JO SOC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO
De Joan-Lluís Lluís
Premi Sant Jordi 2017
Proa
299 pàgines
Joan-Lluís Lluís ha escrit aquest llibre, genial per aquells que políticament pensen que l’estat natural de Catalunya, igual que la resta de països del món, és la independència. Genial pels que pensen que no és cert que hi hagi països capacitats per manar i d’altres predestinats a obeir. Genial pels que creuen que els catalans, la majoria de catalans portem al cor un somni antic de decidir què volem ser, com ho volem ser, amb quines lleis, amb quins jutges, amb quins policies i amb quines persones que triem per administrar-nos, vaja, un somni de llibertat.
Joan-Lluís Lluís ha aconseguit un llibre ben escrit, amb capítols curts, amb històries curtes i quasi complertes, amb optimisme malgrat l’adversitat. Ha bastit un llibre de lectura fàcil que t’atrapa i que malgrat les tres-centes pàgines te l’acabes amb quatre dies.
Joan-Lluís Lluís va guanyar el Premi Sant Jordi de 2017 amb aquest llibre, i no havent llegit els altres dono per bona la decisió. Perquè no decep, perquè el recomano pel que hi diu i pels somnis que desvetlla. Joan-Lluís Lluís dedica aquest llibre “A tots els que no haurien hagut de morir a les presons de Franco”. I també hi destaca la frase de Pere Quart “Malfia’t de la història. Somia-la i refes-la”.
JOAN-LLUÍS LLUÍS PREMI SANT JORDI 2017
La generació que va fer la guerra contra Franco no la van donar definitivament perduda quan el gener del trenta-nou passaven la frontera de França. Molt pensaven (entre ells Jaume Martínez) que la guerra a Europa era inevitable i llavors es decidiria el veritable final de la nostra guerra desigual. Deien: Quan França entri en guerra contra Alemanya, Espanya atacarà França des del sud, i llavors serà l’hora de Catalunya, l’hora de la creació dels guerrillers que dificultin el trànsit de tropes cap al nord, l’hora de posar sobre la taula mundial el somni de la Catalunya independent. Poc es pensaven que França es rendiria tan de pressa, no era versemblant que si nosaltres, mal armats, sense marina, sense aviació, sense militars de carrera havíem plantat cara al feixisme durant tres anys, la gran França s’hagués de rendir amb menys de tres mesos d’embranzida alemanya.
I aquest llibre va d’això, del què hauria pogut passar si Espanya hagués entrat en guerra contra les democràcies europees, si l’Exèrcit Lliure de Catalunya hagués rebut ajuda militar dels aliats, si els anglesos haguessin desembarcat a Gibraltar i haguessin avançat cap a Madrid. Què hauria passat si….. Per a molts es tracta d’un exercici erroni, perquè la història és la que és i no la que hauria pogut ser. Però de la mateixa manera que es fan relats sobre exploradors de la selva amazònica on hi troben els hereus dels antics inques, de la mateixa manera que s’inventen herois inexistents de guerres americanes, o fins i tot de constructors de catedrals que mai no van existir i que tothom dóna com a versemblants, per què no podem escriure sobre fets de casa nostra.
Aquest llibre explica la vida d’un noi borni que treballa de corrector de català. No pot fer la guerra però passa a l’exili per por a represàlies dels franquistes, s’està al camp de concentració d’Argelès fins que un bombardeig feixista l’empeny cap a ponent, cap al Canigó, i allà coincidirà amb altre gent com ell.
En fi, llegiu-lo, us ho recomano fermament. Ja em direu el què. Per la meva part, m’ha causat tan bona impressió que buscaré altres llibres d’aquest autor. Perquè penso que els altres llibres que ha escrit, si no iguals que aquest sí que deuen conservar una espurna de l’estil. I l’estil m’ha agradat.
Aleix Font – 21 de juny de 2018.
