ELS NOSTRES
HISTÒRIES DE LA COLÒNIA GÜELL
- Pare, quan vinguin els nostres tancarem a la presó els feixistes de la Colònia?
- No fill, perquè ells són dels nostres
- Però, com poden ser dels nostres si van en contra d’allò que nosaltres estimem?
- Perquè són de la Colònia.
Jo era jove i per tal no combregava amb totes les idees del meu pare. Discrepava a crits i en silenci i el pare sempre sentenciava: són dels nostres.
A la Colònia Güell hi ha gent de tota mena: dels que enganxem cartells reclamant la independència i dels que ens els estripen, gent de pau i de soroll, n’hi ha que veuen els turistes com una oportunitat de vida i els que els veuen com una nosa, n’hi ha que dormen de nit i n’hi ha que dormen de dia i no deixen dormir, n’hi d’íntegres i de corruptes, n’hi ha d’envejosos i de generosos. En fi, que la Colònia Güell és com qualsevol altre poble de Catalunya.
La gent de la Colònia Güell, potser per aquella herència genètica de llatins del sud d’Itàlia, tenim tendència a rondinar del veí, fins i tot diria que a odiar a qualsevol que ens molesta i que habitualment són aquells que tenim més a la vora. Als que viuen lluny, als estrangers, els mirem amb ulls amables perquè no ens han fet mai mal. Ves quin mèrit el de ser desconeguts! Però l’instint funciona així, ens prevenim dels que tenim propers i ens obrim a tots els altres.
Noies de la Colònia Güell a la dècada de 1920
Van anar passant els anys i a vegades em sorprenia l’alegria que tenia quan estant lluny de casa em trobava algú de la Colònia Güell. Ens parlàvem com si fóssim germans i estant lluny de casa ens hauríem ajudat en el que calgués. Alguna veu llunyana, com el ressò dels trons a les muntanyes em venia aquelles paraules del pare: són dels nostres.
L’edat em va obrir el ventall de les converses. Un dia vaig parlar amb un vell solitari assegut prenent el sol i em va confessar, mig entristit mig resignat: Sóc el darrer de la meva generació, no em queda cap amic, tots són morts. Vaig pensar que si ja no té a ningú només ens té a nosaltres. I amb claredat vaig recordar les antigues paraules: són dels nostres.
Els nostres! Gent de la Colònia a la celebració del 125è aniversari de l’Ateneu
I ara, ves per on, me’ls estimo a tots, els borbònics i els republicans, els catòlics i els del bar, els del carrer Nou i els del Torrent. No sé si ells pensen com jo, però estic segur que d’aquí a uns anys quan em recordin pensaran sense recança: L’Aleix, el de cal Font, era un bon noi, era dels nostres.
Aleix Font.