Arguments per anar a missa
Quan nosaltres érem molt petits, a la majoria de famílies obligaven als infants anar a missa, era inqüestionable. De fet, a casa no ens ho imposaven ja que ni el pare ni la mare no hi anaven, perquè surava en l’ambient que el catolicisme anava aparellat amb el franquisme, i nosaltres érem dels que havíem perdut la guerra, o sigui, dels que no anàvem a missa. Tot i així els infants, obligats per l’ambient i per imposicions educatives, hi anàvem. El capellà del poble havia instaurat un sistema de xantatge emocional consistent en un premi per l’assistència a determinades celebracions (anomenat precisament “assistència”) en forma de tiquet amb diferents valoracions: per exemple, assistir a la missa del primer divendres de cada més tenia un valor de 10 punts; anar a doctrina els diumenges a la tarda 5 punts, i assistir després al rosari ens significava 1 punt. Tots aquests punts es canviaven per regals de la diada de Reis. En una mena d’exposició al centre parroquial hi havia diferents regals amb el preu de cadascun: per exemple, i m’ho invento, una pilota podia costar 80 punts, i una nina potser 120. Nosaltres, acompanyats dels nostres pares, escollíem el regal que volíem i el pagàvem amb el total d’assistències que havíem guanyat al llarg del curs escolar. Les noies ho tenien més difícil, perquè les monges exigien el comprovant d’haver assistit a les diverses celebracions, fins i tot a la missa que no tenia contrapartida d’assistències.
Després, quan la infantesa va donar pas a l’adolescència, la cosa va canviar i llavors, el fet de no anar a missa tal com feien els nostres pares, es va convertir en un signe de revolta fins al punt que la majoria, si no la totalitat, del jovent deixava d’assistir-hi. Les noies, en canvi, pressionades per llurs mares, hi acudien majoritàriament. Aquest fet marcava els horaris de les colles: “Ens trobarem després de missa” dèiem sovint. I un cop instaurada la rutina, amb més o menys discerniment vam endreçar les nostres vides obviant aquest precepte dominical fins que els anys i algunes circumstàncies inesperades han determinat replantejar algunes conviccions. Les meves, per exemple, que d’ateu de tertúlia de cafè he passat a lector de missa de diumenge.
Perquè són moltes les preguntes i moltes les respostes, i no sempre és cert que la ciència sigui sempre infalible, ni que els principals pensadors siguin d’un o d’altre costat. M’ho he preguntat moltes vegades, des del costat de la incredulitat, que com podia ser que determinada persona que jo admirava tant anés a missa cada diumenge. Perquè una cosa he donat per certa, i és que la mandra, la inactivitat (el no fer res) et porten a l’abstinència, i per tant, concloïa jo, que una persona digne anés a missa havia de respondre forçosament a una decisió meditada i assumida. També pensava que la lògica senzilla (la del dos més dos fan quatre) et menava a la incredulitat. O sigui, que ho tenim cru per l’apologia de l’assistència. Tot i així…
Parteixo de la base que a la humanitat hi ha dos grups de persones, el reduït cercle d’eminències (aquella gent que posseeixen el coneixement, que poden argumentar o afirmar, que poden utilitzat paraules i arguments amb la contundència de martells), i la infinita multitud d’inexperts (que ens movem per allò que diuen els altres o per lògiques evidents). Jo formo part d’aquesta darrera classificació i en conseqüència he actuat d’acord amb conviccions variables segons els anys o les circumstàncies: ara no, ara sí, ara ni sí ni no sinó tot el contrari. No fa gaire que he sortit de l’àrea de confort i cada diumenge assisteixo a missa d’onze amb aquell convenciment que en sortiré una mica millor que abans d’entrar-hi. Però aquests no són arguments gaire “científics” i per tant intentaré explicar-me una mica millor.
Els homes i les dones tenim una naturalesa formada per matèria i esperit. Comprenc que els negacionistes argumentin que tot forma un mateix paquet i que l’esperit no és res més que una conseqüència del físic, de la mateixa manera que una espelma fa flama mentre dura la cera, i quan s’acaba l’embolcall deixa de fer llum. Això està provat en certa manera en la falta de “llum” dels malalts terminals, dels que estan en coma, dels que pateixen situacions de gravetat. En aquests casos veiem una minva de la potència espiritual. I he de reconèixer que les proves són contundents. Però també és veritat que en les dones i els homes hi intervé una variable anomenada voluntat, que és aquella energia que empeny per camins estranys, cap a direccions engrescadores i impensables, que valen la pena de caminar, encara que ens repeteixin que més enllà de la boira no hi ha cap país. Tot i així entenc que en qüestions de creure o de no creure no en sóc gens expert i per tal només ho he apuntat com a coixí per a l’actitud.
Ara deixeu-me regar el meu hort. ¿No us fa gràcia veure personatges impregnats d’aures de prestigi arramadar-se al voltant dels gurús tibetans? Què hi van a buscar? Què hi descobreixen més enllà del que ja tenien els rebesavis revestits de conviccions metafísiques i de verges maries? ¿Què els mou a cantar sonsònies d’idiomes incomprensibles i a refusar el cant en català? Els veureu abraçar arbres, a esborronar-se amb sortides de sol rogenques, a notar vibracions en certs paratges que auguren presències etèries. I això els infla de transcendència, com d’una categoria inabastable per a la resta dels humans. Us puc assegurar que tot això ho tenim a missa si hi gastes la mateixa energia i idèntica convicció.
Perquè la missa no és només un asseure’s i aixecar-se, un repetir frases i cantar idèntiques cançons (que també). La missa és un pensar que hi vas a carregar el dipòsit de benzina per intentar passar una setmana esplendorosa, per sentir-te complet, amb capacitat de ser millor. Això sí, no n’hi ha prou amb la mera assistència, cal buscar-ho. Cal obrir els porus del sentiment a un procés que comença i que acaba, i entremig hi passen coses. Si al primer dia se’t fa llarg, si al segon no saps ni com posar-t’hi, si al tercer et dius que no hi ha qui ho aguanti, llavors faràs bé de llevar-te tard cada diumenge i passejar muntanya amunt: que hi ha molt arbres per abraçar pels voltants de can Cartró. Però abans pensa en un miracle quotidià: el de la propagació dels vegetals a través de les llavors. Les llavors cauen a terra i esperen un moment oportú, esperen que la humitat sigui la necessària, que la temperatura s’hi adigui, que la durada del dia i de la nit sigui oportuns i altres condicions enigmàtiques; i mentre aquella conjunció no es presenti, les llavors esperen. I n’hi ha que esperen durant anys fins que arriba un instant de joia en que el seu interior es desvetlla per oferir al món la meravella d’un brot que s’enfila vers la llum. Així crec jo que ha de ser l’esclat de llum que en diem fe, aquell moment en que sentirem néixer a dins nostre el lluc de convicció i de plenitud que ens harmonitzarà amb l’ahir i amb el demà.
Conec gent que diuen que han perdut la fe i jo crec que en realitat no comprenen què és la fe. N’hi ha que diuen que no estan d’acord amb el que afirma el capellà, o amb l’actitud d’alguns fidels. Jo els dic que tots som persones i que no hauríem d’actuar en reacció a conductes minerals; perquè la immensa energia que tenim al pensament és incomparablement més fantàstica que la pobresa d’aquests arguments. Jo els dic que a missa cal anar-hi amb el somriure dins la pell, amb la il·lusió d’una màgia de la que encara no n’hem descobert el secret (no és màgic que cada diumenge se’ns presenti el cos de Déu?), cal portar amb nosaltres l’esperança que algun dia ens caurà al damunt una galleda de fe i aleshores serem tan poderosos que podrem moure muntanyes. A la missa cal anar-hi per omplir els diumenges de valor i per impregnar-nos d’aquella qualitat que ens dignifica. El dia de la galleda notarem la lluminària en forma d’una boira resplendent que no enterboleix la visió dels assistents sinó que ens agermana. I llavors serem imparables. Veurem el Yin i el Jang implosionar a dins del cor per crear nous firmaments, els arbres voldran abraçar-se a nosaltres i tot lluirà. Creieu-me: a la missa s’hi ha d’anar, i aquesta és l’actitud.
Aleix Font, 22 de febrer de 2022