CAFÉ (AMB È TANCADA)
Memòria Històrica
Els espanyols tenien una bonica cançó que els falangistes van popularitzar i desprestigiar, que es deia “Café”, o també “Yo te daré niña hermosa”. En la nostra joventut, amb l’espanyolada embogida encara de ràbia i poder, ens la posaven sovint a la ràdio i, nosaltres, ignorants la majoria, també la cantàvem com si fos realment una bonica cançó.
La majoria de catalans que no havien viscut la guerra desconeixien el significat de lletra i missatge, i quan amb catorze anys vaig començar a treballar i ho explicava als companys de feina, em miraven amb cara de sorpresa i d’incredulitat (vull aclarir que a casa vam ser una família atípica on el pare ens parlava de qui eren aquella gent i què ens havien fet).
La Falange, el partit calcat dels feixistes italians, la va adoptar perquè la paraula CAFÉ és un acrònim de “Camaradas Arriba Falange Española”, i quan preparaven la revolta militar l’utilitzaven per advertir de presència de policies, o per a passar-se consignes d’amistat o de confabulació amb altres camarades. A les maniobres militars espanyoles al Marroc durant el mes de juliol de 1936, els comandants feixistes la cridaven sovint per indicar que estaven a punt.
Després va venir la guerra, els seus aliats van ser potents i efectius, i els nostres van ser covards o inservibles. Vam perdre la guerra i sense cap oposició interior ni de les democràcies mundials, els falangistes van donar via lliures les seves revenges més sagnants. Era habitual que en entrar als pobles anessin a buscar als homes contraris i els apallissessin davant de tothom o que els afusellessin directament. Però si no trobaven els homes, també era habitual que fessin pagar la seva set de revenja a les dones que havien quedat a casa. I abans de fer-lis allò que volguessin, els cantaven aquesta bonica cançó:
Yo represento a la playa
y tú eres mi vida
las olas del mar,
vienes a mí me acaricias
con besos me mimas
y luego te vas.
Una mañana temprano
cogí mi caballo
y me fui a pasear,
me fui cruzando la ría
de Villa García
que es puerto de mar.
Yo te daré,
te daré niña hermosa,
te daré una cosa,
una cosa que yo sólo sé
café ,
Entre un murmullo de besos,
a mi me enseñaste
lo que es el querer
no has de enseñarme el olvido
pues eso cariño
no quiero aprender
Una mañana temprano
cogí mi caballo
y me fui a pasear,
me fui cruzando la ría
de Villa García
que es puerto de mar.
Yo te daré
te daré niña hermosa,
te daré una cosa,
una cosa que yo sólo sé
café.
Després és quan les violaven, les torturaven si eren milicianes, sindicalistes o destacades, o, si tan sols havien sigut dones dels seus marits o filles del seu pare, els tallaven els cabells al zero i els feien beure el temible oli de ricí. L’oli de ricí provocava descomposició intestinal i feia que les dones defequessin incontroladament davant les burles dels soldats, paramilitars i dels falangistes del poble. Deien que “els donaven café”.
A la Colònia Güell ningú no se’n recorda, la memòria és molt selectiva i camaleònica, però la meva tia Maria m’havia explicat que just entrar els nacionals van anar a casa de l’alcalde Pallarès, a ell se’l van endur presoner i a casa seva van prendre la seva dona i les germanes, mentre els cantaven aquesta cançó i els tallaven els cabells al zero. No em va dir si també els van donar oli de ricí perquè hi ha coses que és millor no dir, però coneixent la vilesa d’aquella gent és molt probable que sí.
Aleix Font. 2 de febrer de 2019.