CASA MEVA

cèlia sanchez-mústich

Per acomiadar l’any, què millor que un poema de Cèlia Sànchez-Mústich

cèlia sanchez-mustich

Casa meva

Casa meva és petita però confortant. Portes de faig,

terra de gres català… La sala és ambientada per un

oli que figura una tassa fumejant de cafè, i al

sostre hi ha bigues de fusta que sempre em recorden

les vies del tren. Hi ha un gat de mentida -fet a

consciència, perquè tothom hi caigui- sobre un bagul

al rebedor. La cuina és funcional i alegre, i dóna a un

pati que algun dia —ho tinc pensat— serà andalús.

I la terrassa amb barana de pedra té unes vistes

al mar que et poden fondre del gust si descorres

la cortina com qui esquinça cel·lofanes d’un regal.

De tots els que ens hi estem, alguns som vius,

d’altres no.

De tot el que he descrit, hi ha coses que són certes,

n’hi ha que no.

És així, casa meva.

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts

Leave a Comment