LUCIA BERLIN
MANUAL PER A DONES DE FER FEINES
L’altre editorial
Traducció d’Albert Torrescasana
487 pàgines
Ens trobem davant d’una d’aquelles escriptores excepcionals que no et cansaries mai de llegir i de rellegir, amb una riquesa de llenguatge que no para de sorprendre’ns, amb expressions que defineixen sensacions de manera precisa. S’hi neix o s’hi creix amb aquesta qualitat? Evidentment s’hi neix, no hi trobo cap altra explicació que la benedicció dels àngels a determinades persones escollides.
A la resenya ens diuen: “Lucia Berlin va néixer a Alaska i va créixer en campaments miners de l’oest dels Estats Units; després, quan el seu pare se’n va anar a la guerra, va viure amb la família de la mare a El Paso; i en acabat es va traslladar al sud, cap a una vida molt diferent a Xile, una vida pròdiga en luxes i privilegis, la qual va retratar en els relats protagonitzats per una adolescent a Santiago, amb l’escola catòlica, la convulsió política, els clubs nàutics, les modistes, les barriades pobres o la revolució. La seva vida adulta, geogràficament parlant, va continuar sent volàtil, ja que va viure a Mèxic a Arizona, a Nou Mèxic o a Nova York; un dels seus fills recorda que quan era petit es mudaven si fa no fa cada nou mesos. Més endavant va impartir classes o Boulder, Colorado, i cap a les acaballes de la seva vida es va traslladar a prop dels seus fills a Los Angeles.
Escriu sobre els seus fills, en va tenir quatre, i sobre les feines que va fer per mantenir-los, sovint sola. O potser hauríem de dir que escriu sobre una dona amb quatre fills que feia feines com les seves: dona de fer feines, infermera d’urgències, administrativa de planta, telefonista a la centraleta d’un hospital, professora….”
En el pròleg de Lydia Davis diu “Els relats de Lucia Berlin són elèctrics, brunzeixen i espetarraguen com calbes de corrent que es toquen. I com a resposta, la ment del lector, seduïda i captivada, també recobra el vigor i totes les sinapsis es disparen. És així com ens agrada estar quan llegim: fent anar el cervell, notant els batecs del cor”.
A mi, els llibres de relats no m’acaben de fer el pes, se’m fa pesat aquest començar i acabar, i tornar a començar per tornar a acabar les històries una, dues, tres i quaranta vegades fins acabar el llibre ben confós i sense saber de què ens parlat. Però aquest llibre d’avui me l’he llegit d’una tirada perquè no trobava la manera de deixar-lo. Primer perquè a cada conte hi endevines una relació amb els anteriors, hi reconeixes paisatges, relacions, personatges que tenen una continuïtat i unes conseqüències dels escrits anteriors. I també pel goig de llegir frases increïbles, girs inesperats, acabaments suggeridors. A cada història hi ha frases d’aquelles que voldries memoritzar. Cada relat que acabes de llegir et deixa aquella recança de tornar-lo a llegir. I al final tens la certesa que tornaràs a llegir tot el llibre algun dia.
Diu Lucia Berlin: “Els ocells se m’han menjat totes les llavors de malva i consolda reials que vaig plantar (…) asseguts en fila com en una cafeteria” “les garses baixen en picat com bombes”, descriu una pista de ball a Mèxic “els gossos i els gats entre les sabates embetumades dels ballarins”. Parlant de la seva infància “La mare es quedava a la seva habitació i bevia. L’avi es quedava a la seva habitació i bevia. La nena sentia el borbolleigs separats de les dues ampolles des del porxo on dormia”. O bé “Què feia la humanitat abans del Prozak? Apallissar cavalls, m’imagino”
Al final del llibre, quan Stephen Emerson recomana llegir els contes diu que “tots sabeu que la Lucia us estaria molt agraïda” i ell també. Jo no és que us estigui agraït si us el llegiu, però tinc la intuïció que si tu te’l llegeixes, estimat lector, m’estaràs molt agraït per haver-te’l recomanat.
Aleix Font – 10 de juny de 2017
