EL PARADÍS NO ERA AIXÒ
Editorial Empúries
275 pàgines
Marta Batallé (Caldes de Malavella, 1978) és llicenciada i màster en Administració d’Empreses per Esade. Ha treballat a diferents empreses en l’àmbit de la comunicació i el màrqueting i des del 2008 forma part del Departament de Comunicació d’Oxfam Intermón. Va viure dos anys a París i actualment resideix a Barcelona. És autora de les novel·les L’origen de les cols violeta (Empúries, 2019) i El paradís no era això.
El Paradís no era això és un bonic llibre de Marta Batallé on ens parla d’un jovent dels disset fins als trenta anys amb esperances, convertit en un jovent sense esperances a partir dels trenta anys. Ara, als cinquanta i escaig, són d’una edat en la que segueixen somiant amb les mateixes quimeres de llavors però amb les neurones rovellades després de tants fracassos i de l’evidencia contrastada que la vida és tossuda i no es deixa domesticar. Què s’ha fet d’aquelles flors?, cantava Joan Baez, i en aquest llibre les tenim. Dones (i algun home) que segueixen lluitant, esperant i somiant, però que s’adonen que han caminat en sentit contrari al de la societat que les envolta.
Al llibre de Marta Batallé hi destaquen un conjunt de personatges arquetípics que podríem dir madurs encara que hagin madurat a la seva manera, o sigui malament des de l’òptica consensuada dels demés. Tots ells són veïns. L’Helena i el Robert són, podríem dir, normals i no suporten els “solos” de guitarra elèctrica que Santos els ofereix a qualsevol hora del dia o de la nit. També xoquen amb un grup de lesbianes que a part de les seves festes particulars, tenen habitacions llogades a turistes ocasionals, amb el trasbals de pujades i baixades per l’escala. Tota aquesta mescla explosiva està narrada d’una manera sublim, creativa, inspiradora.
Però aquí la que pateix més és Mai, envoltada de feministes radicals que no li perdonen cap feblesa malgrat ser ella el pal de paller que les sustenta a totes elles, i que a sobre no pot i no vol comptar amb el coixí de l’últim recurs que és la família. I tot plegat és molt dur. Potser sí que al fons del pou més pregó, el més definitiu, només hi queda el darrer roquer per confortar-te, per retornar-te a la llum. Ja ho diu la saviesa popular, que els vells roquers mai no moren. Pot ser que l’Helena (la normal) s’acabi convertint al credo absurd dels cultivadors de marihuana? Doncs, per què no, si tots porten a l’esquena idèntiques promeses no complertes. Després de tantes enganyifes suportades, després de tantes batalles perdudes, fins i tot jo m’ho podria plantejar.
Marta Batallé ha escrit un bon llibre, ben escrit, amè, identificable, amb personatges sòlids, amb històries creïbles, amb drames possibles i frases admirables. Llegiu-lo, us el recomano de tot cor.
Aleix Font, 17 de juliol de 2023
