JOHN VERDON – un dels millors

John-Verdon

JOHN VERDON

john-verdon

Pel meu gust John Verdon és un dels grans escriptors de novel·la negra. És intel·ligent en els seus raonaments, té una redacció coral en la que els punts de vista diferents són autènticament personalitzats segons el caràcter de cadascú. La trama és de categoria, amb enigmes seriosos, complicats i d’explicació lògica. Les subtrames encaixen amb naturalitat en el relat principal. Se li nota l’espurna de genialitat congènita, aquella saviesa que es porta a dins des del naixement i que rarament es pot aprendre en els cursets d’escriptura creativa.

John Verdon

En el llibre Sé el que estàs pensant (Proa, Traducció d’Esther Roig i Mercè Sataulària, 416 pàgines) John Verdon parteix d’un assassí que endevina els pensaments de les seves víctimes: “pensa un número de l’u al mil”, i quan el lector pensa el 658 li diu “obre el sobre petit” on hi ha escrit aquest mateix número. Com és possible? Ningú no és capaç de desxifrar aquest enigma fora del detectiu Dave Gurney que, inspirat per les intuïcions de la seva dona Madeleine va obrint finestretes que aclareixen el camí fins l’assassí.

Té frases de categoria (p.e. Gurney pensa amb l’actitud del fiscal: el fiscal ja veia els titulars dels diaris “Assassinat sagnant d’amic d’un policia” que apel·lava immediatament a aquella part del cervell que es diverteix amb els dibuixos animats i detesta la complexitat. Ens està parlant d’aquesta majoria silenciosa que valoren més els efectes especials que la bellesa de les preses en les pel·lícules modernes, més l’acció que la reflexió, més l’astracanada que la poesia.

Només hi he trobat uns petits obstacles en la traducció, però res que no es pogués salvar interpretant el sentit de la frase pel damunt de les paraules (per exemple: A la pàgina 405 diu “Tot indicava que el tinent explosiu havia estat desactivat”. Aquesta paraula “tinent” com sinònim de continent fa que la frase sigui difícil d’interpretar. Pel meu gust hauria sigut molt més correcte  posar per exemple “..indicava que el contenidor de l’explosiu…”. Llibre recomanable i diria que imprescindible per als amants d’aquest gènere.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

 

NO ET REFIÏS DE PETER PAN

John Verdon

John Verdon

Al seu llibre  No et refiïs de Peter Pan (Proa, traducció Ernest Riera, Albert Trecasana i Marc Rubió, 550 pàgines) continua el mateix estil, amb els mateixos personatges que han anat evolucionant en la seva vida i les seves relacions. La investigació avança lentament, pas a pas, descobriment a descobriment fins arribar a l’explosió d’adrenalina preludi del desenllaç definitiu, que en aquest llibre pren dimensions còsmiques. Continuen les frases de profunditat: “Potser el que importava a la vida era el fet que les coses importessin”. I la personalitat definida de cada personatge, sorprenent per la seva coherència. I ara sí, una traducció meravellosa que incita a llegir. Aquí l’enigma és esbrinar com pot ser que des d’una finestra on hi van trobar l’arma i altres rastres de l’assassí es pogués disparar al cap de la víctima si a mitja distància hi havia un obstacle que impedia la trajectòria de la bala. A vegades, ens diu Dave Gurney, les explicacions no són tal com ens les dicta el cervell, a vegades la seqüència dels fets és una altra de la que sembla lògica (per exemple, en un comentari que no té a veure amb el cas, diu: com pot ser que un policia digui que va matar un delinqüent que estava a punt de disparar-li a ell si la bala havia entrat per l’esquena? L’explicació que es va descobrir després és que un altre delinqüent havia disparat la bala que l’havia matat, i el policia, senzillament havia fallat el tir)

john-verdon

Sorprèn saber que es tracta d’un autor que va iniciar la seva activitat com a escriptor de llibres als seixanta-vuit anys. El primer que em va venir al cap va ser pensar que jo encara hi era a temps. Però llegint les seves obres veig que no és només una qüestió d’edat, també, i com a ingredient primordial, hi ha aquella primavera que alguns escriptors duen dins del cor que fa que tot sigui bonic, que la feina sembli fàcil i que els resultats sempre siguin bons. Diran el que diran, però estic convençut que per a ser escriptor d’aquest nivell s’hi ha de néixer. Diguin el que diguin, això és impossible d’aprendre.

Aleix Font – 13 d’abril de 2017.

 

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

 

 

CREMARÀS EN LA TEMPESTA

Traducció de Jordi Vidal

Roca Editorial

Cremaràs en la tempesta

Avui parlo d’un bon llibre al pur estil de John Verdon, que els que n’heu llegit algun ja sabeu del que us estic parlant: Una temàtica policíaca enrevessada, una esposa que ara sembla que no li fa costat i en el fons sí que n’hi fa, uns dolents que potser no ho són tant, uns bons que potser no són allò que semblen, uns amics insubornables, uns antagonistes més aviat ruquets, i el protagonista,  sempre pel camí recte al desenllaç adequat (en alguns cassos obvi, d’altres totalment impensat). I sempre amb uns finals espectaculars d’explosions i focs artificials. Els que n’heu llegit algun sabeu que tornareu a gaudir d’una lectura d’aquelles d’estiu, plàcides, addictives, fàcils de llegir, difícils d’abandonar. O sigui, altament aconsellable per tots aquells que demanin consell a l’hora d’escollir. I malgrat totes aquestes virtuts, deixeu-me fer una petita crítica, ni que sigui per omplir de lletres aquesta pàgina.

Cremaràs en la tempesta

En John Verdon, com tants d’altres, s’inscriu en aquest estil modern de capítols curts i d’històries entremesclades, amb la gràcia que els entrellats i els desenllaços d’aquest autor acostumen a ser més espectaculars, més imprevisibles. I conforme vas passant pàgines vas dient de pensament “Oh!, Ah!”. I de vegades et penses que saps qui és el veritable culpable i quasi sempre t’equivoques. Però si tens la sort d’haver endevinat el número de la sort tens una alegria íntima i un somriure de satisfacció t’il·lumina secretament la cara.

En John Verdon ha escrit també: Sé el que esteu pensant, No obris els ulls, Deixa en pau al diable, No et refiïs de Peter Pan, Controlaré els teus somnis. El primer d’aquesta sèrie és realment espectacular: ¿com pot ser que algú et pugui endevinar allò que estàs pensant i que t’ho hagi escrit en una carta quan tot just ho acabes d’escriure tu mateix? I tanmateix ho fa.

Tots aquests llibres els he llegit en paper excepte el d’avui, Cremaràs en la tempesta, que ho fet amb el llibre electrònic. Confesso que ha sigut una molt bona companyia durant les hores mortes d’aquest estiu.

Per criticar aquest llibre em veig forçat a fer una mena d’HISTÒRIA DE LA LECTURA, segons la vida d’Aleix Font.

John-Verdon-.-
Marcial Lafuente Estefania

John Verdon

 

 

Antigament només hi havia literatura. Aquells llibres intensos, profunds, sovint pesats, rigorosos en les paraules, la sintaxi i  l’ortografia. Antigament hi havia molt pocs lectors de llibres i les persones normals acostumaven a llegir com a màxim tres o quatre llibres al llarg de la seva vida. Els lectors habituals consumien una mena de llibrets de butxaca amb històries de l’Oest els homes, i serials d’amors i desenganys les dones. Els escriptors d’aquestes novel·les (com ara Marcial Lafuente Estefania) no donaven l’abast de treure nous títols, i els lectors esperaven pacients que passés un mes o dos fins que en sortia un de nou.

Literatura

Però un bon dia va aparèixer un nou profeta que va il·luminar tota la humanitat i va propiciar que ens poséssim tots a llegir desenfrenadament: En Frederick Forsyte. Va escriure una tirallongues de llibres d’èxit (Chacal, Odessa, El quart protocol, El Manifest Negre etc.) en els que combinava, i jo crec que creava, una nova manera d’escriure els llibres. Es tractava d’explicar una bona història. Seguidament es creaven tres o quatre petites històries que caminarien al mateix ritme que la novel·la (la de l’investigador, la del culpable, la del policia inepte, la de del periodista amic de l’investigador etc). I la gràcia de tot plegat era anar mesclant aquestes històries de manera que el llibre es repartís en grupets de poques pàgines (altrament dits capítols) assequibles a la intel·ligència del lector. Amb aquest nou paradigma, el públic massiu vam descobrir que també podíem ser lectors, i el que encara és més gran, que podíem opinar i fins i tot contradir als savis de tota la vida: “Aquell savi sabatot diu que Solitud és el millor llibre del segle passat? I què sap ell?, els millors són els de Ken Follett”. I ens quedem tan satisfets.

 

Aleix Font – 8 de setembre de 2018

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

 

L’ÀNGEL NEGRE

John Verdon

 

John-Verdon-_l'angel_negre

Espero no fer-me pesat després de repetir tantes vegades la mateixa cosa. De John Verdon he llegit Sé el que estàs pensant, No et refiïs de Peter Pan, Cremaràs en la Tempesta, i ara aquest L’Àngel Negre. Igual que passa en tots els llibres anteriors també en aquest ens sorprèn amb un fet impensable, impossible, un fet que la nostra imaginació no pot acceptar i tanmateix veiem que és possible. ¿Com pot ser, estimada lectora (normalment són les dones les que llegeixen) que encara no has llegit aquest llibre, com pot ser que l’assassí sigui un mort? I tu estaràs pensant “Bé, un mort, en sentit literal, és impossible que faci d’assassí. Ara bé, en sentit imaginari sí que és possible. Mira el Cid Campeador que el van lligar sobre un cavall i va guanyar una batalla perquè els moros es van pensar que encara esta viu”. Però no, no és una estratagema, no és un sentit figurat: és un mort de veritat, un mort certificat pel forense que retorna a la vida, esbotza la caixa on estava tancat, surt i es posa a matar quasi a tothom que troba. Convindreu amb mi que aquesta no us l’esperàveu, però John Verdon ho fa possible i aconsegueix que al voltant d’aquest personatge estrafolari,  en Billy Tate, un desastre com a persona, busca bregues, misàntrop, incestuós, odiat i defugit per tothom, retorni a la vida per a complir la promesa de matar algú.  Com pot ser? Doncs John Verdon ho ha imaginat, ho ha fet possible i ho ha escrit perquè nosaltres en puguem gaudir tot llegint els arguments factibles. I també com als seus altres llibres hi sortirà la seva intel·ligent esposa, la Madeleine, amb el seu suport intangible i les seves opinions clarividents. També hi trobarem l’etern company de fatigues Jack Hardwick, destraler, vital, bon bevedor i sempre, insubornablement amic.

John-Verdon-_l'angel_negre
Mansió de Larchfield, al nord est de l’estat de New York

Llegint aquest llibre m’ho he passat molt bé, com amb els seus anteriors, però com que ara ja sóc una mica més gran començo a patir coses que abans no eren importants. Per exemple, em costa memoritzar tots els noms que van sortint al llarg de la novel·la. Sé que són coses atribuïbles a l’edat i que abans  no em passava perquè durant tota la lectura recordava si el Billy era l’assassí o si el Morgan era el policia, i quan ho he comentat amb altres lectores em diuen que a elles no els passa i que per lògica ja lligaven caps. Però a mi això no em passa i no sé si una persona tornarà a sortir més tard o no. Per això m’ho apunto i més endavant puc saber si tal era pastisser o tal altre era el bibliotecari que s’entenia amb la dona del forner, per exemple. Hi surten setanta-dues persones, alguns d’ells emparentats, d’altres units per lligams veïnals o professional i això m’atabala un mica. En fi, que me n’he sortit fent us del paper i llapis i al final he gaudit de l’entrellat.

No us diré si en Dave Gurney acaba descobrint a l’assassí, tot i que sospito que ja us ho imagineu. En realitat tots els lectors de llibres de lladres i serenos també som una mica detectius.

 

Aleix Font, 26 de gener de 2021

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment