PILAR RAHOLA i MARTÍNEZ

Pilar-Rahola

PILAR RAHOLA

Filla de Josep Manel Rahola i Quirch i de Pilar Martínez Ponsa, prové d’una família republicana i antifeixista, amb diversos familiars dedicats a la política. Entre d’altres, el cosí germà del seu besavi fou Pere Rahola, ministre de la República; el fill d’un altre cosí del besavi fou Frederic Rahola i d’Espona, primer Síndic de Greuges de la democràcia, i el germà del mateix besavi, l’escriptor Carles Rahola, afusellat pel franquisme el 1939. Està casada i té tres fills, dos d’ells adoptats, a Barcelona i Sibèria respectivament. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. (De Viquipèdia)

S.O.S. cristians

La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada

Columna

446 pàgines.

S.O.S. cristians

Pilar Rahola, que no és pas una cristiana creient ni practicant, ens ofereix un llibre extens i intens sobre la persecució als cristians (catòlics, ortodoxos i protestants), i també als jueus, per part sobretot dels islamistes allà on tenen poder per fer-ho (Pakistan, Palestina, Zones d’Àfrica (Boko Haram i gihadistes en general), dels indis a les zones integristes de l’Índia, i també a Corea del Nord, on pel fet de ser cristià et poden condemnar a cadena perpètua. Als països on impera la Xaria s’ofereix l’alternativa a la mort si es converteixen a l’Islam, i són milers els que s’hi neguen i a causa d’aquesta fe són assassinats.

Pilar Rahola

És un llibre aclaridor on s’analitza les causes d’aquesta actitud intransigent que ja hi són, segons com s’interpretin, als seus llibres sagrats, cito “En termes generals, el gihadisme és tan anticristià –i judeòfob, misogin i totalitari- com ho són els principis de la xaria i, en conseqüència, com ho és tot l’islamisme polític, no endebades és el fill violent de la ideologia que el fonamenta”. Així, predicant que tothom que no és dels teus és el teu enemic, van sorgint generacions de voluntaris sembradors de mort i intransigència. Diu que durant tot el segle XX i també el que portem del XXI, Pilar Rahola cita altres autors i diu “estic convençut que la persecució actual contra els cristians és més forta que la que es va patir als primers segles de l’Església”

Pilar-Rahola

Pilar Rahola parla de la desaparició de comunitats senceres que feia dos mil anys que vivien als territoris de l’actual rovell de l’ou de l’islamisme (Església catòlica caldea, Església catòlica maronita, Església catòlica copta, Església grecocatòlica melquita, Església catòlica siriana, i resta d’esglésies catòliques orientals). Ens parla de tortures, violacions, mutilacions i assassinats en massa, del terror propiciat per l’odi i per les lleis. I parla també del silenci occidental sobre aquest genocidi, i en aquest sentit és un llibre esgarrifós en el sentit de la por que empatitza amb aquelles comunitats indefenses envoltades d’incomprensió i d’odi.

S.O.S. cristians

Després d’aquest oceà de barbàrie legalitzada, hi ha un capítol que ens interpel·la específicament, La cristianofòbia subtil, on s’analitzen actituds vestides de progressisme, però amb unes robes antigues i amb un tuf d’anacronisme. Posa com a exemple el vers de Dolors Miquel i aplaudit amb devoció pel grup de l’Ada Colau on fa mofa de l’oració del Parenostre. Pregunta on és el progressisme que ataca les creences d’unes persones que se sap que no els faran cap mal, on és el risc? On la valentia? Pregunta si aquesta gent tan valenta gosarien dir ni que fos una paraula contra l’islam. Valents van ser els dibuixants danesos de les caricatures de Mahoma i que avui viuen amagats per por de represàlies. Valents van ser els humoristes assassinats de Charlie Hebdo. Però la Dolors Miquel i el grup de l’Ada Colau emparats pel poder, per favor, que de tan covards són miserables. I jo penso cada dia en els periodistes destinats a Palestina que només gosen parlar malament del govern d’Israel sabedors que estan protegits per la llei i la democràcia, en canvi ni una paraula dels abusos constant contra les comunitats cristianes de l’altre costat de la frontera, on s’han exterminats els darrers cristians on hi ha els palestins i fins a tot a Betlem amb comunitats mil·lenàries ja només queden petits grups testimonials.

Vosaltres que voleu aprendre coses, que us mireu als cristians amb indiferència si no amb una certa hostilitat, llegiu el llibre contrasteu-ne les dades que hi surten. Estic segur que després ho veureu tot d’una altra manera, no diré que amb fervor ni tampoc que us convertireu, però sí amb una curiositat potser d’incomprensió cap una gent amb conviccions tan fermes com la seva pròpia vida.

 

Aleix Font. 11 de juliol de 2020.

ROSA DE CENDRA, de PILAR RAHOLA

Editorial Columna

395 pàgines

Pilar-Rahola-Rosa-cendra

 

Aquest llibre va guanyar el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, i el van escollir com a millor llibre mereixedor d’aquest premi un Jurat format per Anne-Laure Aymeric, Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Gemma Lienas i Emili Rosales. Com podeu veure, si aquests grans personatges de la literatura han dit que era un bon llibre és que ho ha de ser.

Segons la meva humil i ignorant manera de veure les coses, aquest llibre parla d’una família en la que el pare és un caragirat, que d’obrer passa a ser ric (amb un assassinat pel mig) i que de catalanista passa a ser espanyolista. A més, el fill gran és un catalanista que…. no sé, no és que es passi a les files falangistes ni molt menys, però al final té una postura una mica de ni carn ni peix, com si els ideals fossin més aviat una qüestió d’estètica. I hi ha un fill bo que, és clar, és anarquista però dels bons, eh?, no dels que tenen mala idea, sinó dels que van amb en Ferrer i Guàrdia. Aquest fill bo, a més a més, per a més mèrits és homosexuals que somia en un món on la revolució guanyada entengui l’opció sexual de tots els. I una filla petita que entén al fill bo, i és clar, en aquells anys això tenia molt de mèrit.

Pilar-Rahola-Rosa-cendra

I d’on ve el títol de Rosa de Cendra (evidentment juga amb el nom Rosa de Foc atribuït a la ciutat de Barcelona), doncs del temps d’aquesta família, que transcorre  quan a Barcelona hi ha la darrera bullanga motivada per la lleva de soldats que havien d’anar a la guerra del Marroc. El poble es revolta contra la injustícia d’enviar els seus fills i els seus marit a una guerra per protegir els privilegis d’uns quants rics, i dirigeixen la seva ira contra el clero, principal predicador de la submissió i la bondat dels grans capitalistes que ho són per la gràcia de Déu. Els revoltats cremen  convents, exhumen monges momificades i corre la brama que n’hi havia que les havien emparedat vives.

Rosa-cendra

Qui va ser el culpable d’aquella revolta? Qui la va incitar? Qui la dirigia? L’autora ens dóna indicis que potser van ser els lerrouxistes. Alejandro Lerroux  amb la seva retòrica engrescava la clientela amb frases contundents : ”Jóvenes bárbaros de hoy: entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura; destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie. Romped los archivos de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para purificar la infame organización social. Penetrad en sus humildes corazones y levantad legiones de proletarios, de manera que el mundo tiemble ante sus nuevos jueces. No os detengáis ante los altares ni ante las tumbas… Luchad, matad, morid.“  La repressió espanyolista en va acarnissar en fer net a tot i a dret, però en canvi no tocar ningú del partit de Lerroux, tal com passa avui en dia quan jutgen un mateix fet i valoren la ideologia dels causants.

Rosa de Cendra

En fi, que parla dels fets convulsius de la Barcelona de fa cent anys, viscuts  per uns personatges que formaven part d’una família benestant (encara que fossin uns nous rics amb una àvia revolucionària). Pel meu gust s’allarga massa en temàtiques estandaritzades avui en dia, com ara la homosexualitat (potser influïda pel llibre de Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats) , una certa lluita  feminista, una mare eclipsada per un pare totalitari, el fill bo i rebel, i el fill obedient. Tal com fa Ken Follet, aquesta manera de relatar la història permet santificar o dimonitzar uns personatges, pot fer passar per acceptables unes postures i despreciables unes altres, pot afirmar que una premsa era nociva i l’altra saludable. I potser té raó en tot el que diu. Sigui com sigui, s’ha documentat sobre aquells fets i, també per herència familiar  podria ser una de les persones més ben informada de la història d’aquells anys.



No és el llibre que més m’ha agradat, però és un dels llibres recomanables per comprendre una part de la nostra història relativament recent i que  premeditadament ens ha sigut ocultada pels diversos governs espanyols.

 

Aleix Font

4 d’octubre de 2017

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment