MORT D’UN GUIA DE RIU, de Ricard Flanagan.
Traducció de Josefina Caball.
Editorial Roig Verd.
Té 334 pàgines.
Richard Miller Flanagan (1961) és un escriptor i cineasta d’origen tasmanià. Segons The Economist, és considerat un dels millors autors australians de la seva generació. Les seves novel·les, que han estat publicades en 26 països, han rebut lloances, nombrosos premis i honors. Flanagan també ha escrit i dirigit llargmetratges. Va guanyar el Premi Booker de 2014
El vaig agafar de la Biblioteca perquè en tenia bones referències, encara que la presentació de la cobert i el tipus d’edició (tapes toves, lletra petita) no m’haurien cridat l’atenció. I de mica en mica, conforme anava avançant pàgines m’anava engolosint fins a disfrutar-lo d’aquella manera que et captiven els llibres tan rics, tan densos, tan sorprenents.
Què en sabeu de Tasmània? Confesso que jo pràcticament no en sabia res. Tasmània és un estat d’Austràlia del doble de superfície del principat de Catalunya, amb 500.000 habitants (menys del 10% que nosaltres), la majoria concentrada a la seva capital, Hobart. A començaments del segle XIX hi van arribar els anglesos i van encetar un genocidi que va exterminar els aborígens, amb totes les conseqüències de terror i barbaritat que això comporta.
Aquest llibre parla d’això, de com la violació d’unes esclaves va propiciar el naixement de l’avi del pare del protagonista. Del terror tatuat a l’ànima dels aborígens durant totes les generacions que vindrien al llarg dels segles. I d’unes vides increïbles de duresa extrema a les selves pluvials intactes des de l’origen de la humanitat. I la duresa dels penals anglesos, i la vida dels fugitius perduts a les selves inacabables d’on ningú no en sortia, l’única possibilitat de sobreviure dels quals era menjar-se al company. I d’uns rius inimaginables des de Catalunya, per cabalosos, per torrencials quan la pluja els fa créixer amb una potència exorbitant. I d’una fauna extingida, i d’una flora totalment desconeguda. I de quan les ciutats d’aquest estat eren pobles petits, amb carrers enfangats, amb cases de ferro ondulat. I distàncies mítiques remant i remant pels rius convertits en autopistes: El Franklin, el Gordon, el King.. D’un rafting a vida o mort baixant les aigües braves impossibles de domar. I de com la vida, ha vegades s’ha de donar per perduda davant del cabal desmesurat que et cau a sobre; que ens segons quines circumstàncies no val la pena lluitar i és preferible acceptar allò que ha de passar.
I mentrestant, en aquells instants que precedeixen la pròpia mort, desfilen pel pensament tots els moments de la teva vida, i també la vida del teu pare i la de la teva mare i la dels avis i els besavis. I la vida d’aquelles comunitats que hi eren i ja no hi són. I els seus patiments, i les visions que eren vitals per a ells i aquells poders inexplicables que podien convocar la pluja i el vent i la comunió de sentiments amb animals terrestres i del riu. Perquè hi va haver un temps i un lloc on les persones, les vives i les mortes, i els animals, els arbres, la pluja i el vent formaven un conjunt harmònic, comprensible i col·loquial.
Aleix Font – 19 de novembre de 2016
