ELS VELLS, AQUELLA NOSA
Comanegra
242 pàgines
Cèlia Sànchez Mústich és una poetessa excepcional, d’aquelles que saben fer frases boniques i sobretot descripcions emocionants. La vaig descobrir quan un dia de Sant Jordi la meva dona em va regalar un llibre seu, A la taula del mig, comprat a l’atzar, només perquè li havia declarat la meva preferència per un llibre de poesia. Més tard, ja buscant-ne, vaig poder comprar On no sabem, també de poesia, i ara he pogut llegir aquest recull d’escrits sobre la vellesa, Els vells, aquella nosa. També vaig tenir el goig d’escoltar-la recitar poesia a la Festa de Sant Jordi de 2012 a l’Ateneu de la Colònia Güell, acompanyada del seu company Florenci Salesas.
Aquest llibre, Els vells, aquella nosa (si algú estigués interessat per a comprar-lo, jo ho he fet a la web de comanegra https://comanegra.com/art-cultura/628-vells-aquella-nosa.html i l’he rebut al cap de tres dies), és un elogi a la quarta edat, aquella etapa de la vida en què les persones ja són indiscutiblement vells, en la qual tot el seu entorn, tota la humanitat en general, els ignora o quan s’adrecen a ells canvien l’idioma, l’entonació, la manera de parlar-los i fins i tot, a massa sovint els hi parlen com si fossin nens petits.
CÈLIA SÀNCHEZ MÚSTICH
a un recital de poesia a la Colònia Güell
Cèlia Sànchez Mústich ens fa veure molts comportaments que de manera impensada tenim quan ens trobem amb persones de la quarta edat, comportaments que no tindríem, per exemple, amb nens petits, i fins i tot actuacions estereotipades, arrelades de manera inapropiada al nostre comportament. Els vells no s’adopten, diu en un capítol, s’adopten nens, fins i tot s’adopten gossos encara que siguin cecs o vells del tot, però els nostres vells no s’adopten. Els vells fins i tot fan fàstic: al passejador de gossos no li importa arreplegar les seves caques, però se li faria insuportable haver de netejar les del seu avi.
Al llarg de setanta capítols curts Cèlia Sànchez ens va explicant les seves experiències amb la vida dels seus grans, la mare, l’àvia, la Carmina una amiga de la seva mare, i altres persones que ha conegut. Ens fa veure situacions i reaccions automàtiques però també il·lògiques que descriminen i aïllen les persones que han entrat a la franja dels segregats, actituds que no són innates sinó inculcades per una societat que ens modela les conductes i els cànons de bellesa. També ens fa veure la percepció que la societat té amb les persones que s’ho miren diferent i opten per atendre pares, avis o familiars llunyans: “Respectem la teva decisió” diu el psicòleg a la pàgina 89, tot i que en realitat està pensant que no està bé del cap.
Els vells, aquella nosa és un llibre tendre, que a vegades ens fa somriure i a vegades ens entristeix, però que és rabiosament clarificador vers l’actitud a la que ens ha derivat aquesta societat esquerpa amb els més grans. La gent gran hi toca molt més del que ens pensem, sovint tenen una visió sorprenent d’allò que està passant, sovint comprenen les nostres excuses més enllà del que diem, i si callen no és perquè nosaltres tinguem la raó sinó perquè no tenen esma per contrarestar. Argumentat que a vegades veuen coses que nosaltres no veiem diu que la seva mare li va dir “Nena, no em diguis que els conillets no existeixen, encara que sigui veritat; digue’m una mentida, si convé, perquè si em dius que no existeixen, jo pensaré que m’he tornat boja” Perquè la mare els veia, i sabia que no estava boja.
Aleix Font. 19 de gener de 2021
