DINS EL RIU, ENTRE ELS JONCS
A.Munné-Jordà
Editorial Males Herbes
202 pàgines
Antoni Munné-Jordà, ens explica la història d’un represaliat franquista que s’enrola a la División Azul.
A casa no eren terratinents, però s’estimaven el tros de terra i no volien que anés a parar al control d’estranys polititzats. I per això, els nostres, durant la guerra, li havien matat el pare en oposar-se a la col·lectivització de les terres. Aquest fet va ser una de les causes que van motivar l’allistament, combatre la fera al seu cau. L’altra causa va ser la necessitat de netejar l’expedient de desafecte que l’impedia accedir a la plaça de mestre, professió que estimava pel damunt de tot. Per al nou règim ell era un empestat. A les acaballes de la guerra havia aconseguit plaça de mestre a Granollers i es va haver d’afiliar al sindicat. Va viure els bombardejos de Granollers on van morir nens de la seva escola. Ell va es va indignar i va escriure uns articles encesos denunciant la covardia dels agressors feixistes. I això el va marcar.
Batalla d’Stalingrad. Foto d’internet
Veu l’oportunitat d’anar a combatre a Rússia i s’enganxa a la crida de voluntaris pensant que, tal com deien els partes de guerra que arribaven de l’embranzida de l’exèrcit alemany, no farien més que desfilar pels carrers de Moscou. Però res no va anar com havia pensat.
Un calvari de caminades inacabables per la immensa estepa russa, un fred inexplicable que matava de congelació tanta gent com les bombes enemigues, i uns adversaris més potents del que s’haurien imaginat, van conformar un infern de dos anys inacabables. L’incendi de pobles russos, l’afusellament de població civil, les lluites cos a cos amb baionetes el van submergir en una degradació humana que empitjoraven l’infern en el que vivien.
Ho confesso, el llibre m’ha agradat, se m’ha fet curt tot i veure que no havia de ser més llarg, perquè tot s’explica, tot està documentat i no cal allargar-ho més. També confesso una mica de plaer en veure les penalitats de l’exèrcit feixista, però tot ajuda a passar-s’ho bé.
A Viquipèdia diu que Antoni Munné-Jordà va néixer a Barcelona l’any 1948, que és escriptor i llicenciat en història de l’art, que és un dels referents de la literatura de ciència-ficció a Catalunya i un gran coneixedor i divulgador d’aquest gènere. Que dirigeix la col·lecció “porpra i plata” de Pagès editors. Que la seva trajectòria laboral ha anat lligada a la revista Serra d’Or de la qual ha estat corrector i redactor.
La seva obra
1985: Ofici de torsimany. Palma: Editorial Moll
1987: Demà serà un altre dia. Barcelona: La Magrana.
1994: La paciència del mar. Picanya: Ed. del Bullent.
1994: Llibre de tot. Lleida: Pagès.
1999: Entre Sant Peters i Sant Pau. Barcelona: Edit Liber. Finalista del premi Sant Jordi.
2000: L’única mort. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa.
2000: Veus de boira des del pont. Barcelona: Proa – Columna. Finalista del premi Sant Jordi.
2008: Poso el comptaquilòmetres a zero. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa.
2015: Michelíada. Barcelona: Males Herbes.
2015: Ell i l’altre (Dietari d’anada i tornada). Lleida: Pagès.
2018: Dins el riu, entre els joncs. Editorial Males herbes
1978: Damunt un blanc així com el del paper. Mataró: Robrenyo.
2003: Tresgressions. Lleida: Pagès.
2008: El mirall venecià. Lleida: Pagès.
2016: Deu relats ecofuturistes. [amb altres autors]. Barcelona: Males Herbes.
2018: A banda i banda del límit. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa
1995: Terrossos de sucre. Barcelona: Abadia de Montserrat. (Il·lustr. Marta Balaguer)
1995: La Laia dels titelles. Barcelona: Abadia de Montserrat. (Il·lustr. Marta Vila-Puig)
1996: El fontaner de Vilanova. Vilanova i la Geltrú: Ajuntament.
2013: Aquell dia de 1714. Barcelona: Abadia de Montserrat. (Il·lustr. Òscar Julve)
Aleix Font, 18 de gener de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
MICHELÍADA, d’ A. Munné-Jordà
Editorial Males Herbes 2015
321 pàgines
L’any 2097 de la nostra Era, el món està en guerra entre el bàndol oriental, descregut i més o menys continuador de l’antiga mentalitat Europea, i l’occidental que recull les creences religioses fonamentalistes de l’islamisme més tradicional. La guerra, en total la seva cruesa, ha esdevingut un espectacle televisiu, fins el punt que els reporters i les audiències manen els enfrontaments i les treves. I això no priva d’actes d’heroisme, de valentia i de noblesa.
Un escamot de mutants són enviats a reforçar el sector oriental, però una decisió desafortunada fa que el cap dels mutants s’ofengui amb el cap dels soldats i es negui a entrar en combat…. I la resta l’haureu de llegir al llibre. Però us puc anticipar que hi ha una mica de tot, tant d’humor, un humor dissimulat però potent, com d’èpica, tant de tendresa com de crueltat, i també una mica d’amor i d’odi.
Antoni Munne-Jordà experimenta com només ho poden fer els que en saben molt, o els que no en saben gens, i en aquest cas diria que l’autor és dels que en sap molt. Comentant altres llibres, a vegades he fet la comparació amb la pintura i deia que no es pot pintar abstracte sense saber pintar figuratiu. Així en l’escriptura també pot experimentar aquell que abans ha après a novel·lar, i altrament seria un frau qui volgués fer un llibre difícil si abans no n’hagués escrit de fàcils.
Perquè diria que aquest és un llibre difícil. Si intel·lectualment ets com jo, o sigui del pilot, et costarà llegir aquest llibre. Perquè l’autor utilitza diversos estils i formats, també va canviant d’idioma (o dialecte) segons els personatges. I així ens podem trobar que en algun capítol utilitzi el mallorquí i en un altre el rossellonès, amb frases com aquesta: “No te vexaré com tu temies, com vas vexar la repòrter Ikea, més te rebitllaré al borbó perquè t’hi podreixis”. I llavors has d’anar al Grosari d’urgència on hi ha un petit diccionari d’alguerès, balear, nord-occidental, oriental, rossellonès i valencià, al català normatiu. I trobarem que rebitllar vol dir rebotre, i borbó és fanguissar en rossellonès.
També hi ha capítols que són de diàleg i d’altres que són de relat, n’hi ha que són de guió cinematogràfic on es detalla allò que mostra el vídeo i allò que diu la veu, n’hi ha que són dels diversos comunicats de les organitzacions ecologistes mundials, n’hi ha de guió teatral, també informes secrets i un d’ells és una mena de qüestionari de preguntes i respostes a l’estil “Què va Tal en aquell moment? En aquell moment Tal va fer allò. En fi, que sembla com si fos un experiment del ventall de possibilitats de l’expressió escrita.
Cada personatge té un caràcter i un estil d’expressar-se que els dóna personalitat. Així el caporal Volvo és barroer com ho eren els militars d’abans, en Xevrol és prudent i assenyat, i en Landròver és vell té tendència d’allargar-se parlant i ric en dites com ara “Qui mana fa el que vol”, “A la guerra s’ha de fer com a la guerra” “El militar a la guerra i el pèrit a la terra” etc.
Poques vegades m’he trobat davant d’un llibre del que no pugui afirmar si és bo o és dolent, i amb això ja estic dient que és un gran llibre. Perquè dels llibres dolents no en tens cap dubte, i dels bons o els que t’agraden tampoc. Però aquests que et fan dubtar, normalment et fan somriure quan els acabes, i això ja vol dir molt. Quan mirem pintures sovint ens preguntem “Què significa?”, i si no hi veus res ho valores per la tècnica, per la qualitat, per la bellesa. A la literatura això no passa tant, i per això quan passa et sorprèn. Em van dir que era una paròdia de la Il·líada, però no us ho puc dir perquè, ho confesso, mai no he llegit aquest clàssic grec; n’he vist episodis de Troya o d’Ulises, però res suficient com per comparar i que em pugui satisfer. Tampoc puc afirmar que es tracti d’una astracanada sobre una guerra futurista. Potser pesa molt els sentiments dels mutants com a espècie evolucionada i odiada. Però pàgina a pàgina m’ho he passat bé, mig rient, mig expectant. I sempre admirant la valentia de l’autor.
