Tal com penso
Un algoritme és una sèrie de processos que condueixen a una acció. Així doncs, una operació matemàtica no és un algoritme. Per exemple, imaginem que a l’Ateneu venem entrades d’1 euro, de 5€ i de 10€, i plantegem l’operació per saber quan hem recaptat; diem p, q, r al número d’entrades de cada preu; seria (p x 1) + (q x 5) + (r x 10) = Total recaptat. Aquesta operació matemàtica no és un algoritme perquè necessitem que es produeixi algun fet.
A Viquipèdia hi diu que Un algoritme és un conjunt d’instruccions o passos que serveixen per a executar una tasca o resoldre un problema. Per exemple el funcionament d’una màquina de cafè on hi poses una moneda, prems un botó perquè et faci un tallat de llet i cafè i te’l dóna, és un algoritme. Les instruccions de la màquina diran que quan algú premi el boto del tallat caldrà comprovar si ha introduït la moneda, i si és que sí farà que per una banda caigui un got a un lloc determinat, i per l’altre doni pas un raget de llet (descremada, per exemple) i un pols de cafè instantani. Això és un algoritme, aquesta sèrie de condicions i accions que provoquen que es realitzi una tasca.
Nosaltres, els humans (i també la resta d’éssers vius) som algoritmes que reaccionen a infinitat d’ordres entrants (inputs) per a donar uns resultats determinats. Imaginem que passem la mà pel damunt d’una flama encesa i automàticament la retirem empesos per les alarmes que han provocat la cremada. I això passa en moltes altres coses: tenim gana perquè el cos necessita combustible, tenim son perquè ens cal fer neteja de les sensacions diàries del cervell, sentim atracció sexual perquè com a espècie necessitem procrear, etc. i etc.
Cada cèl·lula del nostre cos és un ésser viu. Milions i milers de milions d’éssers vius que s’han unit per garantir la vida individual i col·lectiva d’una manera molt més efectiva que no pas si actuessin de manera individual. Totes les accions que ajudaran a sobreviure aquesta nació que en diem ésser humà són algoritmes destinats a respondre, a reaccionar d’una manera determinada per a cada situació que ens motivi. A més a més ens hem dotat d’intel·ligència que reacciona no només a l’experiència sinó que s’hi anticipa i preveu imatges que encara no existeixen. Tenim un cervell per a processar i respondre i (ai!) tenim una ànima per pregar.
El nostre cos no només reacciona al dolor i al plaer, coses fàcils de comprendre, sinó també ho fa a l’alegria i a la tristor que ens fan transitar per uns camins eteris, que ens fan creure superiors. I encara les sinopsis que lliguen el terra al cervell ens fan mirar cap endins per imaginar infinits externs. Resumint, que tenim tot un sistema primari que ens fa reaccionar a sistemes antics (por, gana, dolor, plaer…) En tenim uns de més sofisticats que ens treballen l’horror i la bellesa per respondre a la dictadura, a la injustícia i també a l’ètica, la música, la poesia, les arts en general. I diria que encara en tenim un altre que ens empeny cap a somnis celestials. Tots ells, ben trenats ens duran al súper home i al súper món.
Les respostes primàries, altrament anomenades instints, ens ajuden a sobreviure i són fàcils d’entendre i de justificar. Tots justifiquem que davant la gana es perdona pràcticament tot, si prens, si utilitzes la violència, fins i tot el pitjor delicte d’aquest món, el matar, es podria excusar si s’emparava en l’argument de la fam insuportable. Però conforme elevem la mirada van sorgint objeccions (la bellesa és subjectiva, l’ètica depèn del lloc i del temps etc). I quan parlem del més enllà, la vida després de la mort, els àngels, el Cel i Déu, la incomprensió és valenta i qualsevol de nosaltres ens veiem en cor de contradir, i aquesta contraposició d’arguments té diferents nivells.
Per exemple, quan se’ns parla de la virginitat de la Mare de Déu, avui en dia els consens és altament contrari i la primera resposta és senzilla i ràpida: “Apa!”. Quan algú vol argumentar la lògica de la Santíssima Trinitat, la incomprensió és general i la resposta també acostuma a ser mundial: “No m’atabalis”. De l’existència d’éssers celestials no se’n parla gaire darrerament, però quan ho fan acostumen a ser amb històries màgiques equiparables als extraterrestres. I quan es parla de Déu també ens trobem amb opinions grupals. Cada vegada hi ha més gent que respon que no hi creuen; la majoria diuen que creuen en un ser eteri, personal, que no coincideix pràcticament en res amb el de l’autoritat esclesiàstica: “jo crec que hi ha alguna cosa, però que no té res a veure amb el que ens han explicat”. En fi, que estem en crisi i necessitem una autoritat reconeguda que ens parli amb un idioma comprensible actualment.
De moment, els corrents amb més prestigi ens defineixen a nosaltres com una mena de maquinària amb algoritmes altament desenvolupats. Però això ens allunya de Déu i ens aproxima a la robòtica. No és gaire llunyà un món en que els robots conviuran amb nosaltres i competiran amb avantatge per ocupar llocs de treball i també per superar-nos en qualsevol activitat, sigui artística, sigui d’habilitats científiques o mèdiques. Com diria la cultura popular, ho tenim pelut. És veritat que amb un reforç de l’ètica (aquella ciència que afavoreix la humanitat contra les màquines) podríem anivellar la competència, per exemple si obliguessin les empreses a cotitzar Seguretat Social per cada lloc de treball ocupat per robots. Però hi ha un aspecte molt difícil d’abordar amb lleis, escrites o admeses, hi és el de la pròpia estimació, allò que també en dèiem dignitat, l’auto sentència del nostre comportament davant de les pròpies debilitats, i també el desig incomprensible de fer o de no fer segons què, encara que vagi contra la nostra comoditat.
Resumint, d’acord amb aquest esquema hi ha dues conseqüències, o som màquines o som àngels, i en bona part ens toca a nosaltres escollir. Sé que les dues eleccions són difícils. L’una sembla més lògica, però ens deixa sols enfrontats a la foscor. L’altra és esotèrica, críptica, però buidada d’absurditats és lluminosa i engrescadora. No sabeu com enyoro una autoritat que em pogués resoldre amb paraules entenedores els enigmes que conviuen en els entramats més pregons del meu cervell.
Aleix Font, 24 de juliol de 2023.
