IVAN JABLONKA – Laëtitia o la fi dels homes

Ivan-Jablonka

LAËTITIA O LA FI DELS HOMES

D’Ivan Jablonka

Traduït per Marta Marfany Simó

Editorial Anagrama

384 pàgines

Ivan Jablonka

Laëtitia o la fi dels homes és un llibre que ens explica d’una manera completa i magistral l’assassinat real d’una noia francesa de Pornic de divuit anys, a mans d’un delinqüent multireincident i que va trasbalsar  l’opinió pública francesa durant uns mesos de l’any 2011.

Ivan Jablonka

Ivan Jablonka  a Laëtitia o la fi dels homes no ha fet una novel·la, no és una història inventada o maquillada, és el relat real d’aquell tràgic esdeveniment, analitzat des de tots els punts de vista dels actors que hi van intervenir, des dels pares reals, els pares d’acollida, jutges, policies, advocats, l’assassí i els companys de l’assassí. Fins i tot el protagonisme que va tenir el president de França d’aquells temps, Nicolas Sarkozy a l’acusar l’estament judicials com a part de culpa per no haver complert els protocols de seguiment previstos en les lleis.

Ivan Jablonka

Ivan Jablonka,  a Laëtitia o la fi dels homes també explica la vida de les dues bessones, Jessica i Laëtitia. Van néixer al si d’una família desestructurada, amb un pare alcohòlic i violent, i una mare atemorida per les pallisses del seu marit fins arribar a la malaltia mental crònica. Les van assignar a una família d’acollida que els va donar un ordre a la seva vida, una seguretat i uns mitjans que les van recuperar dels anys perduts en el desordre, l’abandó i el terror. Encara que sembli mentida, elles enyoraven als seus pares biològics i periòdicament podien gaudir d’unes visites tutelades. Però quan tot anava millor, quan semblava que la vida els somreia, de sobte, per un conjunt de circumstàncies impossibles, el destí va encreuar els camins que les havien de portar a la desgràcia.

Ivan Jablonka

Ivan Jablonka ens parla dels sentiments dels nens sense pares, del jovent dels barris perifèrics, dels inacabables organismes de control, de les famílies d’acollida, dels gendarmes. Ens parla d’uns jutges modèlics (quina enveja vistos des d’aquí) que han de complir tots els protocols assignats sense mitjans suficients, i quan es troben amb alguna desgràcia com la present, s’han d’enfrontar a les crítiques ferotges dels mateixos polítics que els han privat dels mitjans.

Laëtitia-o-la-mort-dels-homes

També ens guia pels punts de vista de l’assassí, pels camins de cocaïna i d’alcohol, per l’ètica patibulària, per les motivacions que el van portar a fer el que va fer, inexplicables des de la nostra perspectiva. I la manca d’empatia que el va portar a ocultar en tot moment on havia amagat el cos de la Laëtitia.

Ivan Jablonka ens parla del cercle diabòlic en la repetició de comportaments viscuts a la infància i en els esforços, sovint reeixits, per la protecció republicana. Diu que “La Laetitia hauria marxat de casa. S’hauria tret el carnet de conduir. Seria venedora o mestra de llar d’infants. Amb la Jessica, hauria obert un restaurant; l’una jauria treballat a la cuina.  L’altra a la sala. Hauria estat una dona activa. Hauria viatjat. Els seus fills haurien tingut una mare tendra. El seu marit no li hauria pegat”

Laëtitia-o-la-mort-dels-homes

Ivan Jablonka va al moll de l’os d’un cas d’assassinat. No hi ha romanticisme, no hi ha intel·ligència, només hi ha sordidesa, covardia, ignorància, terror i una gran desolació.  La policia republicana (no confondre amb la policia política que tant coneixem) fa una feina metòdica, científica on no es pretén crear un relat sinó reunir proves per dur al jutge. Els jutges no volen castigar, volen establir la veritat. I els pares ploren, els amics estan desconcertats, els centres de suport intenten donar l’ajuda que els anys d’experiència els dicten com a convenients. I l’actor de la tragèdia només procura salvar-se utilitzant tots els mitjans al seu abast: negació, ocultació, inculpació a tercers, mentint o callant. Moltes vegades, l’assassinat no respon a cap acte de revenja, ni cap pla premeditat, moltes vegades no és res més que una reacció a la por davant d’una persona més dèbil.

Quan parla de l’assassí, dels assassins, glorificats en les novel·les i en el periodisme burgès diu   No hi ha cap “gran” criminal: tot criminal és petit, un desgraciat, no perquè sovint sigui un pelacanyes de la delinqüència, estafador, falsificador, assaltador de velletes o lladre de motocicletes, sinó perquè és un criminal.

Un bon llibre, un gran llibre si us atrau aquesta literatura d’història social.

 

Aleix Font – 14 de juliol de 2018.

Related posts