UN POBLE MODÈLIC
Jo vivia, bé, de fet encara visc, a un poblet agradable, amb cases unifamiliars i sense blocs de pisos. No era un lloc de classe alta però evidentment tampoc era un suburbi d’aquells grisos ocupats per les bandes de sud-americans. Ens coneixíem tots, ens saludàvem quan ens trobàvem pels carrers i ens consideràvem privilegiats pel fet de viure en aquell indret encisador.
L’Ajuntament va tenir una idea brillant que ens va exposar en assemblea. Resulta que hi havia l’oportunitat d’aconseguir una subvenció, meitat de la Generalitat i meitat dels Fons Europeus, destinada a una millora sense precedents pel nostre poble. Es tractava de perforar tots els carrers del poble per a fer unes conduccions per on hi passarien tots els serveis, és a dir, les línees d’electricitat, les conduccions d’aigua, de telèfon i també les clavegueres i unes canonades que, per un sistema d’aspiració, recollirien tota la brossa de les cases. Una meravella, ja ho veieu. No cal dir que la proposta es va acceptar per unanimitat.
I vet aquí que un bon dia van començar les obres. Ja se sap que qui vol presumir ha de patir, i vam començar el Calvari de sorolls i d’incomoditats, amb els carrers de panxa enlaire, amb passarel·les per sortir de les cases, amb pols i brutícia. Es van fer llargues aquelles obres, eternes diria jo. Van esventrar els carrers i durant dies i dies vam conviure amb la pols quan feia sol i amb el fang quan plovia, amb sorolls i els clots, fins que va arribar el dia en que va estar tot tapat i el poble semblava nou. Havien fet uns túnels que permetien passejar per sota de tots els carrers del poble i per on, ben endreçats, s’hi podien veure totes les línees de serveis. A partir d’ara, quan s’hagués de fer alguna reparació no caldria tornar a aixecar els carrers. Tampoc no tornaríem a veure els camions de la brossa ni a escoltar el seu soroll insuportable les nits d’estiu. Una meravella. Ens van avisar que tal dia estaríem sense llum i l’endemà ja ho tornaríem a tenir tot connectat i en funcionament. Era una molèstia, evidentment, però tots l’acceptàvem com un mal necessari.
Efectivament va arribar el dia assenyalat. Casa per casa van estar desconnectant les caixes de llum de les entrades de les cases fins que cap al tard van acabar. Van marxar i al cap d’una hora, ja de vespre, van venir uns altres operaris, més deixats, sense uniforme, i van estar treballant tota la nit retirant els fils aeris que ara ens adonàvem del lleig que feien. Quina pressa que tenien ara! Precisament quan ja no els venia d’un dia, ara es posaven a treballar de nit per deixar-ho tot ben acabat. Per nosaltres millor, que acabin ja d’una vegada.
L’endemà al matí va venir la brigada del dia anterior i van fer les connexions que venien del terra, ara una casa, ara l’altra, fins que cap al tard van estar totes connectades. Van donar el corrent i res no funcionava. Potser eren els fusibles. S’ho van estar mirant fins que es van adonar que els lladres de coure s’havien endut tots els fils elèctrics subterranis. Quin problema. Bé, haurien de tornar a connectar provisionalment els cables aeris i això significava un altre dia sense llum. Però algú els va dir que ja se’ls havien emportat també. Es van quedar sorpresos i van dir que qui ho havia fet. Ens vam quedar de pedra, si no havien sigut ells volia dir que havien sigut també els lladres de fils de coure, i s’ho havien emportat al davant dels nostres nassos.
– Però que no ho van veure que els estaven robant?
-És que ens pensàvem que eren de la Companyia Elèctrica!
– No van veure que no duien uniformes?
Ens vam quedar com uns tontos i ens van dir que ja veuríem qui ho ha hauria de pagar tot això. A l’assemblea de l’endemà, l’Ajuntament ja ens va dir que ells no ho podien assumir, perquè amb la crisi actual no hi havia diners a les caixes municipals. Alguns veïns van dir que ells no ho pagarien, que la crisi també havia trucat les portes de casa seva i no els hi podien obligar. I la Companyia va dir que en aquest cas no els pertocava, perquè si tot el poble havia vist com els lladres ens espoliaven sense moure ni un dit, ells no se’n volien fer càrrec. En tot cas aniríem a judici i que el jutge decidís. I mentrestant nosaltres sense llum
Vam retrocedir a la vida de fa cent anys, il·luminats amb llum d’espelmes, amb la foscor més absoluta als carrers del poble, sense tele, sense aigua calenta en molts cassos. Un desastre. I encara sort que els veïns que la billaven es van fer càrrec de l’aportació dels veïns que no podien i al cap d’uns mesos es va poder comprar els fils que s’havien endut.
Però va resultar que un bon dia, a dins dels túnels s’hi va instal·lar una parella de sense sostre. Es veu que allà s’hi estava calentet, i amb una connexió il·legal tenien corrent elèctric per a fer funcionar fornets i estufetes. Vaja, com si estiguessin a casa. Ben aviat els túnels van estar tots ocupats, amb gent vinguda de no se sap on, i fins i tot sospitem que la policia dels pobles veïns ens els enviaven a casa nostra. Tot sovint entrava i sortia gent de les portetes d’accés als soterranis, i de les tapes metàl·liques del mig del carrer hi sortien converses i crits de persones etíliques. A cada cantonada ens aturaven per demanar-nos caritat i el poble estava atapeït de rodamóns. Les nits, sobretot a l’estiu, hi havia cridòria de gent desvagada i baralles per una ampolla de vi. La policia municipal ens va dir que ells no hi podien fer res, i els polítics de l’ajuntament ens van dir que havíem de ser solidaris amb els que no tenien res, que a veure si ens canviaríem per aquella pobre gent necessitada i que no s’haurien pensat mai que fóssim tan egoistes. Inclús a la televisió autonòmica ens van posar d’exemple de racistes i van dir que érem la mostra més vergonyosa del caràcter català, vaja, com el rebrot del nazisme modern.
I per si encara no fos prou, el que més ens va molestar va ser la repercussió a dins les cases. Quan anaves al lavabo escoltaves les converses que sortia del terra de la dutxa. Pel desaigüe de la pica hi pujava fum de fregits, i fins i tot diuen que una dona quan anava a fer les seves necessitats va tenir un ensurt de mort al veure que de dins la tassa sortia el cap d’un explotat que li deia “dóna’m algo”.
Ara la majoria de cases estan ocupades i els periodistes diuen que això és bo, perquè en la mescla de cultures hi ha l’enriquiment. Jo, la veritat, no ho acabo de veure del tot clar. No hi ha flors a les finestres ni als balcons, els carrers s’han omplert de brossa, de trencadissa de vidres, d’envasos de plàstic i de papers, les conduccions que s’havien d’endur tota la brutícia s’han embussat i l’Ajuntament no és tan solidari com nosaltres i diu que ja no li surt a compte de cobrar les multes als quatre veïns que hi quedem. Com que no hi ha cap banc que m’accepti la casa en garantia de cap crèdit he de seguir vivint a casa meva. Ara estic esperançat en aquell sistema d’intercanvi de vivendes per vacances de l’estiu. De moment m’estaré un mes a casa d’una família marroquina, als voltants de Marràqueix, i si hi ha sort i ja no tornen, m’hi quedaré a viure per sempre més.
Colònia Güell, 12 de febrer de 2012.
