MISSA SIGNIFICA COMIAT
LA MISSA – Ite missa est
Estava jo pensant en coses de l’església en general i particularment de la missa, i rumiava: “que si això no ho feien bé, que si allò s’hauria de canviar“. I de sobte una galleda de llum em va caure al damunt i vaig pensar “Si algun dia assistís a un ritual aliè també actuaria així?, també criticaria els seus procediments?, o bé acataria tots els seus processos i, a fi de comptes en sortiria meravellat?”. Doncs així mateix hauria de comportar-me amb allò que concerneix a l’església catòlica, també hauria d’acceptar que ells en saben més que no pas jo, que si actuen d’una determinada manera no és pas per fer comèdia, sinó per una lògica determinada que per mi pot ser extravagant, però per ells té tot el sentit del món. Després em vaig refer i vaig pensar que què caram, a fi de comptes també era meva i una minúscula part de raó podia tenir en opinar, en criticar, exalçar i intentar alguna millora, ni que fos minúscula, per aconseguir el bé de tots. I és en aquest sentit que escric això, sense intenció de fer mal encara que potser en pugui fer. En fi, amb bona voluntat.
Segons la meva manera de veure-ho, la missa és el rovell de l’ou del catolicisme, la cerimònia principal que defineix quins són catòlics i quins no. En la quotidianitat fem la separació entre catòlics practicants i els no practicants, però l’observació em fa pensar que la majoria dels que no van a missa, de fet, no són catòlics, i els que sí, sí. I com pot ser que en un país de batejats n’hi hagi tants pocs que han conservat l’escalf d’aquella primera afiliació? L’explicació no és fàcil ni única. Segur que hi influeix el pòsit de tants anys de poder absolut del clero, tantes aberracions, tanta ignomínia: tortures, vexacions, apropiacions, expulsions, assassinats. Tots aquests abusos van quallant a l’ADN fins a fer-ne una pàtina de rebuig. A Catalunya hi tenim l’afegit d’aquella guerra d’aniquilació on els capellans van prendre partit pels militars, i per acabar-ho d’empitjorar van guanyar. Després van venir les imposicions arbitràries i la repressió dels anhels de llibertat, personal, social i nacional. I en el fons del cor encara mantenen aquella mentalitat que atemoreix al poble: Déu nos en guard que tornessin a manar!
Però no és només això, també hi ha les formes que perduren: Terror a les relacions sexuals, intromissió a la vida privada de les persones, discriminació de les dones, absolutisme en la doctrina, submissió a la jerarquia. I molts etcèteres més. Però avui vull parlar del ritus de la missa i què hi trobo a faltar i què trobo que no funciona.
La missa és un ritual instaurat pel mateix Jesucrist, el fill de Déu, i per tal, és intocable en la intenció i en la commemoració del memorial. Però en la pràctica s’ha ancorat de manera quasi inamovible en els rictus, i això provoca una sèrie de parafernàlia incomprensible per la majoria dels aliens i fins i tot pels batejats: Ara drets, ara asseguts, ara amén, ara més amén. I així un dia i un altre i encara més, sempre el mateix fins a fer-se indesxifrable. Encara que, tot s’ha de dir, ha anat canviant, a batzegades, amb intermitències amb un ritme descompensat on de sobte va canviar moltíssim (amb el Papa bo) i després es va encallar i fins i tot retrocedir, sobretot els darrers anys amb l’ascensió del corrent integrista del Papa Wojtyla.
La missa, per als externs, és un ritual que té com a missió la invocació de Déu Nostre Senyor perquè s’introdueixi dins d’una forma, una mena de pa sense llevat i normalment rodó. D’aquesta manera, una vegada s’ha produït el miracle i els fidels anem a combregar, és com si ens mengéssim el cos del Crist i d’aquesta manera ens impregnéssim de la seva meravella, l’espiritualitat més absoluta que ens permet flotar (imaginàriament) per sobre d’aquest món físic i temporal.
Però la missa és més extensa. La missa consta, esquemàticament, de dues parts: la missa de la paraula i la missa de l’eucaristia, però també hi ha dues parts més, a l’inici la benvinguda i el penediment, i al final el comiat. Així doncs, començaríem amb la benvinguda i, a vegades, l’oració del Jo pecador i de seguida passaríem a la litúrgia de la paraula en la que hi ha les diverses lectures, els salms, l’al·leluia, l’evangeli i el sermó del capellà que, dret a llei, és segurament la part més important de cara a convèncer als fidels de les consignes que els de més amunt volen imposar, així ens poden malparlar dels polítics actuals i de la maldat de les lleis del matrimoni homosexual o de l’avortament (mai no parlaran dels independentistes represaliats). Seguidament comença la litúrgia de l’eucaristia que té per missió consagrar l’Hòstia, convertir aquells trossos de pa sense llevat (no us puc explicar per què no porta llevat, perquè no ho sé) en el cos de Crist, i s’acaba amb la comunió dels fidels. A continuació ja només queda el comiat, que inclou la benedicció.
Si ho mires així, la missa és un procés màgic i espectacular, carregat de simbolismes i de moments transcendentals. Però té un problema, la falta de participació dels fidels i les repeticions exactes, setmanals i eternes que han aconseguit que els assistents ho entomin amb monotonia i sense cap mena de tremolor. La prova n’és que al sortir de la cerimònia, ningú comenta res d’allò que ha dit el capellà, ni del moment precís i preciós en que s’ha il·luminat l’Hòstia, o la idoneïtat d’uns salms o d’unes cançons del cor. Al contrari, tothom surt amb aquella sensació del deure complert, com aquell qui diu d’una feina menys. I no hauria de ser això.
Fa uns anys vaig assistir a una cerimònia, podríem dir “íntima” a l’ermita de la Cova de la Marededéu de Montserrat. Amb el meu nét Aleix vam baixar-hi caminant, i quan vam entrar a la capella ens vam trobar amb una colla, segurament integristes, que a mitja veu cantaven l’Amazing Grace, com una samsònia tendra que penetrava pels porus de la pell. A l’ambient hi surava una atmosfera màgica, única, transcendental, i l’Aleix i jo ens vam quedar muts, vam seure a un recó i vam escoltar totes les estrofes de la cançó fins que van acabar. Llavors, ell i jo vam sortir mig atordits i vam seure a un pedrís del passeig de fora per refer-nos d’aquella immersió d’espiritualitat, d’aquell moment meravellós que havíem viscut. Durant molts dies i encara ara en molts moments vaig pensar “és això, és això”. I efectivament és això el que m’agradaria trobar cada diumenge a la missa, una experiència de congregació agermanada caminant cap a una llum que se’ns projecta, cap a una epifania explosiva que ens mantindrà tota la setmana en un estat catatònic de felicitat.
Ara, la missa actual aparenta una burocràcia conduïda per uns funcionaris que fan el que poden, envoltats d’una assistència bovina cada dia més escassa. Però cal perseverar amb l’esperança que algun dia algú de molt amunt tindrà la visió que ens guiarà, i nosaltres hi serem. Cal ser-hi perquè a estones hi vius espurnes d’una llum que no veus enlloc més. I això ja vol dir alguna cosa. Cal anar-hi per carregar de combustible la nostra espiritualitat. I cal ser-hi també perquè al dia de la balança puguem posar al nostre platet l’argument definitiu de dir “Si més no, ho vaig intentar”. La meravella de la pròpia identitat, d’aquest jo profund que també en diem espiritualitat, demana mètode, constància, curiositat i fascinació. La fe, si és que ve, en serà la recompensa.
Aleix Font, 12 de gener de 2021
