CRIPTA DE LA COLÒNIA GÜELL
La Cripta de la Colònia Güell, tancada dins un antipàtic cercle de filferrades és la imatge d’una església empresonada, d’un monument popular que està segrestat dels que l’havien de gaudir, i manipulada, controlada per les forces del diner, del poder, dels agressors que sempre guanyen quan s’encaren amb els pobres. Moltes vegades ho he pensat passejant pels boscos de la vora el poble quan, de sobte apareix una nova tanca que ens priva als fills de la terra el pas i els records covats per anys de jocs i passejades
La Cripta de la Colònia Güell va un regal d’Eusebi Güell als treballadors de la colònia, per aquells homes i dones, aquelles nenes i nens que hi vivien i pels fills dels fills que haurien de venir. La construcció va ser ideada pel genial arquitecte català i catalanista Antoni Gaudí. I molt abans que els japonesos i els brillants estudiants d’arquitectura de Catalunya i d’Europa se n’adonessin d’aquesta meravella, els infants de la Colònia Güell ja intuíem l’immens tresor que significava. Nosaltres, i els nostres pares abans que nosaltres, hi jugàvem pels seus racons, ens enfilàvem per les seves parets pensades per a ser pujades, hi corríem, hi saltàvem, ens hi amagàvem, hi cridàvem i hi rèiem en homenatge al seu disseny inimaginable en qualsevol altre edifici. Nosaltres, els infants de la Colònia Güell sabíem interpretar els somnis d’Antoni Gaudí quan de les pedres en feia espais de joc i de somni.
La gent que anava a missa, habitualment les dones en aquell temps (perquè els homes després de perdre la guerra no estaven per sermons), entristides per un Déu tan cruel no paraven atenció als revolts ni a les columnes inclinades, prou feina tenien a demanar miracles en forma de pans o favors de no ser mal vistos. Els infants hi havíem d’anar per rebre una assistència que per reis podríem bescanviar per una pilota o una escopeta de taps. Però les adhesions que es compren no són eternes, i de mica en mica la parròquia va anar minvant fins esdevenir el que és ara, el pobre testimoni d’un folklore que s’acaba.
I vet aquí que els esparvers van descobrir la presa malferida i se la van fer seva. Menystenint drets o privilegis van dir que la Cripta era d’ells i per fer-ho evident hi van plantar la tanca de filferro que no només nega el pas sinó també la mirada, el paisatge i el somni. Ara, la Cripta de la Colònia Güell ja no és de la colònia, ara és d’una empresa i d’uns empresaris que són més senyors que els que la van construir. És bonic anar pel món i prendre allò què hi trobes, un bosc, una pedrera, una tribu, una font, una cripta, és bonic per ells, els depredadors, però repugnant pels espoliats.
A la Colònia, abans del que hi ha ara, hi va haver un capellà hereu d’aquells antics trabucaires, geniüt, xerraire i prepotent que no queia bé a ningú del poble, i potser per això o per altres enigmes genètics li vaig agafar efecte. De tant en tant l’anava a veure i ell parlava sense aturador i jo l’escoltava aclaparat. Volia organitzar coses que jo veia insalvables, somiava amb veïns agermanats, amb grups d’infants cantant himnes de muntanya o jovent preparant obres de teatre, remembrances de quan ell encara era jove i potser tot just iniciava els seus passos de capellà. Quan el van treure a empentes de la Colònia i poc a poc s’anava acomiadant de tot, un dia em va dir “I quan ja no hi sigui, qui defensarà la cripta i la parròquia?”. Ja han passat quasi deu anys, com aquell qui res, i cada vegada se’m fa més present el vaticini. Ja no hi ha cap veu que s’enfronti als lobbies del turisme, ningú posa de cara a la paret als del Consorci, i els de l’Ajuntament i la Diputació només han de pensar en possibles beneficis. Tothom està content, els uns per acció, els altres per omissió, els uns satisfets amb els beneficis, els altres feliços en la seva ignorància.
Si el poble no hi fa res, i no sé pas què hi pot fer, d’aquí a uns anys, no gaire anys, la cripta estarà tancada al culte, és inevitable, i la gent de la Colònia anirem perdent els darrers privilegis que encara ens quedin com a hereus que vam ser d’aquesta meravella de la humanitat. Les reixes seran infranquejables per nosaltres i pels fills dels nostres fills, i cada vegada que hi vulguem anar a treure el nas, ja se sap, pagant Sant Pere canta, exactament igual que per anar al Museu Picasso, al MNAC o per entrar a Montserrat. Però potser no tot està perdut, sempre podrem tornar a veure la nostra cripta en un d’aquells documentals del National Geogràfic. El dubte que encara tinc és que no sé què en pensaran els nostres néts o els futurs veïns de la Colònia, quan pensin en aquesta generació que es va deixar perdre el millor monument del millor arquitecte dels darrers mil anys. Tant de bo siguin benèvols. Tant de bo.
Aleix Font, 24 de gener de 2021
