(Relat escrit per Aleix Font, inclòs al llibre Llavors de paper, publicat per Sant Jordi de 2023)
LA INFANTESA
Han matat l’Isidre! Han matat l’Isidre! – cridaven els nens de l’altra banda de la riera. S’estaven apedregant amb els de la Colònia quan de sobte un roc massa gros havia impactat al bell mig del front del pobre noi. La guerra s’havia acabat en sec. Els de la Colònia van marxar tots esperitats per amagar-se a casa seva; els de Santa Coloma, tots esverats i aterrits vetllaven el mort sense saber massa què fer. Un d’ells va anar a avisar la gent gran, que no trigarien a venir per veure què havia passat.
L’Enric va arribar a casa seva desolat, les paraules li sortien a glopades entre plors:
–Mare, he mort l’Isidre. Jo no ho volia fer, t’ho prometo. Han sigut ells els que han baixat a la riera per provocar-nos. Jo només he tirat pedres igual que feien els demés.
La mare, que estava emocionada escoltant a la ràdio una cançó del Serrat en català, es va quedar atònita. Poc a poc anava descobrint l’horrible tragèdia que podia sentenciar per sempre el futur del seu pobre fillet.
L’Enric sempre havia sigut una mica eixelebrat, un cap verd, fatxenda i impulsiu, era fort i una mica el cap de brot de la colla. Però deu anys eren pocs perquè comprengués que a la vida no tot són jocs i que també calia posar seny. Sempre el trobaríeu al mig de totes les batusses. Cada dos per tres venia alguna mare a queixar-se de les entremaliadures d’aquell cap de pardals. Però era bon noi i també sempre era el primer d’ajudar a l’amic que ho necessitava. Si el seu pare encara hi fos, de ben segur que l’hauria guiat pels bons exemples. Però ella no en sabia més. Des que els va deixar per anar-se’n amb aquella mala dona, que ella anava massa atrafegada, prou que feia per pujar la família tota sola. Però amb el fill no podia, el fill necessitava l’autoritat del pare i el pare, ves a saber on devia parar.
l’Isidre, en canvi, era un tros de pa. Bon noi, més aviat escanyolit, amagat sempre entre els altres nens, obedient als seus pares, enlluernat pels destralers de la colla. Quasi mai no participava dels jocs brutals de la canalla, però avui, empès per l’eufòria del grup s’hi havia afegit i, quina picor tan meravellosa, s’havia sentit valent, havia pres un roc per llançar-lo a l’altra vora de la riera i s’havia desprotegit dels arbres on s’amagava. La pedra contrària, per aquelles coses del destí, li havia espetegat al mig del front i als deu anys acabats de complir havia perdut el món de vista. Foscor i glòria. Si això era la mort no era gens dolorosa, ans al contrari, era una bella manera d’acabar, en el camp de batalla.
Una llum blanquinosa se li filtrava a través de les parpelles. No estava a casa seva. Devia ser el Cel? potser sí perquè tot era blanc, pulcre i net, pensava l’Isidre, però, hi trobava a faltar els angelets i en el seu lloc anava prenent forma la cara de la seva mare, l’Agustina, que somreia agraïda:
– Gràcies a Déu! Com estàs Sidret? Ai com ens has fet patir. Però com se t’ha acudit d’anar amb aquella colla de salvatges? que no ho veus que no saben fer res ben fet? Marededéu, quin esglai quan ens han dit que eres mort. T’hauria fet una surra al cul si no fos que vam veure que respiraves. Verge Maria, quina ànsia que ens has fet passar. No s’han de fer maleses, prou que t’ho diem: “Tu” no en pots fer de maleses.
l’Isidre es va donar compte que no era mort, que només dormia aquella son dels hospitals, d’aire fresc, llençols encartonats i aquella olor especial, com d’alcohol o de desinfectants. Recordava el seu moment de glòria quan va voler fer allò que feien els altres, tirar un roc als enemics, als nois de la Colònia i somreia d’amagat de la seva mare. Però a partir d’aquell moment ja no recordava res.
– Que vam guanyar?
– Calla beneit. Una bufa et guanyaràs.
Sort que van trucar a la porta, un truc fluixet, amb por de molestar. La porta es va anar obrint a poc a poc i va treure el cap l’Enric, poruc i avergonyit.
– Que puc passar?
La mare, que no en sabia res de guerres i enemics li va dir que sí, que passés, que veuria el Sidret que s’anava recuperant, que s’havia desvetllat i que de seguida tornarien a casa. I pensant que era el que calia fer, es va aixecar i els va deixar sols.
l’Isidre es va espantar–no em deixis sol, que és dels altres!- va pensar però no ho va poder evitar, ja estava fet. L’Enric s’hi va acostar poc a poquet, com un ocellet amb poca ploma que no gosava fer soroll.
– Isidre, perdona’m, he sigut jo qui t’ha tirat la pedra. Però no ho volia fer, t’ho prometo. Que si hagués vist que eres tu no l’hauria pas llançat. Perdona’m, per favor. Perquè si no, no podré tornar a dormir mai més i em moriré. Perquè jo no sóc dolent, tot i que tothom s’ho pensi. A partir d’ara, si tu ho vols, seré sempre el teu amic. Vols que siguem amics?
– Et perdono Enric. Perquè les guerres són així, oi que sí? Hi ha ferits mentre hi ha lluita i quan s’acaba floreixen els amics. – va dir l’Isidre solemniós. I tots dos, sense dir-ho, van saber que a partir d’avui serien ja per sempre camarades.
A partir d’aquell moment al poble es sorprenien quan veien aquells dos nois passejar plegats. No se’n sabien avenir que entre un nen de dalt i un altre d’abaix hi pogués haver tanta harmonia, mai no s’havia vist res de semblant, si bé després del que havia passat ho podien dispensar. Els grans del poble, els homes casats i els vells, sí que es barrejaven, es respectaven i fins i tot en alguns casos s’apreciaven. Però amb els infants això era tan impensable com veure el capellà ballar sardanes. I poc a poc, de manera imperceptible, un de la colla de dalt saludava un de la colla de baix. I per la festa major de la Colònia, la colla de nens van convidar la colla de Santa Coloma al bany d’escuma, que era l’acte culminant de tots els que es feien per la canalla.
S’ho van passar tan bé que quan es va acabar, tots dos grups plegats van caminar fins a la mitja distància que separava els dos nuclis del poble. Ningú no s’havia adonat de les pedres que hi havia escampades per la vora del camí i que a partir d’ara serien com fòssils de la prehistòria oblidats ja per sempre. Van anar passant els anys i mai més no s’hi van tornar a veure lluites de rocs als descampats, que encara avui en dia, hi ha entre les dues parts del poble.
L’ADOLESCÈNCIA
Els deu anys van quedar enrere i els vint no eren gaire llunyans. l’Isidre admirava l’Enric per la seva força, la rialla sincera i la seva facilitat per parlar amb les noies. L’Enric admirava l’Isidre pels seus èxits a l’institut, pel seu do de paraula quan calia estar seriosos, per les relacions que teixia amb les persones importants. I tothom que els observava deia que es complementaven de manera perfecte, com si on no hi arribava l’un ho feia l’altre. I així va ser tots els aspectes de la vida juvenil de dos nois de Santa Coloma mentre la Naturalesa ho va permetre, fins que la força de la vida i les hormones no es va imposar invencible sense aturador.
És ben sabut que a partir dels tretze anys, durant els catorze i els quinze, els nois i les noies s’arramaden en grups de confort. Un noi mira dissimuladament a una noia, i una noia mira imperceptiblement un noi. I vet aquí que un dia, d’amagat, vergonyós, temorós, l’Isidre que un dia van donar per mort, va parlar amb la Rosa de ca l’Encenall, i a la Rosa li va agradar que d’amagat l’Isidre li parlés. Tan era així que tots dos buscaven l’hora i el lloc per veure’s i parlar. I era ben cert que parlaven: del temps i els amics, del poble i els camps, del cel i la terra, parlaven de tot. Però no van gosar en cap moment fer-se un petó.
l’Isidre se’n desfeia de ganes, però no trobava el valor suficient per més que el buscava, era incapaç de dir-li cap de les paraules que li venien al pensament quan estava sol. L’empenta li fugia quan la Rosa era a prop. Tots els pensaments negatius li venien al cervell, tot eren dubtes i cabòries: I si ella no el vol? I si ella el refusava? Faria el pitjor ridícul de la vida i perdria aquests instants fascinants de la seva companyia.
Ella esperava amb deler el moment que ell ho intentés (encara tenia aquella llosa al cervell que li manava que fossin els nois els que donessin el primer pas), i de tant que ho anhelava li fastiguejava tanta indecisió: I si és que no la volia? I si només li agradava per aquelles estones de parlar?- I així passaven les ocasions i l’encís esdevenia frustració.
Fins que un dia l’Enric també es va fixar amb la Rosa. Desconeixent les esperances de l’Isidre i més ardit que el seu amic, es va llançar a maquinar el seu propòsit. Un dia, sortint d’una festa d’aquelles del jovent on escoltaven i ballaven música anglesa, com aquell que no vol la cosa es va endur la Rosa en un passeig inofensiu, i quan ja estaven sols i en un lloc fosc, li va fer un petó.
Per la Rosa va ser com una epifania, talment com si hagués baixat del Cel la Marededéu en persona per assenyalar-li el camí de la llum, l’apoteosi que culminava una vida, l’estel que il·luminaria el seu futur. Tota ella tremolava de goig i d’emoció. L’Enric, el noi més formós de la colla, el més fort i valent l’acabava d’escollir a ella per dir-li que era la noia bonica que sempre havia volgut. I a partir de llavors per la Rosa no hi va haver ningú més que aquell noi agosarat. l’Isidre havia passat a ser el seu gran amic, l’amic de les confidències, del parlar d’amagat. Però l’amor tot sencer ara era per a l’altre.
L’Enric res no en sabia de les trobades clandestines entre l’Isidre i la Rosa i si ho hagués sabut mai no hauria donat el pas. Però una vegada oberta la porta de l’encís i del desig ja no hi hauria cap força al món que el pogués aturar. A partir d’ara, la Rosa seria la raó poderosa que li guiaria la vida, la màgia que li ompliria els somnis i els pensaments. El destí li havia mostrat el camí i el futur ja era imparable.
I era per això, perquè L’Enric no en sabia res dels desitjos, dels dubtes i les pors del seu gran amic, que va creure que li havia d’explicar el mar de glòria que acabava de conèixer, l’havia de fer partícip de tanta felicitat, perquè estava convençut que ell també se n’alegraria. I va córrer, carregat de goig, a explicar-li la seva alegria. Poc s’imaginava la consternació que estava a punt provocar.
Al davant de la font de la plaça de l’Ajuntament, al capdamunt del carrer Padró, de manera inconscient, dues forces de la Natura estaven a punt de col·lisionar. D’una banda l’Isidre feliç de trobar al seu amic inseparable. De l’altra l’Enric exultant de goig per la notícia incapaç de contenir. Qui es podia imaginar que dues felicitats tan perfectes podien provocar tanta desgràcia.
– Isidre, t’he de dir una cosa molt important, i ets el primer a qui ho dic. Que la Rosa i jo ja som parella, que ens estimem.
– La Rosa? quina Rosa, la de ca l’Encenall?
– És clar, quina altre si no? la Rosa de ca l’Encenall, la noia més bonica del poble, la més preciosa del món, l’única noia que veig quan somio, la…… – I sense poder acabar la frase, l’Isidre va fugir corrent, desesperat.
L’Enric, estupefacte, no podia comprendre la reacció del seu amic. Què li havia agafat? Que potser tenia por que aquesta nova situació els pogués separar com amics? I va decidir anar-lo a trobar per donar-li serenor. Li faria entendre que la vida seguiria un curs natural i que ell també viuria el seu moment meravellós de l’encontre amb l’amor.
–Ves-te’n, que ets un mal amic!– li va dir l’Isidre, sorrut. No hi volia parlar, però després de molt insistir, l’Enric va rebre la terrible garrotada, la notícia que l’Isidre també n’estava enamorat de la Rosa, la seva Rosa que li havia confessat a ell, a l’Enric, que també l’estimava. Com podia ser? ell no en sabia res de la pretensió del seu amic. I així li ho va dir:
– I per què no m’ho deies? Jo bé que he vingut a explicar-t’ho de seguida.
Però cadascú és com és i l’Isidre tenia un pudor inflexible que l’obligava a mantenir uns secrets que per a ell eren tresors que no es podien compartir de cap de les maneres. L’Isidre no era com l’Enric, no era atrevit amb les noies, tenia por de fracassar. Però també tenia el dret a ser estimat, a tenir aspiracions amb la noia més bonica. A més a més, ell havia sigut el primer i els seu amic l’hi havia pres la noia dels seus somnis. Era l’Enric el qui havia obrat malament tot i que mai no ho entendria. Sigui com sigui el mal ja estava fet i això els va acabar distanciant per sempre, l’Isidre n’era ben conscient, l’Enric potser no tant.
Perquè l’Enric ara ja no podia renunciar a l’atracció irresistible que el mantenia lligat a la Rosa. Ningú no els podria separar, ni tan sols l’amistat més bonica de tota la història del poble. Si es tractava d’escollir, l’opció ja estava presa i el preu que hauria de pagar, per gran que fos, no es podria comparar mai al goig de tenir-la a ella.
l’Isidre en canvi, ves què podia fer, estudiar per no plorar. I plorar i estudiar, que a fi de comptes és el que millor sabia fer. Va marxar del poble i ningú no en va saber mai més res, mai més. Va passar a ser una anècdota veïnal que els majors recordarien, cada dia una mica menys, però que les noves generacions ni en sabrien fum de sabatots. – Què se n’ha fet de l’Isidre?- es preguntarien alguns. – Diuen que se n’ha anat per estudiar – Respondrien els altres. Perquè, en el fons, les penes d’amors i traïcions no són grates d’explicar i val més que quedin closes dins els cors dels afectats.
LA MADURESA
Que de pressa passa tot si estàs ben acompanyat! L’Enric i la Rosa s’havien casat i havien sigut feliços d’aquella felicitat dolça i encastellada en un univers de dues persones, justa i suficient, constant i eterna. No havien tingut fills però tampoc no els havien enyorat. El temps va passar l’escombra a la memòria i l’Isidre s’havia anat fent petit i dolç com un pinyó d’aquells que sovint arreplegaven quan sortien a passejar. Els dies s’agrupaven en setmanes i els mesos feien anys, i sense adonar-se’n es van anar fent vells. Al país, la dictadura havia canviat de nom i ja feia temps que ens havíem acostumat a votar. Un dia, llei de vida, la Rosa es va morir, i el dolor va ser tan intens que va aconseguir doblegar l’esquena tan forta de l’Enric.
L’Isidre no havia fugit gaire lluny. Quan va marxar del poble es va instal·lar en un pis d’estudiants a Sant Cugat del Vallès i va cursar la carrera de Ciències, que en aquells anys és una de les poques que s’hi impartien a la Universitat acabada de fundar a Bellaterra. Va ser un estudiant brillant, va participar a les vagues d’estudiants contra el franquisme i sobretot va destacar en la docència. Va fer de professor a la mateixa Universitat Autònoma, on va destacar per la qualitat de la seva pedagogia. Mai no es va casar. En els moments que no tenia el cap saturat amb teories innovadores de la Ciència que avançava galopant, o en escrits publicats a les revistes especialitzades, pensava en la Rosa, “Què hauria passat si m’hagués decidit a fer-li un petó?”. I llavors, malgrat els anys que havien passat no podia evitar que una llàgrima li vessés del lacrimal. Intentava espolsar la melangia, “Pensaments tòxics no duen enlloc”, es deia, però sabia que era inevitable, perquè tots guardem esquitxos d’infantesa i joventut enquistats als pous dels sentiments. Amb l’Enric poc que hi pensava. Quan tothom creia que l’havia mort li va donar la vida, i quan ningú no s’ho esperava, el va matar. Així és la vida secreta de les ànimes, tan diferent de les imatges i dels somriures que projectem.
LA VELLESA
Com una ànima en pena, l’Enric passejava el seu patiment per la Colònia. Anava pel camí del torrent fins a seure, solitari, al Banc del Sinofós on veia desfilar els veïns, els turistes i també tota la seva vida: la infantesa gloriosa, la joventut convulsa, la lluita política, la democràcia, el somni del referèndum del mes d’octubre, la dolçor de la vida amb la Rosa i després el degotalls d’amics que van anar marxant camí del cementiri fins que s’havia quedat sol, sense ningú d’aquella generació que havia crescut amb ell i que encara havien recordat l’última guerra de rocs a la riera de ca n’Isbert. Ara vivia en la nostàlgia, i si bé és veritat que enyorava la Rosa, també ho és que cada dia més recordava amb nostàlgia al seu gran amic i es preguntava on devia estar, què se n’havia fet, li hauria sigut dolça la vida, s’havia casat i, el més important de tot, si encara era viu. Diuen que dura més el que piula que el que xiula, i això li donava esperances de reveure algun dia, qui sap, al seu més gran amic.
L’Isidre, quan va tenir l’edat de jubilar-se el van jubilar i durant uns anys va exercir d’emèrit. Fins que va arribar el dia, temut i inevitable, d’acomiadar-se de la Universitat. Ara vivia sol en un pis de l’eixample barceloní. La Mercè, la filla de l’antiga dona de fer feines que sempre l’havia cuidat, li feia el menjar i li endreçava la casa. Ell sortia cada dia a passejar, s’arribava fins l’Ateneu Barcelonès on encara, cada dia menys, participava en alguna tertúlia amb vells coneguts.
Amb el cap més buit de pensaments professionals li revenia el desig de visitar el poble de la seva infantesa. Total només hauria d’agafar el tren a la Plaça d’Espanya i baixar a la Colònia Güell. Hauria canviat molt el poble? segur que sí, tot canvia i més els últims anys. Potser ja no en quedava cap dels seus antics amics. De ben segur que no hi havia ningú que el pogués reconèixer, segur que no, perquè seixanta anys d’absència són massa anys per perdurar a la memòria. Però refet de la nostàlgia rebutjava aquests pensaments malignes, perquè sabia que mai no hi tornaria a posar els peus.
LA RESTA DE LA VIDA
Assegut en aquell banc d’avis, l’Enric, sol eternament, des del fons dels seus records, com cada dia feia recompte de tot el que havia viscut. Semblava com si la vida, en realitat, hagués començat amb un cop de roc, quan va anar d’un pèl que no matés l’Isidre. Si en feia de temps d’això. I rememorant la seva història li va venir la dèria de mesurar la dimensió de la seva decrepitud. Seria capaç encara de tirar pedres? Fins on allargaria ara llançant el cop de roc? Ell que havia sigut el primer soldat de les antigues guerres “Te’n recordes?” pensava. Potser ara ni tan sols podria abastar deu o vint metres. Reia rialles de vell, silencioses, íntimes. Potser ni tant sols arribaria al camí d’aquí mateix. I en un rampell inadequat per la seva edat, es va aixecar del banc, es va ajupir com va poder i va prendre el primer roc que va trobar. Falcant bé els dos peus al terra, el braç esquerra ben estirat cap endavant i el dret amb el roc ben enrere, a l’alçada de l’espatlla, “D’estil encara en tinc” es deia a ell mateix.
Sense pensar-s’ho gens ni mica va llançar la pedra amb força, però amb tanta mala sort que no va veure un vellet que tot just passava pel camí de sota el banc. Ho va veure tot com si passés a poc a poc, com en aquelles pel·lícules que en diuen de càmera lenta, aquell home que girava la mirada cap a ell i obria els ulls esparverat, mentre el roc seguia endavant, i endavant, i endavant fins que…..catacroc!, va anar a petar al cap de l’ancià, que va caure estabornit. Marededéu senyor, quin disbarat. Com se li havia pogut acudir de fer aquesta bestiesa. Mentre aquell senyor estava estirat a terra estabornit, l’Enric demanava ajuda amb penediment –Socoooors, ajudeu-me! – cridava amb la poca veu que encara tenia. Els que passejaven pel parc es van adonar que n’havia passat una de grossa i s’hi van apropar encuriosits. Un xicot més pràctic que els demés va trucar a emergències i ben aviat va arribar l’ambulància per endur-se al ferit.
– Senyors, és greu? – va demanar l’Enric ben preocupat.
Els de l’ambulància li van dir que bé ho semblava però que no ho acabaven de saber, que això s’havia de mirar amb atenció perquè a partir de certa edat tots els accidents es podien complicar. I quan va preguntar on el duien li van contestar que a l’hospital comarcal del Molí Nou.
L’Enric era vell i per això caminava a poc a poc, com un cargol. Va prendre el camí cap a Sant Boi, va pujar pel trencall de la Ciutat Cooperativa i va girar cap a l’hospital. A la recepció li va preguntar pel nom de l’accidentat i si era familiar seu, però ell no sabia què dir. L’únic que en va treure és que l’acabaven de dur en l’ambulància i que ara estava a urgències. I allà va topar amb la terrible fredor del protocol: que sense ser familiar no el podien informar. No hi fa res, l’obstinació fabrica miracles i ell no tenia res millor per fer que esperar-se. I així va passar les hores, sense menjar ni dormir: a la seva edat el menjar no era cap prioritat i el dormir, ves què, quatre capcinades.
Molt enllà de la nit, un infermer que s’havia compadit del pobre vell li va dir que aquell senyor accidentat s’havia recuperat. De totes maneres l’haurien de tenir en observació i l’acabaven de pujar a planta. Després de molt insistir li van comunicar el número d’habitació on l’havien ingressat. Però el van advertir que durant la nit no podia rebre cap visita.
L’Enric ara s’esperava al vestíbul on hi havia les habitacions. A estones s’adormia, però de seguida es desvetllava esverat, no fos cas que el donessin d’alta i no s’hi pogués disculpar. I així va passar la nit. Començava a llustrejar quan va tornar a preguntar. Fins les deu no el deixarien entrar a l’habitació i es va tornar a asseure. Quan va arribar l’hora, es va aixecar i pas a pas, arrossegant les cames va arribar a la porta tancada.
Va trucar, un truc fluixet, amb por de molestar. Va obrir a poc a poc i va treure el cap, poruc i avergonyit. Va veure el malalt mig incorporat amb el cap ben embenat com un aprenent de mòmia, i com si el volgués renyar, l’accidentat li va dir:
– Collons Enric! no canviaràs mai. – Els amics s’havien retrobat.
L’Isidre finalment havia fet neteja de rancúnies i venia a refer l’antiga amistat amb el seu etern amic. Per aquelles casualitats que a vegades passen, miraculosament era al lloc i al moment precís per trobar el roc del seu amic. S’havia presentat puntual a la crida del destí per expiar la penitència, ara ell, per fer-se perdonar.
Havien passat uns dies. Ara hi havia dos avis al Banc del Sinofós. – Te’n recordes Enric? Te’n recordes Sidret? – Eren els últims supervivents de la generació del primer roc. – Te n’adones, Enric, que cada seixanta anys la Història fa neteja de memòria i tot allò d’abans resta oblidat?- L’Enric estava meravellat de la saviesa del seu amic, li va dir: –Tu tampoc canviaràs mai, Isidre.
La gent del poble ara estan satisfets d’aquesta nova amistat i el jovent els anomenen “Els avis del roc”, com si fossin velles glòries del rock and roll. Però el que no saben és que el d’ara és el roc nou. Perquè ja no queda ningú més que recordi aquells nens i aquells fets que van canviar la vida del poble gràcies a un altre antic, tendre i ben orientat….. cop de roc.
Aleix Font, estiu de 2022.
