Jo sóc dels qui pensen que en assumptes religiosos tots estem legitimats per furgar fins als llocs més pregons de la nostra ment i la nostra història per arribar a conclusions que són tant valuoses com els dogmes vaticans. Vull dir que les creences són sentiments íntims i no científics, (Altra cosa és si vols formar part de l’equip de la sotana i t’exigeixen unes normes que hauràs de complir sota pena de ser expulsat.) i és per això que avui escric sobre aquest mite antiquíssim de la creació del primer home i la primera dona, anomenats Adam i Eva.
Segons el cànon resulta que en un inici hi va haver un sol home i una sola dona. Ah! i un Déu i una serp. I un Jardí meravellós amb aigua abundant i moltes fruites i animalets gens hostils, a part de la serp, que no és que fos agressiva, era truculenta. Llavors la serp, sigil·losa, va entabanar la dona, la qual va portar l’home cap als seus postulats fins que, sense adonar-se’n van perdre tots aquells privilegis de felicitat. Tot això metafòricament, és clar. La realitat, segons la visió històrica actual, va ser tota una altra.
A mi, en aquell exercici de qüestionar i d’investigar introspectivament, em capficava el fet que altres cultures també explicaven rondalles similars, d’un inici feliç, d’uns primers antecessors, d’una pèrdua absurda i d’uns déus més o menys severs, més o menys protectors. I ves què podia jo afirmar o negar si no vaig passar de quart de primària? Podia imaginar una primera família d’Homo Sàpiens fugint de l’aridesa africana que augmentava en nombre i s’anava disseminant per l’esfera terrestre, però que arrossegava una mateixa cultura primigènia perpetuada per transmissió oral al llarg de mil·lennis fascinats per la immensitat de l’espai.
Fins que vaig topar amb un llibre especial (els que tenim el vici de llegir ens passa a vegades que topem amb un llibre lluminós amb efectes epifànics), Sàpiens, en el que l’autor, Juval Noah Harari, científic ell sí, ens descriu la història de la humanitat. Ens parla d’una època primigènia en la que els nostres rebesavis eren caçadors recol·lectors, encara no havien descobert l’agricultura i la vida era un vagarejar pels millors llocs del món per proveir-se de menjar: pollastres imponents, fruites abundants, boscos amb rovellons i fonts d’aigua fresca. Diu que en aquella època tan antiga, tan poc evolucionada, mancats de tants mitjans, els Homo Sàpiens només dedicaven a “treballar” quatre o cinc hores al dia, la resta era per gaudir amb els amics i la família, per dormir, per fer dibuixos a les parets de la cova i per explicar rondalles. Per aquelles coses de la transhumància, el cos de les persones s’havia adaptat a les necessitats, i per això les dones només infantaven cada quatre anys, fins que els menuts començaven a espavilar-se mínimament. I conclou que llavors eren infinitament més feliços que els homes d’avui en dia.
I així va transcórrer la Història durant milers i milers d’anys, fins que va arribar “La revolució agrícola”, la gran estafa de la Història, segons la descriu Juval Noah Harari. Quan van veure que escampant blat o arròs al voltant de la cova no els calia haver de caminar cap a zones verges, quan van descobrir que tancant alguns animals, alimentar-los i fent-los criar es podien proveir de proteïnes animals fàcils d’arreplegar, quan l’estar a prop de casa feia més feliç, aparentment, a la família, van encetar l’espiral d’augmentar la producció, d’aconseguir més que el veí, de pagar impostos perquè uns quants ens defensessin dels robatoris del caçadors recol·lectors que encara no s’havien civilitzat. I les dones van prendre l’habitud d’infantar cada any, la família va créixer i van augmentar les necessitats alimentàries, i l’angoixa d’arribar a fi de més, i l’enveja pels que menjaven més sense haver de treballar etc. Diu que l’Homo Sapiens agricultor va passar a treballar deu hores cada dia i inconscientment es va sentir estafat. Llavors, ran de foc, explicaven als menuts que hi va haver un temps que van viure al Paradís on un home i una dona van ser feliços, fins que l’ànsia de coneixements els van portar al món de la infelicitat.
Vet aquí una història que satisfà la meva set i em reconcilia amb la Història oficial. Perquè hi ha massa evidències que ho certifiquen. Perquè és veritat que el cervell humà no ha canviat gaire des d’aquells temps primers. Perquè encara en som molts que ens delim per anar a buscar bolets, o espàrrecs, i passejar per la muntanya i visitar nous indrets, sobretot si hi ha aigua a la vora, i una cova (o un xalet) amb llar de foc. Vaja, el Paradís. Aquell Paradís que els rebesavis van perdre en aquell anhel de posseir: més blat, més pernils, més terres i, en el fons, més maldecaps.
Perquè quaranta mil anys no són tants en termes biològics. I encara ara perdura al fons de la memòria, un bonic record i una gran recança. Vet aquí l’explicació.
Aleix Font, 8 de juny de 2023.
