RELAT INSPIRAT EN EL LLIBRE SÀPIENS, una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari.
Capítol de Sobrecàrrega de la memòria.
Parla de la llengua parlada i l’Escriptura parcial. Diu que el llenguatge dels números és una escriptura parcial.
Com sap tothom des dels temps antics, els funcionaris i els comptables pensen d’una manera no humana. Pensen com si fossin arxivadors. No és pas culpa seva. Si no pensessin així, els seus calaixos es barrejarien i no podrien oferir els serveis que el seu govern, la seva empresa o l’organització a què pertanyen els demanen. (Paràgraf del llibre Sàpiens, de Yuval Noah Harari)
Jo que sóc més aviat del llenguatge humà, de la llengua parlada, vaig treballar durant tota la vida en una feina d’escriptura comptable: feia d’encarregat d’una sucursal bancària, altrament dit “Interventor”. El càrrec principal de la sucursal era el de Director, que s’encarregava de les qüestions “comercials”, o sigui, captar dipòsits, oferir crèdits i altres productes bancaris a canvi de certes garanties o d’algunes contrapartides. Una vegada acordat el servei és quan requeria els meus oficis i em demanava, per exemple, que li preparés un contracte de préstec amb aquelles condicions que havien pactat. A partir d’ara entrava jo en funcionament i a part de fer (o de fer fer) el contracte, també calculava les despeses inicials (altrament dites “comissions”), establia un escalat de quotes mensuals, o trimestrals, i aplanava el camí de tota la burocràcia que comportava la operació. Però aquesta tramitació de números, paperassa, custòdia de documents i ordenament per a una ràpida localització de tota l’operació quan calgués, era una estructura de llenguatge parcial que a mi m’era una mica esquerpa.
Quan el pas dels anys i la visió global del panorama organitzatiu em van donar una certa autoritat, vaig inventar un sistema d’arxiu que era la meravella dels meus companys i dels amics de treball que de tant en tant ens visitaven. El vam anomenar el “Sitema Femer” (cal tenir en compte que jo provenia d’un entorn rural on no feia massa encara hi havien funcionat els femers (muntanyes de deixalles) a l’hora de llançar la brossa.
Els bancs, primer no gaire, però en el temps cada cop més, van anar evolucionant cap un sistema organitzatiu molt reglat, pensat en que qualsevol empleat que se situés en algun departament pogués funcionar exactament igual que el d’on venia. O sigui, que si li deien que preparés un aval, per exemple, i no sabia de què li parlaven, ell havia d’anar a l’armari on es guardaven les instruccions “Normes” i a partir d’un índex iniciava la cerca: Avals – Contracte que haurà de signar el client (amb un extens desglòs dels tipus d’avals que existien), – model d’aval que ens demana el client (amb una botifarra de possibles tipus d’avals) – garanties que ha d’aportar el client – comissions inicials i trimestrals que haurà de pagar el client – sistema d’arxiu – condicions que possibiliten la cancel·lació de l’aval, etc. etc. I en teoria, si seguia tots els passos se’n podia sortir. Aquestes instruccions s’anaven modificant periòdicament i tenir l’arxiu al dia era una de les feines més avorrides inútils i odiades de les sucursals bancàries.
Com a bon observador que sóc de la Natura, ja que el medi rural del que jo procedia no estava gaire allunyat mentalment dels temps dels antics caçadors recol·lectors de fa 70.000 anys, i donat que les aficions preferides dels meus companys d’infància eren anar a collir pinyes, anar a buscar caragols, o espàrrecs o bolets, i això requeria una atenció innata a molts factors: camins per on anar als millors llocs, memòria inqüestionable sobre els corriols, trencalls, dreceres que ens permetrien retornar a casa, intuïció sobre el moment i llocs alternatius on realitzar la recol·lecció etc. Això mateix ho vaig aplicar al sistema d’arxiu encarcarat, megalític i sobrevalorat del catàleg de les Normes.
Vaig observar que la immensa majoria de modificacions d’instruccions no s’utilitzaven mai, i en canvi sí que utilitzàvem les instruccions primigènies, que feia temps que no s’havien actualitzat. I amb aquesta certesa vaig convocar als companys per explicar el nou sistema que implementava a la nostra sucursal. Consistia en destinar una taula, anomenada La taula del femer, on hi “ordenaríem” les Normes per ordre d’arribada, l’última utilitzada quedava al damunt. No calia ni posar-la bé, es podia llançar amb un expert joc de canell perquè tot el plec de papers grapats hi arribés giravoltant i caigués al capdamunt de la piràmide. I així, de mica en mica es va anar formant una muntanyeta amb les diferents Normes.
El temps estalviat va ser enorme. Pensem que cada Norma que arribava tenia un número. Havies d’anar a l’armari, localitzar la carpeta on hi havia el número de Norma, i si ja existia s’havia de treure l’antiga, fer dos foradets a tot el plec de la nova i posar-la al seu lloc. Amb l’agreujant que aquesta nova Norma previsiblement no s’utilitzaria mai més. A més a més es donava la circumstància que les que sí que s’utilitzaven ho feien molt sovint, amb la qual cosa, les Normes utilitzades sempre estaven al capdamunt del femer i les inútils estaven a sota del tot, sense molestar a ningú. Com es pot deduir era un sistema genial, innovador i àgil.
Però vet aquí que un dia van venir “Els homes de negre”, la temuda gent del Departament Inspecció que periòdicament patrullaven per les diferents sucursals a fi de comprovar que es treballava fi i bé. Quan van veure el nostre sistema d’arxiu es van quedar sorpresos. De primer els va impactar perquè era lògic i efectiu, però no acabava de quadrar dins els seus cervells quadriculats. Crec que en van estar parlant llargament, però finalment es van plegar als dictats de la superioritat i, amb molt de pesar, em van ordenar de desmantellar aquell sistema innovador i passar per l’adreçador unificador dels empleats mediocres. Ens va costar moltes hores endreçar-ho tot, perquè tot s’ha de dir, sabíem que estàvem treballant pel dimoni. Quan els de la Inspecció van marxar van observar que la muntanya havia disminuït i vaig tenir la impressió que a ells també els sabia greu que desaparegués aquell darrer reducte de creativitat dels darrers homes antics.
Que consti que jo també em vaig posar al seu lloc. Què hauria passat si ells, o qualsevol empleat nou, haguessin volgut consultar alguna de les normes que la burocràcia havia anat incrementant sense aturador, per exemple: Norma 1326.32 Sub18 que parla dels horaris d’esmorzar dels conserges de les Subdelegacions de les Cambres de Comerç. I es trobessin que no estava al seu lloc de la carpeta. S’haurien hagut de capbussar dins del femer i anar descabdellant, una a una, la piràmide enorme que s’havia format al cap dels anys.
Vaig haver d’admetre que ells, allà, eren superiors a mi. Però que si algun dia, Déu no ho vulgui, vinguessin amb mi des de la Colònia fins a la Font del Porro passant per la drecera de can Formigueraire, Creu del Querol i les fondalades de la font, i els deixés allà tots sols dient-los “Vosaltres mateixos, ja podeu tornar”, estic convençut que no sabrien sobreviure. Ei, a no ser que portessin el seu flamant llibre de normes en forma de GPS.
Aleix Font, 7 de març de 2024.
