FESTA MAJOR DE LA COLÒNIA GÜELL

És la Festa Major

Riu el Cel i riu la gent

Fins i tot riu el til·ler

De la vora del torrent.

Colònia Güell, divendres 8 de juny de 2018. A la plaça de Joan Güell hi ha instal·lada la tarima dels músics al davant de l’Ateneu, i a l’altra banda  els rengles de taules ocupen tot l’espai i fins s’allarguen carrer Barrau amunt.  Abans de les nou del vespre les colles van arribant i col·loquen els cistells per prendre domini del seu lloc. El pregó el fan tres representats de la Txaranga, el Ramon Fradera, el Xavi Figueres i el Toni  Noya. El públic expectant escolten l’homenatge als músics i la música de la Colònia, Cors de Clavé, Caramelles, grups musicals, sarsueles, violí d’en Vilà, el senyor Baiget…. i després a sopar. Remor de veus, rialles i crits mentre la serena va caient i refresca la nit. A quarts d’una engega la música. Les dones se’n van a ballar, alguns homes també. Algunes famílies endrecen i marxen a dormir.

Dissabte 9 de juny de 2018. Al matí música despertina, guerra de xeringues d’aigua i bany d’escuma. A la tarda exposicions, concentració de puntaires i sardanes. Nosaltres, l’Ateneu, som els responsables de les sardanes i per tal hi som abans de començar. La cobla Santiga, on hi toca un veí del poble, el petit de cal Vicenç, toca com els àngels. Les balladores que més en saben surten de seguida i fan demostracions de maneres exòtiques de ballar. Poc a poc la gent s’hi va afegint fins que la rotllana ocupa tot el tros de la plaça.

Després una estona per sopar a correcuita, tres colles de diables fan esclatar de foc i fum els carrers de la Colònia. La colla de Mallorca triomfa i la de la Colònia també. Els carrers per on han passat són una catifa de cartutxos cremats. El castell de focs des de la Cripta assenyala l’apoteosi del final. Ara és el torn de la música estranya, sorolls industrials de tel·lers, martells  i freses. Els joves de la comarca que no estan bevent pels carrers, pel torrent  i pel bosc segueixen el ritme movent el cap, un peu o un braç. A partir de certa edat ja no hi ha ningú. Anant cap a casa ens aturem ran del torrent per olorar la flaire de mel que escampa el til·ler.

Diumenge 10 de juny de 2018. A les onze comença la plantada de gegants a la Plaça d’Anselm Clavé. Els de l’Ateneu organitzem la seva vinguda i els oferirem un refrigeri a la sala del teatre. S’han posat rengles de taules amb plats curulls d’embotits, de patates fregides, de formartets, i unes altres amb tota la beguda de cerveses, llimonades i altres ensucrades. Hem portat aigua fresca a les colles que hauran de desfilar i esperem que arribin a la plaça de Joan Güell. Tan bon punt han arribat, han ballat i han plantat al davant de l’Ateneu, els donem la benvinguda i els fem ofrena de l’obra d’aquest any. L’alcaldessa ens ha honorat amb la seva presència i el seu parlament de benvinguda.

A la tarda toca havaneres que hem fet dins la sala del teatre perquè queien quatre gotes de pluja i de fang. Després l’actuació del circ al carrer i seguidament els Diables infantils que m’han impressionat. No sabria distingir aquests dels grans si no fos que els grans són un pèl més agressius. Foc i fum arreu, explosions de guerra sense por, paraigües d’espurnes taronges i vermelles que aixopluguen escamots d’infants que s’aferren a la soca, sentiments d’orgull dels valents de cinc pams d’alçada uniformats de roba gruixuda i defenses al coll i al cap. Mentrestant les tabaleres de Toquikitoqui  van marcant el ritme ancestral que convida a marcar el pas. Escoltant-les puc comprendre el conte del flautista d’Hamelín amb tota la població infantil al seu darrera. Nosaltres, guiats per ells i elles hem arribat a la Plaça d’Anselm Clavé on s’esdevé l’apoteosi. I seguidament tots cap al Terraplé.

El castell de focs té un sabor de malenconia, d’acabament de les hores viscudes conjuntament. I mentre els coets van esclatant al damunt del cel de la Colònia, tota la gent, grans i petits, diables, tabaleres, familiars i amics fem barrera a l’entorn del prat, a sota els plataners, alguns asseguts damunt l’herba, tots il·luminats per l’esclat de les palmeres. I de sobte s’ha acabat.

Poc a poc ens anem escampant en totes les direccions dels carrers de la Colònia. Al Camet encara xiulen els reclams de les atraccions. Clam estèril de la bèstia moribunda, que demà s’ha de matinar. Pensem, comentem aquests tres dies que s’han fet llargs d’històries i curts d’hores. Algú diu que la nostra festa major potser és una mica repetitiva, que ens falta imaginació. Un altre contesta que totes les festes majors del món són repetitives, que antigament ja ho eren i d’aquí ve el seu encís. Potser té raó. Els que ens visiten diuen que estimen la nostra festa, per senzilla, per casolana, per acollidora i participativa. A vegades quan t’allunyes d’un quadre és quan més t’agrada. A vegades te n’adones que sense grans pretensions s’aconsegueixen els millors instants.

Aleix Font

11 de juny de 2018