endemà en torturaven un altre que no havia fet res més que reunir-se amb uns companys.
I a casa seva tot anava bé o res no anava bé. Li demanaven que no s’involucrés amb aquesta gent que només volien brega al carrer, que fes veure que era bon minyó, que vigilés, que estigués quiet. I ell dubtava i feia, negava i afirmava, mentre després de les reunions se n’anava al llit amb les amigues de lluita o de partit.
Però quan li va semblar que la tenalla policial s’apropava més del compte, la por o la prudència l’obliguen a fugir al París de la revolta, el París que havia viscut el Maig del seixanta-vuit, on les opinions no estan prohibides i on hi viuen exiliats de gran prestigi. I poc a poc va construint una nova vida més rica, més sàvia, més moderna.
Jo no sé si a tothom li agradarà tan com a mi aquest llibre de Jordi Coca, no sé si tothom el trobarà tan autèntic, tan sincer. Però afirmo amb contundència que al meu parer és un gran llibre que molta gent hauria de llegir per comparar-lo amb altres, que són best-sellers només perquè relaten fets que algú els ha explicat. Jo no sé si tothom té aquell olfacte que detecta els grans llibres dels que no ho són, però a mi em passa alguna vegada, i per això el recomano.
Aleix Font – 18 d’octubre de 2018
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
SECUNDARIS, de Núria Cadenes
5è llibre de la col·lecció corresponent a l’any 2004
144 pàgines
Núria Cadenes, ja ho sabem, escriu molt bé. Avui ens fa un relat de personatges marginals en l’àmbit de la Barcelona olímpica i en el barri del Turó de la Peira. El Serguei (Sergi) podria ser el personatge principal, si n’hi hagués. Al seu voltant el Rocky (Roger), el Tati, el Frank (Francesc), la Conxi, la Pilar.. formen una primera corona de droga i de presó. Més enllà la seva mare, Dolors, amb l’Esperat, la Marimar, l’Andrés, el Manolo i fins i tot la Paquita, fan la segona corona de misèria i supervivència.
A Núria Cadenes li ha tocat l’any 1992 a Barcelona, amb el que això comporta d’eufòria oficial i de misèria real. Potser se n’esperava un relat de modernitat, de voluntaris, de Maregallisme adotzenat. En canvi ella ens parla de la vida real, d’allò que hi ha al darrera el decorat, del que a fi de comptes quedarà que se’n vagin els atletes i vinguin els turistes a fer rics als de sempre i a posar al lloc de sempre els de sempre, carn de Wad-Ras, joventut sense futur.
Núria Cadenes i Alabèrnia, originalment Núria Cadenas i Alabèrnia, (Barcelona, 18 de febrer de 1970) és una periodista, escriptora i activista independentista catalana.
Nascuda el 18 de febrer de 1970 a Nou Barris (Barcelona). És filla de Teresa Alabèrnia i Domènech. La família materna és oriünda de Meranges i Ger (Cerdanya) i Palamós (Empordà).
Durant la seva joventut estudià a l’Escola Heura, de caràcter laic i catalanista. Posteriorment, participà en el moviment estudiantil català de finals dels 80, essent fundadora de l’organització juvenil independentista Maulets.
Obra Literària
Cartes de la presó. València: Eliseu Climent, 1990.
El cel de les oques. Barcelona: Columna, 1999.
Memòries de presó (1988-1992). València: Eliseu Climent, 1994.
L’Ovidi. València: Eliseu Climent, 2002 (sobre l’actor i cantautor Ovidi Montllor)
Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià. Barcelona: Columna, 2008.
- AZ. València: Eliseu Climent, 2009 (26 contes amb les aventures i desventures de vint-i-sis personatges)
El banquer. Barcelona: Edicions de 1984, 2013.
Tota la veritat (La Magrana, 2016)
Secundaris (Comanegra, 2018)
Guillem (Amsterdam) (Vegeu l’enllaç http://aleixcolonia.com/nuria-cadenes-guillem/
Premis
Premi Ciutat d’Elx de narrativa(2008): AZ.
XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa (2010): AZ.
VII Premi Crims de Tinta (2016) per Tota la veritat.
Aleix Font, 2 de gener de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
VINDRÀS AMB MI DESPRÈS DEL DILUVI, de Mar
Bosch Oliveras
6è llibre de la col·lecció corresponent a l’any 2004
219 pàgines
Mar Bosch ha escrit un llibre excel·lent d’aquells que tot i ser de temàtica difícil es llegeix amb molta facilitat (Jo me l’he acabat en dos dies). Ben exposat, amb frases entenedores tot i que sovint ens meravella amb pensaments de molta qualitat (per exemple: Si una cosa va aprendre…. va ser que el cervell és un oceà fondo i misteriós que no té res a veure amb l’ànima). M’ha fet pensar que havent llegit dos llibres de la col·lecció Matar el monstre i tots dos de molta qualitat, els altres cinc potser deuen anar en la mateixa línea. M’ha fet sospitar que a l’hora de buscar autors per escriure els set llibres, s’hi deuen haver mirat bé perquè responguin a les expectatives del conjunt.
Com comprendreu no puc explicar el llibre, ara en diuen fer un spoiler, perquè la meva intenció és alabar o criticar però en termes generals. Per tant us faré unes pinzellades inòcues que situïn però no delatin. I per tant diré que Mar Bosc ens explica la vida de dos germans de l’Anoia, Sant Guim, que per unes tràgiques circumstàncies van a viure a casa d’una tia seva que viu sola a Barcelona. Bàsicament ens parla de la filla petita, la Sígrid, que ara té quinze anys, les seves relacions amb el seu germà, a una amiga, amb un venedor de supermercat i amb la seva tia. Dins de la desgràcia és un llibre optimista on les coses es milloren pàgina a pàgina (diu ella: Si a Mèxic se’n van sortir durant el gran terratrèmol, perquè no ens n’hem de sortir nosaltres?).
Aquests llibres de Matar el monstre són llibres d’encàrrec i tenen unes senzilles obligacions, com ara que passin a un any concret, que molta part de la història passi a la ciutat de Barcelona, i que totes incloguin un mateix personatge secundari. Aquí l’any no suposa gaire problema, algunes referències al moment i ja està. La ciutat de Barcelona es ben evident el la vida i el barri de la tia, el Poblenou. I el personatge secundari, si no vaig errat, és el que grinyola però s’hi introdueix amb calçador (hi ha un personatge estrafolari que explica que ha viscut dos-cents anys i tots el prenen per boig. Si tenim en compte que les novel·les comencen al 1818 doncs ja pot ser que sigui ell).
Ja he comentat que la història és sòlida i agradable, però disculpant el gran esforç de posar-se a escriure amb unes instruccions prèvies, jo trobo una mica llarga i innecessària l’aventura amb la seva amiga Àurea, però com que és una mica divertida també passa bé.
A internet he trobat les següents dades de l’autora: diu que Mar Bosch Oliveras va néixer a Girona l’any 1981 i que actualment viu a Vilablareix, que està llicenciada en Filosofia i especialitzada en Periodisme Cultural per la Universitat de Girona.
Ha publicat les següents obres
Bedlam: darrere les hores càlides. (Empúries, 2013) guanya el premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2012
1001 curiositats de Girona i el Gironès. (L’Arca 2015)
Les generacions espontànies. (Edicions del Periscopi 2016) Guanya l’ 11è Premi Setè Cel de Salt
Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra 2018)
Resumint, que si podeu i em voleu fer cas, llegiu el llibre d’avui, i tot fa pensar que els altres també siguin de qualitat, perquè és molt probable que passeu una bona estona.
Aleix Font – 30 de gener de 2019