PETITES LLUMS – 48 pàgines
A L’ENCONTRE DE LA LLUM – 88 pàgines
Editorial Claret
Santiago Chalmeta Torredemer és un bon amic meu nascut a la Colònia Güell el 2 de gener de 1954. És el segon de cinc germans i fill d’una il·lustre família provinent de Sant Boi de Llobregat. El seu pare era contramestre de la fàbrica i el barber més conegut de la Colònia, també va ser l’impulsor de l’equip d’escacs de l’Ateneu que va arribar a la primera categoria nacional, cosa inassequible, econòmicament, per un poblet de les nostres dimensions i que va ser engolit per l’equip de Sant Boi, d’inferior categoria però amb més potencial com a poble. Ell, com alguns dels seus germans, també va ser un excepcional jugador d’escacs,. A la solapa dels seus dos llibre hi consta un petit currículum, diu que es va diplomar en Magisteri i Teologia; que va ser militant del PSUC i CCOO. Simpatitzant de Cristians pel Socialisme i amic personal de Joan N. Garcia Nieto i d’Alfonso Carles Comín. Com podeu veure, tota una carta de presentació.
Tal com passa a molts pobles, que admiren personatges d’altres contrades però ignoren les dels seus veïns, nosaltres desconeixíem la faceta d’escriptor i pensador del Santi Chalmeta, i per a mi va ser una grata sorpresa descobrir-ho el passat dia 5 de juliol d’enguany, 2023, quan vaig tenir el plaer de parlar amb ell a rel de la seva intervenció com a ponent d’una conferència commemorativa del cinquantè aniversari de la creació de l’Associació de Veïns de la Colònia Güell. Em va sorprendre especialment la seva aportació al debat quan, en l’exposició que li va tocar desenvolupar, va alabar la transició espanyola, de la dictadura a la democràcia, en la virtut que ell atorgava a l’aflorament de grans idees que encara avui són motor de debat. Va dir que ell no faria una crítica de valor de la bondat o del gran nyap que va significar aquella operació de blanqueig del l’antic règim, però que volia destacar l’excepcional brillantor dels grans consensos d’aquella gent que van brandar consignes i projectes perdurables en el temps. Va destacar el debat sobre la sexualitat en la que es demanava la llibertat sexual, l’amor lliure, l’orientació sexual, els drets de la dona etc. També va posar en relleu el debat sobre l’educació en el que es va trencar amb la idea ancestral que afirmava que la lletra entra amb sang, volent justificar que era correcte pegar als nens. Ara s’inaugurava la consigna que “Els nens no es toquen”. També es va introduir la Immersió Lingüística. Va ressaltar l’ecologia i la defensa de la Natura, de tanta actualitat avui en dia. I va assenyalar també l’església amb la florida de capellans obrers i de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica). Per a mi, que sempre havia tingut com a paradigmàtica la idea de la gran enganyifa que va ser “la transició”, em va sorprendre aquesta visió resplendent de gent il·lusionada i trencadora. I així li ho vaig dir.
I vet aquí que l’humil amic se’m va presentar com a autor de tres llibres, un dels quals encara estava a la impremta, amb la temàtica de Teologia. Per a mi, la teologia és un tema absolutament desconegut, enigmàtic, diria que críptic. Sé que parla de Déu (o, per què no, de déus?) Però, que jo recordi no he llegit mai res d’aquesta ciència. Perquè, sincerament, què es pot dir de Déu que no ens hagin dit ja durant la llarga llosa del franquisme? I és per això que li vaig comprar els dos llibres que ja havien sortit al mercat (i també per engreixar la col·lecció d’autors de la Colònia que tenim a la biblioteca de l’Ateneu): el primer titulat Petites Llums i el segon A l’encontre de la Llum. Naturalment me’ls vaig llegir tant aviat com em va ser possible i em va sobrevenir una visió sorprenent del meu amic Santiago Chalmeta.
Tal com haureu observat en el títol d’aquest escrit, es tracta de llibres curts i per la seva manera d’escriure també són fàcils de passar. Crec que els hauríeu de llegir, perquè en aquestes coses de l’esperit a cadascú li entra un missatge diferent. A mi no m’han fet gaire efecte, segurament perquè n’esperava molt, massa potser, i no vaig sentir cap èxtasi religiós (cap apoteosi). He constatat que el Santi Chalmeta està ben conscienciat, ben convençut d’allò que diu, fins al punt que potser ha obviat que els seus lectors no tots seran del seu parer. Parla molt del Déu cristià i s’entén que per a ell és l’únic i veritable i això, per una multitud d’humans, s’hauria de demostrar. Tinc un amic, ateu o agnòstic, que mig en broma em responia a la meva inquisició de per què no creia en cap déu. Deia que com volia que ell cregués en algun Déu, si ni tant sols creia en el nostre Déu, que era l’autèntic! (perdoneu la broma). El Santi Chalmeta sí que hi creu, però d’una manera potser massa òbvia, a títol d’axioma, i això és massa demanar. En un món de no creients cal trepitjar amb prudència i demostrar que tots els bolets que vas collint són comestibles. Al contrari t’arrisques a que et rebutgin el cistell sencer.
Santi Chalmeta és un creient convençut, cosa que admiro perquè és un símptoma que està tocat per la gràcia de la Fe. Diu “jo crec això: per tant afirmo allò”. I penso que de cara al món ignorant tot plegat té poc pes. Perquè no n’hi ha prou en fonamentar les afirmacions en la pròpia creença, caldria afegir-hi alguna mena de farciment, ingredients objectius contundents, preferentment incontestables, de manera que tots poguéssim afirmar “El Santi Chalmeta ha dit una cosa que no es pot objectar”. Però si el pes del postulat és només una cosa que hom creu per la gràcia de la Fe, l’altre la pot contrarestar amb una creença antagònica tampoc mancada de Fe. I això no porta enlloc. No sé si m’explico.
Obro parèntesi: No fa gaire vaig llegir un llibre convincent d’un escriptor jueu anomenat Yuval Noha Harari, el llibre es diu Sàpiens. Ell sí que exposa i afirma recolzat per arguments de Ciència, per estudis, per troballes arqueològiques, per lògiques inqüestionables. I tot i que ell situa el naixement de les religions en explicacions plausibles en les que la idea dels déus és una creació humana, no per això direm que és un llibre de Teologia. Perquè, curiosament, si quan un parla de la idea de Déu és un llibre teològic, no és així quan un llibre invalida aquesta idea. Tanco parèntesi i torno amb el meu amic Santi Chalmeta.
Al primer llibre hi trobareu catorze capítols i al segon, amb el doble de pàgines, n’hi ha onze. Això vol dir que el segon consta de més arguments per capítol, cosa que voldria dir que anem prosperant. Al segon llibre s’allarga més en les mateixes idees que al primer, i a més hi ha gràfiques que reforcen les seves afirmacions. Per exemple ens diu que al 1990 el salari mitjà per hora treballada era de 7 euros, mentre que al 2014 s’havia doblat a 14 euros, (potser caldria que ens expliqués en quan ha augmentat el cost de la vida en aquest mateix període de temps). També ens aclareix que el 1975 per cada 10.000 habitants hi havia un 15`5% de doctors, i el 2015 aquest percentatge havia augmentat fins al 51,5% per cada 10.000 habitants. I això significa, per a mi, que si en el primer llibre bàsicament ens parlava dels seus sentiments i les seves opinions, en el segon s’hi veu un esforç de documentar allò que hi diu. Llàstima que la font d’aquestes dades sigui només del diari El País, diari poc simpatitzant de la causa catalana. I aquí deixeu-me fer una mica de crítica, que voldria que fos constructiva.
El que jo trobo a faltar en la Teològia, si més no en la del meu amic Santi Chalmeta, és un pensament més arrelat al propi país (fet de comarques, de pobles, de veïns) amb totes les esperances i els seus patiments específics, pel sol fet de ser catalans, que també haurien de ser mereixedors de l’atenció del Déu veritable. No seria bonic que algun dia la Teologia es fixés en el nostre país? No s’han preguntat mai, els teòlegs, que si nosaltres hem nascut en aquesta part del món, no ha sigut en va, que hi ha una intencionalitat divina que ens interpel·la a plantar cara a les opressions autòctones que ens toca suportar? No es contempla des d’un punt de vista religiós la voluntat de Déu vers el poble català? No hi veuen cap opressió nacional, no som importants com a col·lectiu? no hi ha bondat lícitament catalana? no patim cap mena d’opressió? Déu beneirà igual als guàrdies civils que als defensors de la llengua del nostre país? Parlar d’ecologia mundial, reserves d’aigua, excés de ciment, sense opinar de les causes descontrolades que saquegen Catalunya, de la falta de recursos a que som sotmesos és menystenir la voluntat de Déu. No veuen els bisbes que estem perdent l’idioma per una estratègia planificada des de Madrid? Ens parlen de l’espoli al Tercer Món i no obren la boca davant el saqueig a les finances de Catalunya?
Com va dir una vegada Lluís Llach, no és això companys, no és això. Déu no pot anar deslligat de la humanitat, i a aquest país, la humanitat és catalana. Tot altra cosa és ocupació militar i connivència amb aquesta maldat. Per molts pegats que poseu per apuntalar l’església no us en sortireu mentre no contempleu la veritable raó del divorci, que a casa nostra també té el nom de Conferència Episcopal Espanyola. Ja podeu nomenar dones capellanes, ja poden deixar casar als religiosos, ja podeu fer veure que accepteu l’homosexualitat, que no us en sortireu. Torres i Bages deia que Catalunya serà cristiana o no serà. Jo també crec que l’església, o serà catalana o no serà.
Em sap greu, sincerament, criticar al meu bon amic Santi Chalmeta en l’únic defecte que he trobat als seus llibres. Però és que estem parlant de Déu, un ésser infinitament bo, just, comprensiu. No seria ètic obviar aquesta gran errada d’ignorar al poble català. I en aquest sentit faig aquesta humil crítica que espero que sigui constructiva. Perquè si els teòlegs ataquen el problema de la davallada de l’església amb una òptica transversal, segur que els seus diagnòstics seran més acurats.
Aleix Font, 10 de juliol de 2023.
