CADELL – Una història d’abans

cadell

CADELL – Gryllotalpa gryllotalpa

Una història d’abans

(Totes les fotos d’aquest article són d’internet)

cadell

No sé quants anys tenia, menys de trenta segur, jo treballava al banc de vuit a tres, i després de dinar, alguns dies anàvem, la dona, les filles i jo, a veure els pares a la Colònia Güell. El meu pare portava un hortet a tocar de casa, de la mida justa per anar fent, gaudir-lo i no cansar-se massa. Ell s’havia jubilat i les hores s’havien d’omplir d’alguna manera, i aquesta, la de portar l’hortet, era la millor que ell havia somiat. A casa no havíem tingut mai diners, i l’opció d’altres homes del poble d’anar al bar estava descartada. Així doncs, ell, cada mati i cada tarda se’ls passava sembrant o plantant, regant o escatant, posant canyes, traient cavalls de tomaqueres, ensofrant o senzillament seient a sota un ametller esperant que el mussolet vingués a fer-li companyia, un a la branca de l’arbre i el pare assegut a sota com si fossin antics coneguts que prenien la fresca les tardes d’estiu. No cal dir que en aquestes ocasions, si jo provava d’incorporar-m’hi caminant poc a poquet, el mussolet se n’anava sempre; mai no es va refiar de mi.

Cadell-Gryllotalpa

Quan entrava el mes de juny (les dones traient herbes, les filles corrent per dins de l’hort) els germans i el pare, per allò d’aquell desfici de mirar què hi havia a sota de les plantes, collíem les patates, sense esperar que fos el temps,. Clavant els arpiots a la distància precisa per desenterrar la collita sense ferir cap tubercle érem feliços de comptar quantes en trèiem de cada mata: Aquesta en porta deu!, aquella mitja dotzena i són grosses. I de tant en tant sortia un cadell sorprès per la nostra intromissió,  que s’esmunyia hàbilment dins la terra esterrossada. Nosaltres corríem delerosos intentant atrapar-lo, amb un èxit inferior del cinquanta per cent. Ja se sap, els animals tenen l’instint de supervivència molt desenvolupat, i a nosaltres l’instint de la cacera se’ns ha atrofiat. Quan aconseguíem atrapar-ne un, l’acte de matar-lo era automàtic: prenent el cap amb dos dits d’una mà i l’abdomen amb dos dits de l’altre mà estiràvem fort fins desmembrar-lo. Aquesta era la guerra d’extermini dels que volíem la collita per a nosaltres i els que la volien per a ells.

Cadell-Gryllotalpa
Foto del desinsectador

Els meus companys de feina eren tots de ciutat i poc o res sabien de pluges i llunes, de cosconilles, d’aladerns i de regades a l’estesa. Per això un dia, un company em va demanar el favor de “tu que ets de poble, no em podries dur alguna bestiola perquè el mestre pugui fer una classe de natura a l’escola del meu fill?”, i m’hi vaig brindar. Què li podria portar que el sorprengués?, si li portava un dragó o un escarabat o una vespa o una eruga, tothom sabria el què és. I vaig pensar en el cadell. Vaig anar a l’hort, vaig fangar per on ja havíem collit patates i aviat en va sortir un, el vaig arreplegar i el vaig guardar dins d’una capseta de cartró. El cadell té un aspecte feréstec però no fa res, igual que els dragons, les sargantanes o els pregadéus que a tothom li fan por, són bèsties inofensives que només tenen esma per fugir. I el cadell té una altra qualitat (que jo vaig descobrir aquell dia) i és que sense humitat es mor de pressa. Tal com vaig anar a guaitar com es trobava ja estava mort i encarcarat, talment com si l’haguéssim dissecat.

Cadell-Gryllotalpa
Aquesta foto és d’El desinsectador y desratizador

L’endemà li vaig portar al meu amic que quan el va veure es va sorprendre perquè ni n’havia vist mai cap ni s’imaginava que allò vivia a sota terra. Feia poc havien estrenat la pel·lícula Alien, i aquesta bestiola hi tenia una retirada. El va dur a l’escola i em va explicar que havia causat sensació, ni els alumnes ni el mestre ni ningú de l’escola n’havia vist mai cap, i fins i tot alguns dels nens van explicar quan van tornar a casa que havien vist Aliens petits, que existien de veritat. I, no ho sé, potser els van visitar en algunes nits de malsons.

Cadell-Gryllotalpa
Foto d’El periòdico

Fa molts anys que no veig cap cadell, no sé si s’han extingit, com els gripaus que hi havia abans a la Colònia, o si encara tunelegen sota terra foradant patates i pastanagues, No sé si els organismes encarregats de la biodiversitat els han situat dins les espècies en perill d’extinció o al contrari, estan desitjant que desapareguin d’una vegada i deixin tranquils als eco-pagesos que parcel·len horts de disseny. Però sé que durant un temps, ells i jo vam conviure en una simbiosi necessària (jo t’empaito i tu t’amagues) que conformava un bonic paisatge, el millor estil de vida possible que mai he tornat a imaginar.

Insectre ortòpter
Foto d’internet (Carme Frigola)

Us detallo la descripció que en fa l’Enciclopèdia Catalana del cadell:

Família dels gril·líds. Insecte ortòpter d’uns 5 cm de llargada de color bru, amb el protòrax recobert per una cuirassa quitinosa forta. El primer parell de potes és molt desenvolupat i constitueix un òrgan excavador,, amb el qual l’insecte obre galeries subterrànies, on habita i cerca l’aliment, que es compon de cucs, larves, arrels i tubercles. El cicle evolutiu dura uns dos anys. La femella pon els ous sota terra, dels quals neixen els cadells a la primavera. Durant l’hivern es colguen a terra, i a la primavera següent construeixen galeries superficials (hom diu aleshores que llauren) i ocasionen danys importants. A la tardor del mateix anys atenyen la forma adulta. Ataquen moltes plantes d’horta (patates, pastanaga, ceba), la bleda-rave i menys sovint els cereals.

 

Aleix Font – 29 de març de 2020.

Dissetè dia de confinament.

Related posts