LA FORÇA D’UN DESTÍ de Martí Gironell
Columna
Premi Ramon Llull
316 pàgines
Martí Gironell ens explica que en Jean León va ser el propietari i chef del restaurant La Scala de Santa Mònica, Califòrnia, el lloc on hi anaven els artistes de cinema més cotitzats dels anys seixanta i setanta (James Dean, Rock Hudson, Ava Gardner, Rita Hayworth, Marylin Monroe, Liz Taylor), cantants com Frank Sinatra i també era el restaurant estrella dels personatges més influents dels Estats Units d’aquells anys, des de John Fitzeral Kenedy a Ronald Reagan, Joe Di Magio
Però en realitat, Martí Gironell ens diu que Jean Leon era un nom fals, que ell era en Àngel Ceferino Carrión, fill d’una família que havia fugit de Santander després del gran incendi que als anys quaranta havia destruït el casc antic de la ciutat. S’havien instal·lat a Barcelona i d’on ell també havia fugit de la misèria d’aquells anys de la postguerra del Franco i del servei militar que li hauria tocat fer.
Martí Gironell també ens diu que cal destacar la marca dels seus vins elaborats a les bodegues de la comarca del Penedès i que s’han situat al capdavant dels més valorats mercès al mestratge de Jaume Rovira, enòleg del Chateau Leon de Torrelavit.
Una història interessant, sorprenent i desconeguda fins que Martí Gironell no l’ha popularitzada amb aquest llibre, fruit d’una important feina d’investigació. Sorprèn per la rècula de noms coneguts de la primera línea de la jet-set de Hoolywood i de les màximes autoritats nord americanes.
Martí Gironell, l’autor del llibre
Personalment lamento dir que a mi no m’acaba d’agradar l’estil de Martí Gironell, aquesta manera de relatar les històries on a vegades tens la sensació que s’introdueixen personatges i situacions d’una manera forçada. Reconec el gran treball previ en tots els seus llibres, la impecable documentació dels seus relats històrics. Però hi trobo a faltar aquella espurna que fa brillar el tema, aquell sentiment que et fa emocionar.
I per acabar-ho d’adobar, avui he trobat un excés de frases en anglès. Lamento moltíssim aquests escriptors moderns que donen per entès que tothom sap l’anglès i que per tal no cal traduir-lo. Fastiguejat per aquesta presumpció em salto paràgrafs sencers sense preocupar-me del què hi deu dir. Penso que si ell pensa que no cal traduir-me’l, jo també puc pensar que no deu tenir cap interès per a mi. En algunes ocasions, sempre d’autors catalans de nova fornada, he deixat llibres inacabats per la repugnància que em provoquen aquestes faltes de consideració. Aquesta manera de procedir em recorda aquells temps quan manaven els capellans i als llibres i als discursos intercalaven el que en dèiem llatinades i que tampoc ningú no entenia. Gràcies a Déu, Martí Gironell no s’ha excedit en les parrafades en anglès, i en conjunt n’ha fet una relat que majoritàriament pot ser agradable i fàcil de llegir.
Suposo que molts lectors coincidiran amb mi si dic que Martí Gironell ve a ser el Ken Follet català, cosa que hauria de ser suficient per fer-lo recomanable a la immensa majoria de lectors en català. Personatges i fets històrics novel·lats, decorats amb històrietes que potser no són tan certes (però que ho podrien ser) i noms que per ells sols fan atractiva qualsevol anècdota.
Resumint, llegiu el llibre perquè suposo que us agradarà i perquè així augmentareu coneixements i sereu una mica més feliços.
Aleix Font – 18 d’octubre de 2018